26 de setembre 2016

Primer míting socialista a Mataró el 1976: preparant el 40è anniversari

(estic preparant el text per penjar aquí ...
... fa 10 anys vaig fer un quadern/dossier de l'acte, sense cap reacció del PSC d'aleshores) [aquí]

Però, mentrestant, emocionem-nos amb l'audio !

El Joan Aliberas va gravar-lo tot, des de sota la taula, a peu de la tribuna, amb connexió directe dels micros, durant 2 hores i mitja, amb la tecnologia de l'època: un magnetòfon de cinta oberta que devia fer un pam de diàmetre ...

40 anys després, voluntariós, aconsegueix un petit miracle: la cinta estava ben conservada, el vell aparell encara li funcionava, li ha estat possible digitalitzar tot el contingut, i aquest és el resultat:


Jo les he separat per poder-les escoltar una per una.
Són al meu Google Drives i es poden sentir i descarregar amb relativa facilitat:

- presentació de la Paquitona Floriach

- intervenció del Pep Molsosa

- intervenció del Pep Ros

- intervenció del Juan Alamillo

- . . .

21 de setembre 2016

Le Belge i la Mataró !

He penjat una nota al meu blog dedicat a la idea de construir una maqueta no funcional de la Mataró.

El 15 de setembre vaig visitar el TRAIN WORLD a BXL, on hi ha una maqueta extraordinària de "le Belge" a l'entrada.

Mireu la nota, si us interessa, aquí

I aquí teniu la foto de "le Belge" feta espontàniament pels ciutadans de Vresse-en-Samois el 1980 !


10 de juliol 2016

Elits ilustrades i despòtiques, tecnoburocràcia, neoliberalisme

El president Jacques Delors ho denunciava el 1992.
Gairebé 25 anys després, el problema segueix, agreujat ara per la sorpresa del Brexit.

He fet un petit recull d'alguns articles que fan una anàlisi semblant.
- del Charles Grant el 4 de juliol a El País,
- del Josep Ramoneda el 2 de juliol a El País,
- del Manuel Castells també el 2 de juliol a La Vanguardia,
- i de Michel Wieviorka el diumenge 3 a La Vanguardia.

Molt interessants, donarien per a fer un petit seminari/xerrada sobre el Brexit, sobre la Unió Europea, i, en general, sobre les elits dirigents i els ciutadans menyspreats per votar opcions "populars" dites populistes ...

Des d'aquesta perspectiva, té interès l'article de  Michael Pettis, avui dia 10 a La Vanguardia, comparant els votants del Trump i els anglesos que han votats per deixar la Unió.









09 de juliol 2016

Primera Junta del nou Patronat de la Fundació Hospital

El dimecres 6 de juliol vaig rebre, finalment, una convocatòria per la primera reunió de la Junta del nou Patronat.

Amb ganes de començar, d'entrar ja en la problemàtica, he enviat una nota al President del Patronat amb còpia als altres membres, a la Directora i al Secretari, amb uns quants comentaris formals.

La penjo aquí:

18 de juny 2016

Una pesada motxilla ...


Dimecres 15, al Foment, en el marc de les conferències organitzades pel Manel, el Cinto Amat va fer una àmplia i profunda conferència per presentar un llibre del Josep M Carbonell. Es tracta de deu meditacions per veure si té sentit “creure encara”. En el títol no surt, però es refereix lògicament a (Déu), al déu dels cristians.

Carbonell és un cristià, històric dirigent del socialistes catalans, amb molta experiència en càrrecs en les administracions i institucions educatives i comunicacionals.

Se’m fa difícil resumir les dues xerrades: molts conceptes clàssics, moltes paraules, molts autors, moltes etiquetes que fan pensar que cal simplificar i fer entenedor el missatge. De fet, Carbonell va acabar dient (més o menys) que cal trobar les claus per definir i ser un “home bo”. Va presentar el Concili Vaticà II com el “grand tournant” del cristianisme, que pot trigar dos o tres-cents anys a consolidar-se ...

En el torn de paraules, vaig aprofitar aquesta idea per insistir en la necessitat de clarificar la doble problemàtica (existencial/déus i moral/valors). Vaig citar la idea bàsica dels humanistes anglesos (BHA): hem de ser feliços ara i aquí, i la millor manera d’aconseguir-ho és mirar de fer feliços els altres. I la meva proposta per parlar de “déu”: pensar-lo com una X, com la gran incògnita sobre l’origen i el sentit de tot plegat. No estic segur que em fes entendre i comprendre ...

El Pito Borrás va ser més simpàtic i clar en expressar el seu escepticisme davant les implicacions històriques entre religió i poder, dient que amb una motxilla tant pesada, seria molt més pràctic anar al gra i mirar de definir quins valors volem promoure per conviure solidàriament ...

Fa temps que vinc escrivint que caldria promoure polítiques decidides, contundents, per afavorir que les persones estiguem el més informades i formades possible, que tinguem competències per entendre les problemàtiques de l’entorn, per ser cada cop més conscients de les opcions i riscos possibles, que siguem capaços d’assumir comportaments autònoms i responsables, que sapiguem buscar solucions colectives als problemes colectius, en la perspectiva de progressiva llibertat, igualtat i fraternitat.

El 1948 es varen adoptar els Drets Humans, des d’una perspectiva jurídica, després de la traumàtica experiència de la II Guerra Mundial. Potser caldria treballar ara, sense oblidar-los, en un document menys garantista i més orientat a promoure actituds, maneres, valors orientats a facilitar una vida sana i equilibrada, i una convivència solidària integradora.

Condició necessària es mirar de pensar, de raonar ... abans que creure. I desterrar creences i supersticions que poden suposar submissió a lògiques o a grups amb interessos perversos.

Tornant a la xerrada, algunes pinzellades socials sobre els assistents: una àmplia majoria amb més de 60 anys, cristians de militància socialista catalana. No vaig veure ningú dels actuals dirigents locals del PSC. La sorpresa, que és simptomàtica: només vàrem parlar el Pito i jo (“ateus” designats), i un psicòleg/filòsof professional. Poca meditació va suscitar el JM Carbonell. O potser la va acaparar tota el Cinto Amat, amb una erudició aclaparadora ...

Mentre pensava en valors de comportament i filosofies de vida, el Lluís Racionero publica un article a La Vanguardia, el divendres 17, en què critica durament l’ensenyament de les filosofies per la seva inutilitat en ajudar-nos a entendre’ns i viure i conviure bé. L’adjunto “pour mémoire” ...

25 d’abril 2016

Vocal al Patronat de la Fundació Hospital

Després de les eleccions municipals de maig del 2015, l'Ajuntament va renovar els seus representants en els diversos consorcis, fundacions, associacions, xarxes ...

Abans de l'estiu, la gent de MES, en acord amb els d'ERC, m'havien proposat ser vocal d'aquest Patronat, i havia acceptat ser-ho "a proposta de" i no "en representació de" ... després de parlar amb l'Àngels Cantos, la directora, amb qui havia tingut relació mentre vaig ser president del Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme, fa 10 anys.


El Ple del 8 de juliol de 2015 va nomenar, en els àmbits de la salut i dels serveis socio-sanitaris, els representants municipals a:
- Consorci Hospitalari de Catalunya,
- Consorci Sanitari de Mataró,
- Consorci Sanitari del Maresme,
- Consorci de Govern Territorial de Salut del Maresme,
- Fundació Privada El Maresme (per a discapacitats),
- Comitè Local de la Creu Roja,
- Fundació TIC i Salut,
- ... i, probablement, el nou president de la Fundació Hospital (Joan M. Vinzo).

Dimarts passat, 19 d'abril, parlant amb la Directora, vaig saber que el Ple municipal del 14 de gener havia nomenat, a proposta del propi Patronat de la Fundació Hospital, els 12 vocals pels propers 4 anys, i encara falta nomenar-ne un a proposta d'Iniciativa ...

Des del gener, i fa 3 mesos, cap senyal, cap mail, cap contacte. La Directora em diu que potser a finals de maig ens convocaran, quan tinguin clar els pressupostos.

Malament, comencem amb mal peu ...

He mirat el què fan via la seva web, n'he parlat amb la Directora i amiga, tinc idees, suggeriments, propostes ... i algunes preocupacions.
Ganes de cooperar, d'impulsar, de promoure. Veurem.

06 d’abril 2016

10 anys de blog, 1.057 notes penjades

Vaig començar aquest blog, a les palpentes, el setembre del 2005, essent president del Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme. El pensava com a eina d'intercanvi amb usuaris, experts, professionals i treballadors de la salut. Per compartir experiències, contrastar anàlisis, escoltar suggeriments, ... Des del meu "càrrec" voluntari, em semblava que calia pensar bé els criteris, els límits, les prioritats, l'estil per intercomunicar de manera útil.

Estava apassionat amb les iniciatives del nou Departament de Salut i els projectes de la consellera Geli em feien trempar ... com es pot veure en les 4 notes penjades el 2005.

El febrer/març del 2006, l'extraordinària experiència es va estroncar. Mireu les dues notes d'explicació:
- final d'etapa al CSdM, del 27 de febrer [ nota ],
- i algunes reaccions al meu relleu [ aquí ]

El 2011, en el 5è aniversari, vaig fer un petit balanç, amb quatre números [ aquí ]

Des d'aleshores, 10 anys i 1057 notes: un centenar de notes per any, 8 o 9 per mes.
Darrerament hi penjo poca cosa: em dona la impressió de què moltes coses ja les he dit i repetit.
I he de confessar que tinc una certa sensació d'impotència, d'inutilitat de l'exercici.
Em servia a mi per endreçar idees i estructurar millor reflexions.

Però en els grans temes (governança, transparència, acció política i partits, economia, Unió Europea, Catalunya i independència, cooperació, moral i religions, tecnologies, molins i parides mataronines ...), tinc la sensació de què avancem poc, malgrat la histèria mediàtica dominant.

I, sobretot, sento la impotència, la impossibilitat o la incapacitat ... d'integrar-me, o de vertebrar, grups i equips socialment útils i transformadors.

04 d’abril 2016

Un projecte aglutinador del 60% dels catalans

Des del meu convenciment cada cop més profund de què els catalans, en aquesta España, ho tenim molt malament, de què cal un canvi radical de la situació, i des de la frustració de veure com el "procés" no té projecte aglutinador ni líders creïbles, escric amb molta mandra quatre ratlles per presentar dos articles que confirmen la negror del forat on som ...

Recapitulant, repensant (encore!) el liat procés en el que ens trobem, potser caldria començar per recordar una de les bases de la lògica democràtica: un canvi molt important, que hagi de trencar lligams i consolidar noves relacions, requereix el suport significatiu d'una majoria àmplia de ciutadans: probablement uns 2/3 de la població.

Un suport significatiu de la ciutadania a un canvi radical, només es pot aconseguir si hi ha:
- un bon anàlisi del problema,
- un rigorós diagnòstic de les causes,
- una precisa definició dels objectius i del nou marc de relacions proposat,
- una estratègia factible i convincent,
- i un lideratge competent i creïble que proposi actuacions clares, comprensibles i transparents.

Els dos articles que penjo conclouen que tenim dèficits respecte de molts d'aquests elements.


Simplificant, la qüestió és: quin projecte de canvi pot aglutinar 2/3 dels catalans ?

Després de les eleccions autonòmiques/plebiscitàries del 27.S.15, i tenint en compte els resultats d'una enquesta publicada per La Vanguardia, els meus números [mireu-los] semblaven dir que, aleshores, hi havia, malauradament, només un 35% (1/3 !) dels catalans radicalment a favor de la independència.

És discutible, segur. Però el què no és discutible, és que si els catalans pro-independència només arribem justet al 50%, no hi ha independència possible. I aquests darrers mesos (els dos opinadors ho confirmen), les actuacions dels impulsors del procés difícilment han fet augmentar el nombre de ciutadans disposats a intentar trencar amb España. I, tal com estan les coses, sembla molt difícil poder associar un 10 o un 15% més de ciutadans a l'opció independentista ...

En aquestes circumstàncies, sembla també que, molt probablement, l'esquizofrènia paranoide [mireu perquè aquí], sembla que continuarà. Ara fa 10 anys (!), a les primeres notes en aquest blog, ja feia propostes metodològiques per clarificar l'expressió democràtica de la voluntat dels catalans [mireu-les] !


Sembla que hi ha un replegament de forces cap al "dret a decidir". He escrit moltes vegades que això no és un projecte, que es tracta d'un procediment, una formalitat. Un dret important, legítim, però, probablement, molt poc motivador per ciutadans indecisos ...

Darrera del paraigües del dret a decidir s'hi tornen a aixoplugar els independentistes que, vista la seva força, amaguen o dissimulen la seva radicalitat exigint a Madrid que ens deixi votar, i decidir, democràticament, en un referèndum vinculant, la independència.  I busquen aixoplugar-hi també als qui, essent demòcrates, no són independentistes. D'aquesta manera ambigua (una "consulta"), pensen que pot créixer el nombre de ciutadans favorables al dret a decidir ... la independència.

Molts líders que estan pel sí, que no són tontos, i que tenen molta ambició per seguir manant, veuen en aquest pas enrere un moviment tàctic útil pels seus interessos, aprofitant la innocència o inconsciència de molts independentistes de bona fe.

El repte és aquest: que apareguin uns líder inspiradors de confiança capaços de formular un projecte clar i comprensible, ben justificat, aglutinador de més del 60% de catalans.

29 de març 2016

Mecanismes de control programables

Diumenge varem anar a Sangüesa a buscar filla i neta. Han estat uns dies a la vivenda de l'antiga fàbrica de mocadors Guasch. Jo en recordo encara la propaganda, els "pañuelos Guasch" ! ... i, pels curiosos, hi ha força informació històrica a la seva [ web ]:
A l'entrada, encara hi han les restes d'un vell teler de teixir mocadors, ben rovellat, ben encastats tots els seus mecanismes.

Per la memòria tecnològica, penjo les fotos del teler, de les caixes en bateria per a les llançadores, cadascuna per a colors diferents, suposo, i dels mecanismes de programació del dibuix dels mocadors.

Els històrics dibuixos es feien utilitzant una cadena per donar les "ordres", en forma de "topalls". És l'equivalent, en ferro, a les targetes perforades dels primers ordinadors, o a les cintes de paper, amb forats, de les màquines de fer música ...




























Aquest matí de dimarts les he ensenyat a un amic, i m'ha sorprès mostrant-me algunes de les seves petites circulars que funcionen amb aquest tipus de mecanismes de programació "mecànica".




He intentat fer un petit clip de la cadena programada en funcionament ...
Escolteu, també, el soroll cadenciat !
video


... i, també, l'evolució lògica: substituir les cadenes amb topalls per mecanismes controlats per electroimants !

video
Em fa por que es vagi perdent la petita història tecnològica i els petits enginys que amaguen tantes i tantes màquines.
Els joves i nets potser pensaran que, per fer coses, només cal imaginar-les i fer dos clics en una pantalleta.
Quantes hores de reflexió, imaginació i suor ha calgut per arribar fins aquí !
Quants joves deuen acabar el batxillerat sense haver estat mai en una fàbrica, en una indústria tradicional ?

23 de febrer 2016

fem la Mataró ?

(la versió en format .pdf es pot baixar des d'aquí)





20 de desembre 2015

Entristit ...

Em sento entristit. Potser és l'edat, potser el cansament, potser el sentiment de sentir-me molt minoritari. La majoria dels meus amics celebren contents el "nadal" i disfruten fent pessebres amb els seus nets.

Sento que vaig perdent la batalla cultural, ideològica, en pro de la descontaminació de les ments humanes, en pro de deixar enrere les velles creences i supersticions irracionals. Sembla que la inèrcia és molt forta ... i encara segueixen inoculant, inconscientment, al cervell dels més petits, tota aquella munió de nensjesús, angelets, maresdedeu, santsjoseps i reismàgs.

Jorge Wagensberg va dir/escriure que "al inculcar creencias mezcladas con materiales culturales en la edad en que el cerebro no está del todo formado, a uno le queda la idea, cuando ya es adulto, de que aquellas son verdades garantizadas ..."

Va plegar del CosmoCaixa, després de muntar-lo, quan els "directius" li varen qüestionar que muntés una exposició sobre Darwin !

La meva darrera nota sobre tradicions va ser l'estiu passat (aquí)

Dissabte dia 19, a La Vanguardia, Remei Margarit parlava del solstici d'hivern, i em va donar una mica d'ànims ...
 

19 de desembre 2015

la MATARÓ a Mataró ... encara

Ja fa anys que tinc la mania, l'obsessió de portar la Mataró a Mataró. Per exemple, una idea/parida del 2005 per inspirar la reconstrucció de Can Cruzate, darrera l'Ajuntament, o la proposta de 2009 per posar una maqueta infantil a la Rambla (inspirada en una visita a Gijón el 2008), o la idea del 2013 pel bar Iluro a la Rambla. I en tinc més, que aviat penjaré ...

Malgrat ser vigatà, considero incomprensible que a Mataró no hi hagi cap cosa grossa que recordi el fet extraordinari de tenir el primer ferrocarril de la península.

No és sentimentalisme romàntic: valorar els esforços de les persones i comprendre els progressos tecnològics em sembla fonamental per projectar-nos millor cap el futur. Miquel Biada va tirar endavant el projecte malgrat les incomprensions de les forces vives de l'època, malgrat les inèrcies culturals, malgrat les traves administratives de les institucions.

Incomprensions, inèrcies, traves ... manca de visió política, manca de sensibilitat cap a la cultura tecnològica: aquí es porten més les botiguetes o el gran centre comercial, i es gasten més de mig milió d'euros en restaurar les pintures d'una capella religiosa.

L'únic símbol és l'estàtua alegòrica del déu Mercuri davant l'Estació, com si un projecte tan extraordinari fós un regal caigut del cel. I fa vergonya pensar que la reproducció de la màquina feta el 1948 es guardi a Vilanova.

Fins ara esbossava idees intuïtives i feia propostes voluntaristes.

Però fa poques setmanes, el Nacho ens va fer una magnífica taula de ferro pel menjador. Estan amb ell, als locals de can Fugarolas, se'm va disparar el cervell. Jo buscava una solució similar als jocs infantils, amb fustes, i, de repent, vaig començar a imaginar la possibilitat/factibilitat de construir una maqueta de ferro a grandària real.

Aquest n'és el resultat:
























En definitiva, és possible i fàcil construir una senzilla maqueta a grandària real, molt versemblant, molt sòlida, que permeti a grans i petits fer-se una idea del què era la Mataró del 1848.

Ara caldria precisar el "projecte" (funcionalitat, ubicació, materials ...), avaluar-ne els costos (probablement menys d'un 10% del que s'ha gastat a la capella dels "Dolors" ...), i buscar un grup promotor (tres o quatre motivats cívica i tecnològicament) per aconseguir els recursos de ciutadans (via una campanya "verkami" per exemple), i, si n'hi ha, un o dos grans patrocinadors.

La idea estratègica és fer-la i, després, oferir-la a la ciutat !

Els plànols base de referència:


08 de novembre 2015

El procés ? ... ho tenim malament !

Continuant amb les ambigües maneres de comptar-nos, els resultats de les eleccions del 27-S han estat interpretats de moltes maneres.

Sobretot des de la doble perspectiva:
- un 48% de vots a favor de candidatures independentistes
- un 53% de diputats (62 + 10) sobre 135, a favor del procés independentista

El programa de Josep Cuní el 5 de novembre, a partir d'una enquesta del GESOP a 1600 ciutadans (sembla que és una bona mostra ...), aporta matisos importants. Tenint en compte, lògicament, totes les prevencions sobre intencions, oportunitat, metodologia, ...

Una pregunta-clau, que dóna respostes provocadores, suscitadores de debat:


I anàlisi de les respostes en funció de diverses característiques, entre d'altres:
- de com es defineixen en l'ambigu eix esquerra/dreta,
- del què varen votar el passat 27-S





Els tertulians, Antonio Franco sobretot, parla del vot independentista "instrumental", que vota JuntsxSí o la CUP per forçar posicions radicals, però que veuria bé una negociació. El problema és negociar amb qui ... i què.

I, per tant, quines forces tenim a Catalunya per exigir i obtenir (negociant) un canvi radical de la situació.

Màrius Carol posa sobre la taula quants acceptarien una solució a la basca, i el tertulià independentista del programa salta súbito dient que ell sí !

(afegir link a la tertúlia de 8aldía)




En una temptativa de quantificar aquestes respostes projectant-les sobre vots reals el 27-S, he fet aquest quadre, que confirma, a grans trets, el què diu l'enquesta: 30 - 35 %  de recolzament (només) a posicions clarament independentistes ...


Conclusió:
La força que tindríem definint una demanda clara de canvi radical i contundent seria extraordinària.

Només ens falta un líder (un grup ...) intel·ligent, amb voluntat i coratge, capaç de formular objectius clars i estratègia efectiva, i d'aglutinar aquesta gran majoria.

De moment, si hi és, no se'l veu !

05 de novembre 2015

Unes pinzellades sobre la mentalitat dels innovadors




El País Semanal va publicar diumenge dia 1 un article de Borja Vilaseca sobre els innovadors "visionaris".

Amb tota humilitat, penso que algunes d'aquestes pinzellades retraten bé la meva manera de ser, la meva mentalitat, el meu caràcter.


No sempre és fàcil mantenir aquestes actituds analítiques sobre el perquè de moltes coses, i d'imaginar propostes innovadores al servei de la millora del benestar, benviure i benconviure. L'article conclou que "la veritable bogeria consisteix en seguir fent el què sempre s'ha fet, i esperar obtenir resultats diferents i millors" ...




Interessant també l'anàlisi sobre la predisposició per adaptar-se als canvis i a noves maneres de fer les coses, segons una segmentació que va proposar Everett Rogers:





21 d’octubre 2015

Tecnocratisme europeista ilustrat ...

De tant en tant m'agrada parlar de la Unió Europea. Per convicció (15 anys a BXL mirant de contribuir a una construcció cooperativa i solidària) i per interès personal (la Unió em paga puntualment la meva pensió a finals de mes).

Les expectatives no són bones. Diumenge 18, Josep Borrell va publicar a El Periódico, un article que m'ajuda a reflexionar i que sembla útil per situar la problemàtica.

Critica els joves universitaris perquè no valoren els 30 anys de pertinença a la UE, els millors de la nostra història moderna, diu, i s'orienten cap a posicions "cupaires" predominants, diu, en zones rurals, que subsisteixen, insisteix, gràcies a les ajudes europees.

No és ben bé així. Si han de subsistir és degut a l'obertura salvatge de mercats que suposa la Unió i als acords de globalització competitiva. Les ajudes pactades, a l'època, eren la compensació per desmuntar progressivament capacitats productives i reconvertir-nos tots en cambrers (excuseu la demagògia simplista !).

Després reconeix que una gran part de les economies europees segueixen amb alts nivells de desocupació i unes finances insostenibles. La crisi dels refugiats ì, sobretot, la nova dosi d'austeritat pot agreujar molt la situació. I constata que les economies europees, amb l'euro, en comptes de convergir, han divergit més que mai !

Corregir els desequilibris exigiria fortes transferències (fiscals, diu) nord-sud, però que generen desconfiança en les opinions públiques dels estats del nord i condicionen, de fet, la constitució d'institucions fortes i operatives per aplicar les polítiques necessàries.

En aquest context, conclou que el futur de la UE dependrà de:
- si els europeus volen de veritat unir els seus destins,
- i de si els seus líders són capaços de fer entendre a les seves opinions públiques els avantatges de la unió. És la reflexió tradicional dels tecnòcrates europeistes ilustrats ...

Perquè, en aquestes circumstàncies, els europeus haurien de voler unitat, cooperació solidaritat ... si tota la lògica dominant, ultraliberal, és descarnadament competitiva ? Com imaginar que els líders poden predicar polítiques que exigeixen esforços, si corren sempre darrera de les intencions de vot ?

En dècades anteriors, el procés d'unificació avançava, lenta i difícilment, mentre la gent i els governs tenien la sensació/sentiment de que, efectivament, tots i guanyàvem. Quan les economies anaven bé, quan hi havia superàvits, excedents, acumulació de riquesa gràcies a una posició relativament dominant en el context mundial, era relativament fàcil compartir projectes i polítiques de consolidació i enfortiment de posicions.

Però quan la cosa s'ha posat difícil, amb les grans crisis i la cada vegada més dura i forta concurrència mundial, el panorama a molts Estats membres és, efectivament, molt preocupant, com reconeix el mateix Borrell.

Mentre la lògica econòmica dominant sigui la del tots contra tots, amb regles mínimes de regulació i sense cap mecanisme de govern al servei de l'interès general de l'espècie humana, és difícil buscar consensos de cooperació solidària. El que hi ha és incertesa, angoixa, por, desconfiança, replegament individualista.

La concurrència generalitzada, sense mecanismes efectius de protecció de les capacitats productives bàsiques de cada regió o territori, és perniciosa per els més febles, pels mal ubicats o pels poc dotats de recursos productius ...

Tenen raó els anti-sistema. El sistema actual és ineficient, ineficaç i depredador. I, malauradament, molt difícil de reconvertir per tota la trama d'interessos i de mentalitats manipulades. Petarà, però no sabem com. Cal preparar alternatives de salvaguarda !