31 de juliol 2008

Liderant organitzacions

(avui mateix el Departament ha anunciat un PLA de SALUT: comentaris, al setembre !)
Aquests darrers dies, xerrant amb amics i coneguts, he pogut constatar que, malauradament, els hàbits gerencialistes, corporatistes i endogàmics del sector segueixen condicionant l'eficàcia i l'eficiència del sistema català de salut.

Però, el què és més preocupant, és que, de cara al futur, no sembla que hi hagin perspectives de redreçar significativament aquesta problemàtica. Dos símptomes:

Primer: en les darreres reflexions estratègiques modernitzadores, no hi ha propostes per millorar la governança. (mecanismes d'orientació estratègica, estructures més obertes de direcció dels centres i serveis, ...). La consellera Geli sembla haver desistit de promoure reformes bàsiques per pilotar el sistema de manera més efectiva i eficient, davant les resistències i les inèrcies de la crosta gerencialista. Només una petita i amagada referència a la necessitat d'alinear (?) el govern de les institucions amb la gestió d’aquestes i dels professionals, i a la conveniència de fomentar lideratges en les organitzacions ...

No sembla haver-hi propostes per limitar la concentració de poder i les pràctiques omnipotents dels gerents, tot i que es pensa en promoure més sensibilitat envers els professionals. Petites concessions a la participació del personal que recorden les iniciatives de "relacions humanes" que varen seguir els estils tecnocràtics tayloristes. Sense qüestionar estructures, jerarquies, funcions i competències, uns quants copets a l'espatlla sempre poden ajudar a rebaixar tensions. Copets ben donats, cuidant les formes, ... liderant adequadament les organitzacions.

Segon: el programa de postgrau sobre Lideratge de les Organitzacions de Salut, que organitzen dos professors sota el paraigües de IL3 de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració de la Unió Catalana d'Hospitals, el Consorci Hospitalari de Catalunya i l'entitat conjunta Unió Consorci Formació. Sembla que té elements de mètode originals, amb el personal coaching, i que prepara bé per a la realitat: el darrer mòdul està orientat a ensenyar a navegar per aigües tempestuoses ...

Sorprèn però la facilitat aparent amb què dues persones poden muntar aquest tipus de programes de postgrau, sota el làbel oficial d'una Universitat pública. Quins criteris per avaluar competències i qualificació del professorat ? ... o per garantir el rigor dels continguts ? No serà més aviat una qüestió de coneixences i de complicitats ? No és la primera vegada que veig gerents autoritaris ensenyar planificació estratègica concertada ... i sembla que no hi ha problema en ser considerat no apte per organitzar i gestionar recursos públics, i poder predicar després formes efectives de lideratge d'organitzacions de salut ...

Potser és que el meu instint bàsic (esquerrà) està massa actiu ... haig de llegir el llibre, potser ho tinc mal entès, tot això.

26 de juliol 2008

Samarretes

M'encanta la samarreta de la Festa Major d'aquest any 20008 ! El veure per Mataró tanta gent amb una samarreta esportiva, del Mataró, crea ambient d'equip ! I com a cartell, té un gran impacte visual, comunicatiu, que és el què ha de tenir.

Felicito al Martí Ansón per la idea, com sempre discutida.


Pels que jugàvem al Juventus de joves, portar ara la samarreta del Mataró, tindrà un efecte afegit, especial: vestir com els eterns rivals !

Aprofito doncs, per penjar també una foto meva amb la samarreta del Juventus ...
al camp del Mataró, l'any 1964, ara fa 44 anys ...



25 de juliol 2008

Diàleg entre religions ... democràtiques ?

Fa uns dies, el 17 de juliol, a Madrid, es va celebrar una Conferència Internacional pel Diàleg entre religions, per millorar la seva imatge de moderació i tolerància, diu la notícia de El País.

El monarca saudí, gran organitzador, ho va explicar amb aquestes paraules:

"Todos creemos en un único Dios, el cual estableció que las religiones de las gentes sean distintas. Si Él hubiera querido, habría impuesto una sola religión a toda la humanidad".

"Las religiones que Dios quiso conceder dichosamente a los seres humanos han de ser medios para su felicidad. Hemos de decir al mundo que la diferencia no tiene que conducir al enfrentamiento ..."

Aquest tipus de raonaments, em sembla que difícilment serien acceptats en avaluacions de competències lògiques i de problem solving com les que fa, per exemple, l'OCDE a joves de 15 anys, amb el seu programa PISA (Programme for International Student Assessment). Per cert, és molt interessant veure com es fa l'avaluació de competències, com ens va explicar el Pere Vilaseca. Si teniu temps, aneu-hi per aquí !.

Per cert, què hi feien a la Conferència el Zapatero, Moratinos, Fernández Bermejo ... i el Rei ?
Que hi anés el Blair, que s'està resituant per seguir manant, encantant i manipulant, s'entén ...
Sí, ja ho sé, és millor construir ponts que confrontar posicions, cal ser pragmàtics ... però, amb l'edat, costa.

Juan José Tamayo, avui a El Periódico, aprofita aquella conferència per suggerir que la ètica acosti les religions, a condició de que les institucions religioses es democratitzin radicalment ! Diu el Tamayo que ... "la majoria de les religions funcionen de manera autoritària, de dalt a baix, i amb prou feines compten amb canals de participació dels creients en la seva organització i la presa de decisions. La voluntat de Déu tendeix a identificar-se amb els desigs dels seus dirigents, que s'imposen als seus membres, convertits en titelles o meres comparses".

I pensa que "és prioritari procedir a la democratització radical de les institucions religioses des dels fonaments. Una democratització que ha de començar per la mateixa estructura i que s'ha d'estendre a la seva organització i al seu funcionament en tots els camps. Perquè la democratització sigui real s'ha de guiar pel principi de "un creient, una creient, un vot". ¿Per què les religions defensen aquest principi en la societat i, en canvi, no el practiquen de portes endins?", es pregunta ?

Trobo a faltar el Quico Oller per imaginar plegats algun referèndum a l'Església per decidir, per exemple, sobre l'existència del purgatori, o, també, sobre la fecundació de Maria per un colom: hi hauria rècords d'audiència a les teles ! Quico, t'imagines, una campanya electoral entre candidats a Papa ? . . .

Fa dies que tinc guardat un esquema per ordenar el debat sobre el "fet" religiós. A nivell social, em sembla interessant veure molts aspectes d'aquest "fet" com resultant d'un mercat d'inquietuds, pors i angoixes: a una demanda inquieta de respostes, respon una oferta de respostes que s'estructura amb la clàssica lògica de les empreses i organitzacions.

Mireu-lo si us interessa i teniu uns minuts, cliquant a sobre per agrandir-lo. A mi m'és útil per situar els temes ...

Des d'aquesta perspectiva, la Conferència de Madrid és com una trobada de Coca-Cola i Pepsi-cola per mirar que el seu mercat no es redueixi per influències, per exemple, dels predicadors de dietes saludables ...

24 de juliol 2008

Més seguretat pels motoristes

Fa pocs dies, el Pere Navarro (a qui vaig conèixer quan exercia d'inspector de treball ...), recolzava l'iniciativa de monjos budistes de vendre cascs per a motos inspirats en la seva filosofia. El budisme no és una religió, diuen, però també té monjos que el prediquen. Millor que visquin venent productes que no pas penjats del nostre pressupost, com d'altres.

Per veure el video, mireu el reportatge a l'ABC.

El què em xoca és que el Director General de Tràfic avali l'iniciativa: un casc amb símbols budistes per protegir els motoristes ... Home, Pere ! Comprenc que miris de fer tot el possible per salvar vides, però, més enllà del debat sobre l'actitud de l'Estat i dels Governs davant les religions, les autoritats han de lluitar sempre contra la ignorància i les supersticions !

És cert que, en el seu parlament, el Pere Navarro parla d'actituds budistes, de filosofia oriental (serenor, tranquil·litat, concentració ... ), que, efectivament, n'estic convençut, poden contribuir a millorar la conducció dels motoristes i reduir els accidents. Segur.

Aquesta frivolitat m'anima a penjar una proposta que fa temps volia fer. El Subirats diu que cal ser originals i predicar la innovació i la creativitat, enfront dels qui promouen sempre les opcions "raonables". I animat, també, pels anuncis de la Generalitat que la tele ens matxaca cada dia: ... Som-hi ?

La proposta, és convertir l'arcen de l'autopista entre Montgat i l'entrada a Barcelona, en carril moto, (o bus-taxi-moto, ... ja en parlarem !), degudament pintat, i amb velocitat limitada (a 60 qm/hora, per exemple). Mireu-ho: cada dia som molts centenars els que l'utilitzem, en condicions no legals, per millorar la nostra seguretat i fluidificar el trànsit ... i funciona amb tolerància, perquè ens veuen per les cameres de control !
Es tracta de promoure l'ús de les motos per evitar les diàries, quilomètriques i contaminants cues de cotxes per entrar a Barcelona. Un carril moto així, en una via de fet urbana, donaria confiança a molts motoristes que, per por a circular entre els cotxes (perillós, clar), no s'atreveixen i opten pel cotxe, bus o tren.

Algun dirigent o autoritat s'hi atreveix ? Amb imaginació, es podria presentar com a prova pilot, experimentar-ho, explicar-ho, establir condicions, ... arriscar-se !

"Centrant" la Conferència del PSC ...

Per acompanyar, emmarcar, situar i justificar, per "centrar" les propostes de la Conferència que vol llançar el PSC, hi ha dos articles interessants del "professor" Subirats (com sempre a El País):
- el de dijous passat, dia 17, sobre Hegemonía,
- i el d'avui, dia 24, sobre la Excentricidad.

En el primer, Subirats constatava:
"... las dificultades que atraviesan el conjunto de las fuerzas políticas catalanas … para conectar y representar una sociedad catalana que ha cambiado y sigue cambiando a un ritmo endiablado. Si no se sabe muy bien cuáles son los latidos, las esperanzas y los sueños de quienes quieres representar, y tampoco sabes muy bien qué valores y proyectos proponer ante las grandes incertidumbres del momento actual, no es fácil que el proyecto político que representas adquiera la influencia y hegemonía social absolutamente necesarias para asentar de manera sólida el poder institucional adquirido o por adquirir" ...

per acabar dient que
" ... el momento que vivimos exige ir más allá de tacticismos y de piruetas más o menos imaginativas. No es un problema de liderazgos personales, es un problema de capacidad de conexión entre las nuevas realidades sociales del país y los proyectos y valores que se ofrecen como perspectiva en la que confiar … No creo que exista hoy un proyecto político en Cataluña que disponga de suficiente hegemonía social, porque en el fondo falta claridad sobre dónde estamos y hacia dónde queremos ir. Y sin esa capacidad de construir hegemonía, sólo queda la pura competencia por el poder institucional.

I en el d'avui diu que
… en una situación como la actual es seguramente mejor ser políticamente raro que políticamente convencional. Ser singular, original y predicar la innovación y la creatividad, me parecen más bien valores a defender, frente a quiénes insisten en que si perseveramos de manera "centrada" y "centrista" en las opciones "razonables" … acabaremos por salir de nuestros problemas actuales.

… la política es polémica. Es confrontación sobre diversas alternativas frente a problemas colectivos específicos. Y frente a esa evidente fuerza de la política, es ridículo querer transformar su fuerza transformadora e innovadora en simple canal para que la mayoría exprese sus querencias, siendo los políticos y las fuerzas en que se encuadran, simples transmisores de esas querencias y voluntades. ¿Dónde quedan los aspectos normativos, las ideas-fuerza, los relatos en los que fundamentar las imprescindibles transformaciones de una realidad que cambia a pasos agigantados sin que nadie sepa muy bien hacia dónde nos dirigimos?
… política quiere decir conflicto, alternativas en juego, posiciones de mayoría y de minoría. Y eso es así por mucho que se defienda una centralidad que casi siempre oculta intentos de, o bien hacer pasar posiciones e intereses propios por posiciones de todos, o bien de ocultar las propias impotencias y conflictos acudiendo a "lo que quiere la gente" … la centralidad me suena a continuidad, el cambio me suena a excentricidad.

Doncs aixó. Queda anotat !

23 de juliol 2008

La Conferència oberta del PSC

Potser sóc massa innocent, encara, o potser vaig de massa bona fe, però em sembla una idea excel•lent. No em sembla que sigui un simple gest de màrketing per trastocar l'electorat, com sembla que tèmen alguns. Més aviat trobo curioses les reaccions d'ICV o d'Esquerra, preocupats per que l'iniciativa trastoqui els límits dels seus hortets. Perquè no ho fan ells també ?

A mi em sembla interessant, sempre, parlar, i obrir les orelles i els ulls al què passa i al què pensa la gent. La qüestió crucial és veure què farà el PSC i els seus dirigents amb el que pugui dir i proposar la ciutadania.

Excuseu la reiteració de les meves referències europees, que són les que més conec, i, moltes, em semblen encertades: la Comissió Europea es va dotar el 2002 d'unes normes mínimes per a les consultes, en les que s'obligava a difondre totes les aportacions rebudes i, sobretot, a explicar com les considerava i com les havia utilitzat. Si us interessa, aneu a veure les normes aquí.

Aquesta és la qüestió, doncs: el Raimon parla del valor d'escoltar. D'acord. Però per animar la gent a parlar, en aquests temps de desconfiança i desencís, cal poder garantir o convèncer els ciutadans que seran escoltats, que el seu esforç per fer aportacions servirà, que serà útil. I no es tracta doncs, només, de parar la orella. Per sentir-se escoltats, els ciutadans han de poder confiar en que el què diran serà enregistrat, considerat, analitzat, tingut en compte, i, d'alguna manera, traduït, si és pertinent i coherent, en actes, en decisions concretes que permetin de millorar les coses.

Jo confio en que no es tracta d'una maniobra tàctica, que l'Obiols, el Daniel Font tenen una voluntat clara d'impulsar una reflexió conjunta amb la ciutadania progressista. Amb aquella gent que, encara, com diuen que diu la resolució (no l'he trobada a la web ...), "estan disposats a donar temps, coneixements i esforç per a una causa política col.lectiva. Demanen, a canvi, implicació, responsabilitat, coherència i responsabilitat".

Sovint, a BXL, per encoratjar i forçar el pragmatisme de la gent de la meva unitat, els provocava dient: si ara entrés el Delors uns minuts, què li voldríeu dir de concret per millorar la construcció europea ? A primers del 2002, quan era Delegat Nacional (!) de la sectorial Europa del PSC, vaig preparar una nota pel Pasqual, que tenia de rebre el President Prodi a l'ocasió del Consell Europeu de Barcelona. M'hagués agradat que el Pasqual, en la intimitat, li hagués dit al Prodi: "No ens atabalin amb tants programes, accions, iniciatives, no ens facin peregrinar a BXL per obtenir 4 calés ! Concentrin esforços, simplifiquin realment els objectius i els programes, no només els formularis i els procediments."

Si vingués el Montilla a Mataró, sense formalismes ni litúrgies, si els militants tinguèssin un moment de descuit i poguèssim estar a soles amb ell, dos o tres minuts, què li diriem, concretament, per anar al grà ? Sense plorar, sense lamentacions, quines propostes concretes podem imaginar per millorar tot allò que ens frustra i desanima ?

Escolta, Pepe ...

Potser podríem fer, autónomament, entre nosaltres, dos o tres sopars amb ciutadans que voldrien però desconfien, que encara tenen una petita esperança i algunes ganes d'influir ...... per imaginar quatre ratlles de propostes pràctiques progressistes, sobre alguns temes precisos, per si un dia veiem el Raimon, el Daniel, el Miquel ... el nou Isidre o el mateix Pepe !

No una carta al reis, una carta al Pepe, propositiva, clara, precisa, concisa.

Som-hi ? Provem-ho ?
La meva bústia espera reaccions !

21 de juliol 2008

Una altre missa Europea ...

... per escoltar les prioritats de la Presidència semestral francesa, i la presentació de l'Informe, també semestral, i molt interessant, que fa la Secretaria per a la UE de la Generalitat. Ocasió, de fet, per retrobar vells amics i coneguts, d'aquí i de BXL.

L'eurodiputat Alain Lamassoure ha fet la presentació, reprenent essencialment la que va fer Nicolas Sarkozy
davant el Parlament Europeu. I m'ha sobtat de veure que la prioritat principal és de protegir els ciutadans europeus: ... de montrer aux Européens que l'Europe peut les protéger … l'Europe doit protéger sans être protectionniste. Le protectionnisme ne conduit nulle part, mais c'est un recul en arrière singulier que de voir aujourd'hui des citoyens d'Europe considérer que l'Europe, qui est faite pour les protéger, les inquiète au lieu de les défendre. À nous donc (va dir el Sarkozy), sur des dossiers concrets, de montrer comment l'Europe va les protéger.

De protegir-los, de protegir-nos doncs de quatre grans preocupacions:
1 - l'immigració,
2 - l'energia i el canvi climàtic,
3 - l'agricultura i la seguretat alimentària, i
4 - la seguretat i defensa del continent europeu davant el terrorisme
...... o les amenaces d'estats com l'IRAN.

Jo hagués preferit que al costat d'iniciatives per tractar aquests problemes, que ho són, hagués parlat d'iniciatives europees per millorar aquest planeta que se'ns omple, que encara no disposa de mecanismes polítics eficaços per concertar solucions eficaces a la diversitat d'interessos, per reforçar polítiques de cooperació, de promoció de valors de convivència fraternal, ... Malgrat que, al principi, l'estil decidit i trencador del Sarkozy em va fer pensar en canvis importants, és evident que és un polític de dretes que domina i disfruta amb els gestos mediàtics.

Lamassoure ha parlat també de la Unió per a la Mediterrània, reconeixent que va ser mal presentada, però que ara ja és reorientada i que serà molt important. Passant de puntetes sobre el tema de la seu de la Unió, ha considerat que els catalans tenim capacitat de cooperació amb els nostres veïns, i ha dit que els pobles es construeixen amb projectes de futur i no fent commemoracions !

El President Montilla sí que ha reivindicat BCN com a seu d'aquesta Unió, esperançat amb les oportunitats que el desplegament de l'Estatut oferirà a Catalunya per jugar millor amb Madrid davant la Unió Europea. I ha recordat que Europa ja no és per a nosaltres una qüestió de relacions internacionals: la Unió Europea és un nivell polític i administratiu més, que hem de considerar en l'elaboració de les nostres polítiques.

Com que la frase és meva, ens hem mirat amb l'Anna Terrón i m'ha fet un petit somriure de complicitat, que li agraeixo.
En el meu Informe per a la reorientació i la reorganització del PCpE (agost 2004), deia a la pagina 4, efectivament, "que Europa no és "allà", i que tots (ciutadans, administracions, organitzacions), hem acceptat dotar-nos d'un nivell polític i administratiu més, que dona més eficàcia i coherència a les nostres polítiques, a les nostres actuacions ... Totes les nostres polítiques haurien de considerar aquesta dimensió europea en la que estem decididament integrats." Alguns Departaments, com ho he explicat en aquest blog, (mireu la carpeta de notes a l'esquerra), encara no han trobat la manera de fer-ho ...

L'Informe semestral encara no l'he mirat, però ja hi he trobat alguna informació interessant en l'àmbit de l'educació: els preparatius per renovar el programa de cooperació europea en aquest àmbit que ja semblen molt avançats. M'encantaria saber quines han sigut les posicions espanyola i catalana en aquest nivell polític supraestatal que ens enmarca, estimula, ... i condiciona.

Ho intentaré esbrinar ...

18 de juliol 2008

Com hem de jugar a Europa ?

He mirat la Ponència marc del XI Congrés del PSC i la memòria d'esmenes. Cal dir que tècnicament és un procés exemplar: obert a tothom (transparent), presentació clara i sistemàtica, fàcil de participar (pels militants, lògicament).

Tot i que, com alerta Antoni Puigverd a La Vanguardia d'avui: "Lo que proclaman los líderes en las intervenciones estelares del congreso es más decorativo que relevante, más emotivo que importante. Los discursos del congreso no determinarán la futura acción política del partido. Los dos o tres personajes que mandan realmente en cada partido seguirán pilotando la nave dejándose llevar, no por los acuerdos congresuales, sino por su nariz: por su intuición pragmática. … Música ideológica ambiental y reforzamiento del liderazgo con la ayuda de pantallas gigantes: esto es un congreso …" ... i acaba dient que el PSC "ens vendrá una marca blanca d'oli que va bé per a tot ... y si encuentra algo mejor, cómprelo !"

Tornant a la ponencia i a les esmenes, aprofitant aquesta obertura procedimental, voldria fer les meves gairebé clàssiques propostes. Quan era militant, en les Conferències Nacionals sectorials o programàtiques, intentava sempre complementar les ponències inicials amb propostes operatives concretes sobre les qüestions europees. Tradicionalment, qui redacta la part "europea" de la Ponència marc és el Raimon Obiols amb l'ajut de la Maria Badia.

Ho fan bé, fins i tot molt bé, però gairebé sempre donant una visió global de com hauria de ser l'Europa que volem. Una visió des de Bruxelles, i sobretot, des del Parlament Europeu, que és la seva feina. Una Europa cohesionada, social, democràtica, propera als ciutadans, respectuosa de la subsidiarietat, que jugui un paper solidari al món, etc.

I jo he fet propostes, durant anys, per mirar de ser concretament europeus des d'aquí, per assegurar que el nostre país i els seus ciutadans siguin realment europeus. Gairebé sempre passaven, les esmenes, però a cada nou exercici sembla que cal recomençar. Pel programa per a les eleccions del 2003, va caldre insistir en què el Govern català tenia d'adoptar una política europea explícita, i que l'instrument pujolià (el Patronat Català pro Europa) no era gens adequat.

Ara, 5 anys després de governs progressistes i renovadors, la Ponència marc del Congrés continua parlant del gran projecte Europa, però no diu rés de com hem de ser europeus, no parla ni fa balanç dels canvis que hi ha hagut aquests darrers anys: sobretot la creació de la Secretaria per a la Unió Europea, però, també, les noves possibilitats ofertes pel Govern de l'Estat en la formulació de la seva voluntat davant les institucions comunitàries.

Com és habitual, les esmenes corregeixen això: recorden la creació de la Secretaria, la possibilitat de participar en les delegacions espanyoles davant del Consell de Ministres i en òrgans consultius i preparatoris, i també, la possibilitat d'utilitzar el català davant les institucions. Sense oblidar la també ja clàssica Euroregió, per poder fer Europa aquí al costat, que sempre sembla més fàcil.

Però encara no hi ha cap referència a les implicacions que les diverses polítiques europees tenen en gairebé totes les nostres polítiques. Els Departaments haurien de concebre les seves polítiques tenint en compte les orientacions europees. Haurien d'assegurar la dimensió europea de les seves polítiques concretes. Hauríem de ser capaços de precisar com voldríem que fossin les diferents polítiques europees, tenint en compte les nostres problemàtiques, i elaborar estratègies que puguin generar consens a Madrid i a Bruxelles.

Exemple: en els darrers documents estratègics dels Departaments d'Educació (Bases per a una Llei i Projecte de Llei d'Educació) i de Salut (Modernització del Model Sanitari Català del S. XXI), no hi ha cap referència a les polítiques europees, malgrat que, sortosament, les orientacions de fons son coincidents !

Doncs això, més europeus que ningú, però sense polítiques europees concretes, sense una clara estratègia catalana per jugar millor a Europa. Diem com ens agradaria que fos la Europa, però sembla que no sabem precisar com voldríem jugar-hi.

17 de juliol 2008

un instint massa esquerrà ?

He dit moltes vegades que les reflexions del Raimon Obiols sobre la política, els polítics i els partits em semblen molt interessants.

En el seu blog, fent referència a la presentació del llibre L’esquerra, un instint bàsic, (que hauré de comprar !), vol recordar que en "en moltes de les aportacions d’aquest llibre hi ha un èmfasi especial que valoritza expressament la cultura de la gestió pública, … en la prioritat que cal donar, en tot moment, a les qüestions de maquinària econòmica, social i administrativa del país, com a elements essencials i indispensables per tal de fer avançar concretament unes idees i principis determinats."

Cita a José Antonio González Casanova, que es lamenta de que massa sovint l’acció concreta i el discurs segueixin rutes diferents … d’una banda, es mourien els gestors pragmàtics i desinhibits, i, de l’altra, els utòpics desarmats.

Diu el Raimon que "… aquesta dicotomia … recíprocament excloent entre allò que seria la gestió, d’una banda i les idees per un altre costat … pot produir derives negatives".

"La gestió estaria marcada simplement pels criteris dels experts, per l’adaptació a les forces reals de l’economia i la societat, i per un discurs estrictament pragmàtic".

"Les idees servirien per desenvolupar un discurs general, poc connectat amb la realitat concreta de les coses, i eventualment derivant o bé cap a uns plantejaments de reivindicació o de crítica (que tendeixen a posar a la gestió en situació de sospita com a terreny adobat de compromisos i dimissions); o bé, en un extrem contrari, a fer servir les “idees” d’hipòcrita decoració o camuflatge d’una gestió moguda per altres motivacions".


Comparteixo la preocupació.

I voldria aprofitar l'ocasió per senyalar que, precisament, per poder verificar la coherència entre les idees que han de guiar la gestió, d'una banda, i, de l'altre, les activitats efectivament realitzades, caldria que els nostres governants governèssin utilitzant unes formes de governar clares, rigoroses, transparents.

El conseller Castells, amb l'impuls dels mètodes de programació pressupostària, va en aquest sentit. Tinc la impressió de que no ho ha "venut" massa bé al personal, però el camí és el correcte. Va en la línia de les reformes impulsades pel comissari Kinnock, el 2000, per reorientar el funcionament de la Comissió Europea.

I lamento no veure continuïtat en iniciatives com l'impulsada per l'ex-conseller Vallés amb el seu Informe sobre Bon Govern i Transparència: hi ha recomanacions concretes (per exemple, la 15, la 20, la 23, …), que serien molt útils per garantir, per verificar o per vetllar que la gestió correspon a unes idees progressistes.

Com el JA González Casanova, jo lamento aquesta dicotomia: a mi em varen fer plegar des del Departament de Salut per intentar adequar la gestió a les idees progressistes que predicava la Consellera …

Jo dec tenir una mica massa d'aquest instint bàsic que hauria de caracteritzar la gent d'esquerres: saltar, reaccionar davant les injustícies, les gestions inadequades, ineficaces i ineficients, les corruptel.les, les incompetències, les connivències i les complicitats interessades, les propagandes enganyoses que eviten informacions pedagògiques, ...

La meva experiència és que hi ha gent que salta ... però sobre els que salten: el saltar d'esquerres té costos: saltar pot donar mala imatge, saltar pot fer perdre vots, saltar pot evidenciar problemes per als que no tenim alternativa, o que preferim no tocar ...

Molts prefereixen tapar abans que saltar. No ens enganyem: respectar les idees té riscos, és dur, exigeix posicions confrontades. El Paco Ibáñez cantava allò del Gabriel Celaya "maldigo la poesía de quien no toma partido, partido hasta mancharse ..." Lligar la gestió a les idees no és una qüestió d'estètica, sinó d'ètica ... de valors.


13 de juliol 2008

Marketing electoral ... o pedagogia socialista ?

El País publica avui els resultats d'una enquesta (a unes 700 persones de tot Espanya ...), i fa algunes consideracions electoralistes sobre algunes respostes.
(cliqueu sobre els articles per agrandir-los)

És interessant, necessari, convenient, saber què pensen els ciutadans sobre tots aquests temes. Però pot fer-se des de diverses perspectives.

Una, la utilitzada en els articles, des d'una preocupació bàsicament electoral, pensant en els electors i en l'impacte en termes de vots possibles de cada proposta. L'altre, des d'una perspectiva dels valors, dels grans objectius que, suposadament, tot partit polític ha de tenir. Sobretot els progressistes, els que es diuen d'esquerres.

Si un partit té com a horitzó una societat solidària de ciutadans autònoms i responsables, i les enquestes diuen que les persones, cada cop més, opten per tendències egocèntriques, individualistes, irresponsables, ... conèixer aquesta realitat ha de servir per impulsar iniciatives, activitats, polítiques, estratègies que tendeixin a reorientar aquestes tendències.

Molts pensadors i alguns polítics (jo recordo els discursos del Tierno Galván), diuen que fer política és fer pedagogia. Aquí a Catalunya, ho he sentit dir moltes vegades al Raimon Obiols. I la Fundació Campalans ho té com a lema principal en la seva web (Política vol dir Pedagogia)

M'agradaria saber, concretament, deixant de banda els discursos, quines activitats organitzen els partits d'esquerres (com a partits, no des del govern), per fer pedagogia dels seus valors, per promoure valors d'esquerres. Els partits tenen documents estratègics, manifestos, programes electorals, estructures orgàniques i responsabilitats, ... però, concretament, QUI fa QUE per promoure valors ? A més de les enquestes per decidir quines propostes oferir que els electors puguin acceptar, hi ha estratègies formalitzades, amb responsabilitats i recursos, per promoure ciutadans més socialistes ?

Què fan els partits d'esquerres, concretament, per anar superant les irracionalitats, les inèrcies culturals i les supersticions ?

Un MIRAESTELS a la plaja de l'Escala !

Al Suplement de Cultura de La Vanguardia d'aquest darrer dimecres 9 de juliol, un documental presentava l'escultura MIRAESTELS, de Robert Llimòs. Es tracta d'un projecte d'escultura flotant, de 2'40 m d'alçada, que sura, feta de poliester i de fibra de vidre.

El documental diu que s'està tramitant instal·lar-ne una a la Barceloneta, a l'estany de Banyoles i a l'Expo de Zaragoza. A mi m'ha encantat, i m'ha semblat que es podria posar un exemplar fix a la roca del Cargol, davant la plaja de l'Escala.

Mireu com quedaria el Miraestels:
(cliqueu a sobre per engrandir la imatge !)






A la nit, que la roca és iluminada, es veuria molt bé com el Miraestels mira els estels, sobretot en dies de tramontana ...





... potser podríem fer una colecta popular per finançar-la !


Vaig enviar aquesta nota a l'alcalde de l'Escala, Estanis Puig (via mail a alcaldia ... l'u de febrer 2010 !), i l'endemà mateix em va contestar, molt amable, el següent:

T’agraeixo la proposta que passo a la consideració dels companys. T’haig de dir que la Roca del Cargol és un dels elements més característics que identifica l’Escala i també un dels més castigats per llevantades i les inclemències de la tramuntana. Per tot plegat veig difícil que es pugui acomplir la proposta que em fas. En podem parlar més tranquil•lament un dia que vinguis per l’Escala.

12 de juliol 2008

Sindicat de ciutadans, un nou instrument ? .. més valors !

… diu un jove amic que m'envia aquesta reflexió via mail:

Hola Pep … he mirat amb una mica de detall el powepoint amb la proposta. Em sorprèn la teva capacitat per imaginar, per dibuixar, per insinuar vies per fer les coses ... Jo crec que tot el que apuntes és molt correcte, l'anàlisi de la situació, i el nou concepte d'agent mobilitzador que proposes -el sindicat de ciutadans- podria tenir el seu sentit.

Ara bé, no crec que sigui un problema d'instruments. Si tenim un problema és més de base, és més de Valors. Ens falten conviccions sòlides, compromís, responsabilitat, tenacitat, entusiasme... i això s'ha de treballar a un nivell més profund. Cal una revolució personal de cadascú. No sé si m'explico.Una abraçada … (i em recorda l'iniciativa Valors).

Agraït, li he contestat que
… la "disjuntiva" que planteges és clàssica (pels que tenim una certa edat ...)
Però em sembla que no es tracta d'una disjuntiva valors/instruments.
En podríem parlar molt, però quan la gent té valors, què fa per incidir ? predicar més valors ? Sí, d'acord, però, mentrestant, el sistema "podreix" la gent a una velocitat molt més ràpida, i calen instruments potents per predicar nous valors. D'altra banda, els valors es prediquen amb exemples, deien.

Jo penso que la realitat és "dialèctica": l'instrument que proposo, ha de promoure, també, els valors !

--> En la diapo que parla de la problemàtica, de la democràcia adormida, recordo que, la democràcia, per ser viva i autèntica, més enllà de les regles, de les formalitats i dels procediments, ha de basar-se en una bona convivència, és a dir: en ciutadans formats, informats, adults, responsables, amb actituds obertes i constructives, que coneixen i comprenen la realitat i les problemàtiques, en l'adhesió, en l'afecció, en la consciència de pertinença dels ciutadans a la col·lectivitat, ... en definitiva, amb ciutadans amb actituds i valors socials positius.

--> I en la diapo que parla dels objectius principals del Sindicat, proposo que aquest es dediqui, també, a promoure valors democràtics i de cohesió social, començant pel coneixement, la consciència, l'autonomia, i la responsabilitat de les persones ... i seguint per la solidaritat, la tolerància, la convivència, ...

Li comento que en els dos Informes dirigits pel JMª Vallés, hi ha capítols molt interessants dedicats als "valors" !

En seguirem parlant, li dic.

11 de juliol 2008

Som europeus ... si ?

A mitjans del 2007, la Comissió Europea va obrir una consulta pública sobre problemàtiques i estratègies possibles per millorar les escoles del segle XXI. Hi vaig fer referència en aquest blog el març de 2008, en una nota sobre la dimensió local de la reforma educativa a Catalunya.

Fa poc la Comissió ha publicat els resultats d'aquell procés. Sense entrar en el fons de la consulta, m'ha interessat analitzar quantes contribucions s'han enviat procedents dels diferents Estats membres. Bàsicament, quantes organitzacions pedagògiques o socials, o quants professionals individuals. Els Estats gairebé no hi han contribuït, perquè ja estan implicats en el procés europeu global de cooperació i de coordinació en aquest àmbit.

Aquest quadre presenta unes quantes dades significatives de participació:




A Catalunya, precisament, després de signar el Pacte Nacional per a l’Educació (març de 2006), es preparaven en aquells dies les Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya, una llei de país, que varen ser presentades el gener de 2008, just quan es va acabar el període per enviar respostes/propostes a la Comissió.

Ni en el Pacte ni a les Bases (ja ho he escrit), no es fa cap referència a les orientacions polítiques concertades entre Estats membres, ni al procés de cooperació política animat per la Comissió Europea, sobre les necessàries reformes de les polítiques educatives.

Pel què es veu, tampoc ningú a Catalunya va considerar oportú fer aportacions a la consulta oberta de la Comissió. Molts discursos, gestos, celebracions, grans preses de posició sobre el projecte de Constitució, sobre el paper d'Europa al món, sobre el paper de les regions, sobre l'Europa social, … però quan podem fer aportacions concretes per contribuir a millorar les polítiques concretes de la Unió Europea, silenci.

Sovint, moltes organitzacions i professionals catalans es queixen de que a BXL no es coneixien les innovacions i les experiències del nostre país. Molts diuen que Catalunya no és prou coneguda, que l'Estat espanyol condiciona la nostra participació a la Unió. Però sembla que quan lliurament podíem haver contribuït, en temes educatius, ens vàrem quedar a casa. Potser feien el Barça, aquells dies …

Volem jugar realment a Europa ?

Per si, malgrat tot, hi ha algú interessat en la reflexió sobre l'Escola del Segle XXI, adjunto links a:
- la
síntesi del experts que varen gestionar la consulta oberta,
- la síntesi dels
serveis de la DG EAC (vegeu l'aclaparadora influència anglesa ...)
- la proposta final de la Comissió, en forma de
Comunicació al Consell, al Parlament Europeu, al Comitè Econòmic i socials i al Comitè de les Regions, del 3.07.2008

07 de juliol 2008

Els "autonautas" ?

... o internautes, cibernautes, cibermilitants, ciberactivistes ?

Aquest article de Carlos Ruiz Zafón (que no he aconseguit linkar via internet), em sembla una reflexió original i divertida sobre el boom bloguero. Diu que després de navegar un parell d'hores:
... me asaltó la impresión de estar bogando en un bote por un océano desierto con las aguas infestadas de millones de botellas conteniendo mensajes perdidos en su interior a la espera de ser descubiertos. La inmensidad de las voces olvidadas, de pensamientos y emociones colgadas en muros frente a los que casi nadie cruzará jamás me produjo una cierta tristeza.

M'ha fet recordar una anàlisi que havia vist, senzilla, interessant, en el blog del José Antonio DONAIRE, sobre els blogaires polítics catalans, utilitzant els següents "indicadors":
- gènere del bloguero/blogaire
- nombre d'entrades o notes en un mes,
- comentaris rebuts
- enllaços en altres blogs (technorati), ...
i preguntant-se, al final, si no estarien una mica cansats aquests blogaires ...

Em sembla molt interessant la seva iniciativa. Tant de bo algú tingués una mica de temps i aprofundís en aquesta línia. Jo proposaria un marc metodològic d'anàlisi, seguint l'esquema d'avaluació que utilitzàvem a la Comissió a BXL ( realitzacions / resultats / impacte ). (Si us interessa el tema, cliqueu per ampliar)

D'entrada, cal saber l'objectiu general que s'ha fixat el "bloguero":
- simplement penjar idees, pensaments, imatges, ... com en la cartellera de casa seva, i deixar-les veure a quatre amics,
- guardar, endreçar, estructurar idees, reflexions, anàlisis, ... com a exercici mental, ideològic, per fer-se entendre/comprendre millor per amics i coneguts (o, fins i tot, perquè la dona i els fills sàpiguen què penses, o per deixar, quan tens una certa edat, una mica de llegat/herència ideològica ...)
- Informar, difondre fets, idees, reflexions, ... per el seu coneixement general
- Militar activament via web, per compartir sistemàticament fets i idees, per agregar idees i posicions, per contrastar, per interactuar amb altres militants o activistes, per concertar/consensuar posicions ...

Després, cal analitzar el seu funcionament segons un esquema i uns indicadors com ara:



Probablement algú ja ho hagi fet
... com passa quan tens alguna idea.

Si algú en coneix d'altres, d'estudis d'aquest tipus,
que ho digui !


I si algú s'anima a comptar i avaluar, el podem ajudar !


Anant una mica més lluny, podríem ampliar l'exercici i pensar també sobre l'eina: els blogs, malgrat que admeten comentaris, són molt unidireccionals i no són massa adequats per estructurar converses, per construir documents cooperativament, per consensuar visions o propostes, ... Perquè semblen tan poc utilitzades altres eines de cooperació virtual, de treball cooperatiu ?
N'hi ha moltes a la www, i també gratuïtes ...

06 de juliol 2008

Pensant en els enginyers

... que treballen a les administracions, empreses o institucions públiques.

Els mitjans de comunicació i els creadors d'opinió consideren que el nostre país està en decadència, que estem molt cofois de la nostra situació (Bohigas), que manca lideratge, projecte, narració, ... Calen doncs agents reactius, desvetlladors, rellançadors: des de la nostra Comissió, humilment, podem mirar de jugar el joc (jouer le jeux, que diuen els francesos).

L'associació i el Col·legi, i la comissió dels que treballen a les AAPP, han de ser (que ja ho són), més que un club, en el sentit de ser més actius (que ja ho són), de fer més propostes (que ja en fan), en suggerir iniciatives, en reforçar les funcions d'innovació tecnològica respectant normes i criteris d'eficàcia i d'eficiència.

Potser, els enginyers, tenim la imatge de professionals que fan bé la seva feina, pragmàtics, sistemàtics, sintètics, organitzats, lògics, calculadors, gens romàntics, realistes, ... Em sembla que també hem de ser prospectors, enginyosos, planificadors, innovadors, estrategs, animadors dels canvis tecnològics i organitzatius, motors dels canvis necessaris.

Des de la comissió del que treballem a les AAPP (o per aquestes administracions, empreses o institucions), volem reforçar mecanismes ràpids i rigorosos d'escolta de les opinions dels companys, potenciar iniciatives que incitin a la participació, recolzar actituds orientades a ser útils, a trobar solucions pràctiques (faisables), i originals, si cal, a problemes complexos, i, també, a reforçar la nostra capacitat de interlocució i de proposició lleial davant dels governs i administracions.

Per això estem preparant una iniciativa senzilla per animar i consolidar el grup. Veurem els resultats !

Més "manifiesto"

Mentre la secretària general del PP d'Espanya (De Cospedal) insistia, en el patètic congrés del PP català, a Barcelona, en que "nos partiremos la cara por el castellano", a Madrid, en el congrés del PSOE, sembla que l'enfrontament propiciat pels del "manifiesto" i recolzat pel PP, rebia una rèplica contundent, a favor de les polítiques lingüístiques catalanes .


No puc deixar de penjar aquesta imatge de La Vanguardia d'avui. No m'agrada gens, en general, el discurs del Rodríguez Ibarra. Però, aquest cop, ha fet una frase clara, comprensible, contundent:

04 de juliol 2008

Manifiesto: per la dignitat del meu pare

Encara una nova campanya anticatalana: la defensa del castellà exigida per un Manifiesto signat per més de 2.000 "intel·lectuals" i que rep continuadament significades adhesions, de tot tipus, arreu d'Espanya: les darreres, de Ruiz Gallardón i de l'extraordinari seleccionador nacional que ha fet campiona a la roja, amb gairebé mig equip de catalans.

Hi ha hagut moltes reaccions des d'aquí, en molts articles a diaris, però potser no tants i sense la contundència que caldria. Seguim pensant que cal fer pedagogia, que ens hem d'explicar millor, que cal anar cap a esquemes federalistes, que caldria publicar les balances fiscals ... i és veritat.
Però se'ns continuen pixant a sobre.

Per dignitat i per respecte a la memòria del meu pare, i a la de molts com ell, que ja no hi són, aprofito l'ocasió per recordar que ell i molts com ell, amb 18 anys a penes complerts, van tenir d'anar al front a defensar el nostre país dels colpistes feixistes nacionalistes. Acabada la guerra, viu, per sort, va haver de passar tres anys a Madrid fent una mili humiliant al cuartel dels feixistes vencedors. Quan finalment va tornar al seu poble, a Taradell, al costat de Vic, les coses havien canviat molt: prohibit parlar en català, tots a hablar en cristiano, i rés de cultura catalana, tothom a combregar amb l'espanyolisme feixista triomfant, durant unes llarges décades ... mentre se'ls pixaven a sobre.

Mentre escric aixó, la meva mare m'explica que el meu avi Josep, que havia passat uns anys al seminari de Vic (1900/1905, suposo), ensenyava a llegir i escriure en català, a casa seva, a alguns joves de Taradell interessats !

Han passat molt anys, si. Les coses han canviat molt, si. Però que després de tot allò, després d'haver acollit aquí a milions d'espanyols, que ara se'ns acusi de marginar el castellà i es reivindiqui la seva defensa, és d'una immoralitat vergonyosa.

Caldria fer plegats alguns gestos durs i contundents, de dignitat col·lectiva. Tots els qui viuen aquí, vinguts d'altres terres d'Espanya, haurien de tenir la valentia, la honestedat, la gentilesa de dir (molts ja ho fan ...), que no és veritat, que la realitat és molt diferent. Els nostres representants haurien de liderar alguna iniciativa colpidora. Què hauria fet el president Tarradellas ?

Ens diran que no és el moment, que no cal crispar la situació, que poc a poc els fets demostraran que anem pel bon camí. Ells, els nostres dirigents, els qui haurien de dirigir, de liderar, de defensar la nostra dignitat, de mirar cap endavant, segueixen amb les seves picabaralles ...
... mentre se'ns continuen pixant a sobre.

Vull cridar doncs, en nom del meu pare que ja no hi és, que el cinisme, la desfachatez, la mesquinesa de tota aquesta gent que ha signat, o que recolza, el manifest (tot el PP, entre d'altres !), es insuportable i inacceptable. Després de tants anys, que aquestes actituds nacionalistes-feixistes siguin encara àmpliament vigents a Espanya, és molt mal símptoma ... n'hauríem d'estar tips, de tants pixats !

Per respecte a ell, al meu pare, al meu avi, i a molts d'altres com ells, que consti.

Creus en Déu ? una pregunta inadequada ...

... per a una qüestió molt interessant !

Efectivament, la qüestió que ha preocupat i preocupa, que inquieta a la majoria dels éssers humans, és, més o menys, aquesta:
- d'on venim ? perquè existim ?
- com s'ha generat tot el que coneixem, l'Univers, el món, la vida, els homes ?
- quins mecanismes regulen tota aquesta realitat tan complexa ?
- quines forces actuen sobre tots nosaltres ?
- hi ha algú que s'ocupi de nosaltres ?
- què passa quan ens morim ?
- etc.

Els éssers humans han donat diferents respostes, en el temps, a aquest conjunt d'interrogants, condicionades per el què en podríem dir el nivell històric de coneixements.
Per exemple, en determinades èpoques, els homes (i les dones, no les oblidem !), que no entenien el perquè del vent, es van inventar el déu del vent, personatge que, imaginaven, tenia una capacitat de bufera impressionant, i dirigia les corrents d'aire segons no sabien ben bé quins criteris i finalitats. I probablement l'invocaven demanant vents favorables.

No sóc expert en el tema, però, curiosament, els deus tenien una certa imatge personalitzada, com si fossin, de fet, homes molt poderosos, que vivien per sobre dels homes normals, que podien escoltar súpliques i pregàries, i concedir favors. Com ho feien els homes més forts i poderosos, com ho feien els reis ...

En ampliar el coneixement sobre les coses, els homes hem anat despejant incògnites, com ens ensenyaven a fer de petits amb les matemàtiques. I ja no pensem que hi hagi un deu dels vents: sabem que els moviments de les masses d'aire, provocats per factors com ara les temperatures o la pròpia rotació de la terra, genera el què percebem com a "vent".

Encara queden moltes incògnites, encara hi ha molts interrogants difícils d'entendre. Per això, potser, encara hi ha déus presents en els cervells, en les consciències dels humans. Encara hi ha moltes intuïcions, moltes creences, sobre aquest conjunt de qüestions.

Recordeu, com a anècdota i exemple, la nota que vaig escriure sobre darwinisme i creacionisme, posant com a exemple el nostre estimat llimoner i les seves punxes ... ( link )

El que sembla evident és que les explicacions, les intuïcions, les creences, les imaginacions, les possibles i hipotètiques respostes a aquestes qüestions ... les han elaborat els propis homes.
Es a dir, els deus són una imaginació dels homes: de fet, mai s'ha demostrat pràcticament l'existència de déu. Molts hi creuen, molts tenen fe, però ningú, ni el mateix "déu", ha demostrat clarament la seva existència.

Recordem també l'entranyable acudit del meu admirat Philipe Geluck que fa dir al seu gat que, després de ser creat per deu, l'home, en agraïment, va crear déu ! ( link ).

De petits ens deien que déu (el deu dels cristians ...) va crear l'home "a su imagen y semejanza". Més aviat sembla que ha sigut l'home (els cristians) qui ha imaginat, qui ha creat un déu humà, un deu pare omnipotent ...

Déu és la resposta fàcil a les incògnites encara no resoltes. I el déu pare omnipotent, que ens vegila, que ens castiga i ens estima, la resposta comprensible dels nostres avantpassats de fa segles i mil·lenis. Però per nosaltres, avui, "déu" hauria de ser la X de les equacions que progressivament cal anar despejant.

Per tant, avui, després de tot el què hem vist, de tot el què hem après, de tot el què coneixem, no té sentit preguntar si creus o no en deu.

Una altre manera d'enfocar el tema és preguntar: existeix déu ? és a dir, segons el raonament que acabo de presentar, existeix (hi ha), encara, un conjunt de respostes que no coneixem (déu) ?, un conjunt d'incògnites ( X ) que cal anar esbrinant ? La resposta contundent, SI !

Cal centrar-nos doncs en les preguntes pertinents, en les respostes que cadascú dóna a aquests interrogants, a aquestes qüestions:
- com intueixes, com t'imagines el perquè de l'univers, del món, de la vida ?
- com t'expliques aquest tinglado tan fenomenal en el què tots vivim ?
- com penses que son les forces que impulsen i condicionen les realitats que coneixem ?
- etc.

El José Luís Sampedro, en el magnífic llibre que va fer amb el Valentí Fuster, deia que ell intueix que hi ha una energia còsmica que explica l'univers canviant que coneixem ( link i link ).

Resumint: no em pregunteu si crec en déu, pregunteu-me com imagino la gran X que encara ens queda per despejar !

03 de juliol 2008

Professionalitat

Aquests darrers dies he tingut la sort (després de buscar una mica, és cert ...) de trobar bons professionals: en Marcel·lí, lampista a MA RO (BCN), en Miquel i l'Oscar a la FIAT, en Joan, fuster i molt més, a INVENNTIA amb La Garlopa.
Persones formades i amb experiència, voluntarioses i servicials en el millor sentit de la paraula. Professionals que tenen aquelles competències bàsiques i molt de know how, de saber fer acumulat, que tant prediquen els experts i consultors de polítiques educatives !

No es veu d'entrada, però en aquesta finestra hi ha diverses solucions intel·ligents:
- una frontissa discreta, que no es veu i que treballa homogèniament,
- un paraplujes de metacrilat a la part de fora,
- tres o quatre potents i petits imants que priven la finestra d'obrir-se,
- mides de l'estructura equilibrades, homogènies, i reduïdes al mínim necessari,
- telescopis a fora per aguantar la finestra semi-oberta,
- ...
És una gran satisfacció trobar bons professionals vocacionals
que t'ajuden a trobar solucions imaginatives i intel·ligents a problemes diversos, més que no pas professionals
que posen problemes a qui busca solucions intel·ligents, funcionals i estètiques !.

Si teniu problemes, truqueu-lo ( telèfons a la web ) : sap escoltar, comprendre i proposar !
No hi tinc comissió, és propaganda gratuïta i necessària, per agrair a qui treballa de gust i bé.

02 de juliol 2008

equitat, excel·lència ...

Un debat intens, ric, participatiu, amb el Pere Vilaseca, en el sopar mensual del Grup que anomenem "de debat de Mataró".

Vaig trobar molt pedagògiques i coherents les explicacions i anàlisis del Pere, però, sobretot, els exemples !

Tan pel que fa a la necessària equitat del sistema (que s'ha de procurar, però que té límits), com a l'exigència d'excel·lència (molt condicionada per la situació). Tothom estava d'acord en que tant els mestres com els pares estan una mica perduts, incapaços, impotents, ... per manca de recursos, d'orientacions o de capacitats (know-how).

Jo vaig insistir en la influència creixent dels mitjans de comunicació, de la tele, cada vegada més nefasta en quan a valors, i que cap govern gosa fer-hi front. El Pere i altres insistien, i tenen raó, també, en que els valors es transmeten per les vivències concretes, properes, a la família i a l'escola.

Especialment interessants i il·lustratives, parlant de les noves competències, les referències concretes a les preguntes de l'avaluació coneguda com Informe PISA, i, en general, als continguts de l'ensenyament. També, la conveniència de crear centres locals d'acollida per a nous arribats, que assegurin unes activitats bàsiques preparatòries pels nanos, abans d'entrar al "sistema" ...

Les iniciatives del conseller Maragall em sembla que van en el bon sentit, però quedaran probablement massa limitades per les reaccions conservadores de molts agents. Jo vaig insistir en què ja fa anys que es veu que cal revolucionar els sistemes educatius, cap a una lògica oberta i continuada de lifelong learning. Nous continguts, nous processos d'aprenentatge, noves formes d'acreditació, etc. I, sobretot, un govern fort, amb idees clares, capaç de fer pedagogia i de liderar els canvis necessaris.

Cito aquí per tenir-la a mà, com a gran referència històrica, l'Informe dirigit per Jacques Delors, publicat per la UNESCO el 1996, que en català es deu titolar Educació, un tresor amagat ...

Situació difícil, en que a una crisi "funcional" i global del sistema (que cal reconvertir cap a lògiques d'aprenentatge tot al llarg de la vida), hi afegim difícils iniciatives per l'equitat (costoses en esforços, recursos ... i diners) , que condicionen seriosament la necessària excel·lència del sistema !

Precisament acabo de llegir unes notes del Ferran Ruiz (mataroní), al seu blog, en les que insisteix en el necessari i urgent canvi de l'antiga màquina educativa ...

Vaig acabar dient que seran els xinesos, amb la seva competència descarnada, els qui ens faran canviar i despertar d'aquest cofoísme decadent del què parla l'Oriol Bohigas ... i molts altres !