Algunes dades complementàries: blancs i desafecció ...

A correcuita, ahir a la nit vaig fer quatre numeros per complementar les anàlisis dels media sobre vots i escons.

Números que em semblen necessaris, des d'una perspectiva democràtica, per poder veure actituds dels ciutadans més enllà de la distribució del poder, de la representació efectiva, al Parlament de Catalunya.

(cliqueu a sobre per ampliar ->)

Són números basats en percentatges respecte del total d'electors, és a dir, del total d'inscrits al Cens electoral.

I, per fer-los més coherents, he sumat:
- els vots en blanc
- amb els vots de la candidatura Escons en Blanc, que com el seu nom indica, volen votar, de fet, en blanc ...

Els comentaris són aquests:
- els vots blancs (votants que no saben o no volen optar per una candidatura),
són gairebé 111.000, i representen un 3,54% dels vots emesos;

- els vots en blanc superen els obtinguts per Ciutadans (uns 106.000) i per SI (102.000);

- els vots en blanc pugen més d'un 60% respecte dels resultats del 2006;

- si hi hagués hagut una candidatura blanca simpàtica, amb un micro-pla d'actuació credible, potser haurien obtingut, efectivament, 3 o 4 escons testimonials ...

- els socialistes, els meu companys naturals, han obtingut l'afecció, la confiança de (només) un de cada 10 dels electors catalans.
Sense paraules, potser només voten els feligresos ...

Com ha dit el Montilla, ... a reflexionar !

Si em truqués en MAS ...

Amb companys enginyers, al sí de la Comissió que tenim al Colegi/Associació, hem elaborat una declaració/manifest per la millora de la governança del nostre país, per contribuir a orientar les necessàries reformes de les administracions, de les maneres de governar i de dirigir els treballadors i servidors públics.

Un cop acabat el nostre procés de reflexió, la qüestió ara és ...
- per on començar ?
- què hauria de fer el nou govern que resulti després de les eleccions de demà ?
- com concretar operativament les nostres "manifestacions" i propostes ?

La meva contribució ha estat aquesta:

No es tracta tant de prendre de seguida solucions senzilles i operatives, buscant impacte mediàtic i resultats a curt termini, com d'encetar una nova manera de caminar, de fer, en aquest àmbit, i fer-ho amb pas ferm i decidit, tal i com diem en els 4 punts principals del nostre document.

Si em truqués en MAS (o en MONTILLA ...), i em digués "Tu què faries ? vosaltres què farieu ?" ,
jo contestaria, seguint la nostra declaració:

Mira Artur, excusa la franquesa, però no tenim temps per perdre.
Jo (nosaltres), de tu ...
- agafaria el tema de la reforma per les banyes, i el situaria en el meu àmbit de competències directes;
- anomenaria algú de molta confiança, competent i valent, i li donaria públicament un mandat clar: has d'esmolar ben bé les eines (les de governar !);
- li suggeriria:
* que es dotés d'un petit equip pluridisciplinar de gent amb idees i experiència;
* que, en un o dos mesos, elaborés un avant-projecte global de reformes (un llibre blanc, un manifest obert ...), explicitant problemàtica, diagnòstic, opcions possibles;
- un cop assumit per tu (pel president del Govern), el difondria adequadament, pedagògicament, a tots els agents concernits, i el sotmetria a consulta oberta, demanant comentaris, reaccions i propostes en el termini d'un o dos mesos, màxim.
- difondria progressivament, àmpliament, totes les propostes i reaccions rebudes;
- acabat el termini, demanaria al meu colaborador que, tenint en compte aquestes contribucions, presentés el Pla Global Integrat de Reformes per una millor Governança, explicitant ben clarament:
* objectius generals, específics i operatius, ben articulats, ben estratègicament pensats (un full de ruta ? ... com es diu ara)
* qui hauria de fer què i quan: responsabilitats, procediments, i calendari d'execució
* els recursos necessaris: humans, tècnics, econòmics

Mira, Artur, no cal precipitar-se ni encrespar la gent.
Amb això que et proposo, que et proposem els enginyers, abans de 6 mesos hauries de tenir un bon Pla, el més coherent possible, el més consensuat possible, ateses les circumstàncies.
Pensa que:
- ja tenim, ja tens, moltes idees i propostes sobre la taula ...
- el Pla seria el resultat d'un procés el més obert i transparent possible, donada la gravetat de la situació i la urgència de les mesures a prendre ...
- i, per tant, tindries la màxima "legitimitat" social possible per començar decididament, enèrgicament, a esmolar !

Mira Artur, 6 mesos no és massa temps per reconstruir unes estructures, unes eines, unes màquines que han estat mal dissenyades i mal mantingudes durant dècades. No és massa temps per recuperar una mica de la necessària confiança de tots els que hi treballen al servei del país. Per mirar de fer les coses ben fetes !

Artur, tens tot el nostre enginy, totes les nostres ganes, a la teva disposició.
Quan vulguis, vinga, som-hi, endavant !

Votar en blanc ? No. ... Em sembla que em mullaré !

Un jove bon amic m'envia un mail explicant el sentit del seu vot, per opcions independentistes.
Em diu que pot ser que s’equivoqui, que la seva decisió sigui errònia, que en sap molt poc, però diu que té la convicció que "només sent independents podrem afrontar sense traves les necessitats del meu país ..." Dins seu " bull la indignació davant el maltracte i la injustícia", diu que "mai ha estat home de radicalismes, sinó tot el contrari, però que ara toca plantar-se i dir prou".

M'ha agradat el seu gest valent i clar.
A canvi, he aprofitat per escriure i enviar-li el meu sentiment:

Vist tal com ens tracten des d'Espanya, jo també sento ganes enormes d'esdevenir independent.
No sé massa de qui, però sí: voldria dependre lliurament, només, de les meves opcions ...

Jo continuo tenint esperit autogestionari, i considero que cal construir mecanismes de coordinació, de concertació i de cooperació . L'exemple europeu és molt ilustrador. Espanya seria diferent si resultés d'un procés lliure, voluntari i obert d'associació. Les proclames federals em semblen, ara per ara, a la pràctica, interessants, però d'un idealisme infantil preocupant. I la majoria dels qui ens volen portar a la independència, es mostren incapaços de sumar quatre voluntats.

La força per canviar (no ens regalen mai rés ...) ha de venir del convenciment i de la unió estratègica de àmplies majories. Els resultats vindran d'una estratègia coherent, de la inteligència tàctica, no del voluntarisme gesticulador.

Jo volia votar en blanc: votar per exercir el meu petit dret de triar una papereta cada 4 anys, però fer-ho en blanc per mostrar la meva frustració davant la nostra casta política, davant les maneres cada cop més perverses i pernicioses del circ politiquero.

He intentat actuar sempre des d'una perspectiva socialista, és a dir, des de la convicció de què hem de treballar, de militar, tots per tots ! Malauradament, als partits d'esquerres, n'hi ha massa que treballen per ells, malgrat vendre que ho fan pels altres, i han acabat semblant una penya de socis pels càrrecs ... i desenvolupant polítiques caritatives de promoció clientelar.

Jo estic per la promoció de l'autonomia personal responsable, per un humanisme actiu, implicat, cooperatiu ... i per anar cap a models econòmics radicalment diferents de l'actual, on el motor no sigui la cobdícia individual sinó el benestar i benviure de tothom. On la felicitat no resulti de consumir, sinó de contribuir amb els altres a resoldre les nostres problemàtiques. I per això calen polítiques rigoroses, obertes, pedagògiques, conscienciadores, participatives: ciutadans i no només votants. Persones, no només clients.

He llegit algun article que defensa la dignitat i fins i tot l'eficàcia del vot en blanc. Antoni Puigverd deia a La Vanguardia, per exemple, que "cansados del griterío de la ciudad, hartos del mal uso de las palabras, callan e imaginan que la democracia es como un árbol enfermo: abonan la democracia con un silencio severo esperando que algún día - esta vez tampoco - vuelva a dar frutos ..." [link] Ell votarà, diu, "a pesar de los pesares", ... "aunque sea para no ceder a la amargura: no quiero creer que la caricatura catalana es irreversible, no quiero creer que el mal de nuestra democracia es incurable ..." [link]

Gregorio Moran, el intempestivo dels dissabtes, adverteix que "... el derecho a la ciudadanía lo concede el pago de impuestos. Quien paga adopta la condición de ciudadano de pleno derecho ... las próximas elecciones del 28 de noviembre las interpreto como una fiesta que se ha montado la clase política catalana para perpetuarse a sí misma. Si tuviera alguna confianza en este sistema votaría en blanco, pero como creo que les da absolutamente igual, no iré a votar. Nunca me han gustado las fiestas, y menos las que pago y no disfruto. Lo de menos es que me hayan invitado. El servicio, que lo pongan ellos." [link]

Però, finalment, em sembla que jo sí que hi aniré, que votaré a una persona concreta que m'ha inspirat confiança, que m'ha semblat que té un tarannà, unes ganes i unes conviccions semblant a les meves. Potser em mullaré doncs, i votaré a una persona progressista socialista que m'ha semblat la més creïble en les entrevistes del Xavier Bosch a l'Àgora. Amb totes les seves contradiccions, però que sembla la més digna i conseqüent amb el què pensa ... malgrat que, l'Antoni Puigverd (altre cop, a La Vanguardia d'avui divendres), l'acusi de no dubtar de les seves polítiques. Jo dubto que no dubti. Em sembla tossudament convençut de que cal buscar, esperançadament, alternatives inconformistes.

Hi acabaré de pensar demà ...

Li he agraït al meu amic el seu gest per incitar-me a compartir reflexions.

Homeopatia, placebos, creure ... pensar !

Ja fa dies que a la contra, La Vanguardia publicava una entrevista amb un expert en didàctica de la ciència, que treballa a la Universitat de Grenoble. Respostes senzilles, clares, comprensibles, contundents.

Recupero aquesta entrevista perquè, dimarts passat, al canal 33, a mitjanit, el programa "Ens podem creure la ciència ?" tocava qüestions semblants. Emetíen un reportatge que titolàven "La farmàcia", de l'original "Medicine Cabinet", emés per la BBC el 2009.


Malauradament, ni a la carta de TV3 ni a la de la BBC es pot ja veure el reportatge, extraordinàriament pedagògic. Penjo, al menys, la referència, el link a la "professor" Lesley Regan, i a un comentari molt aclaridor, complementari, sobre el reportatge !


I vull destacar el títol de la sèrie que utilitza TV3/C33 és molt simptomàtic, i reflexa l'ambient sovint "missaire", "animista", de la cadena (seva) que paguem tots.


Planteja les coses al revés: creure en la ciència, quan, precisament, hem de fer ciència per no limitar-nos a "creure", per sortir de la ignorància, per no deixar-nos influenciar per creences i supersticions, sovint fomentades i interessades !

La ciència no creu: la ciència dubta, qüestiona. La ciència recerca, analitza, compara, dedueix. No hem de creure en la ciència: hem de pensar, hem de reflexionar ! Els científics pensen, s'arrisquen, fan hipòtesis: les actituds científiques són contràries a les actituds conformistes o acomodatícies. Els qui creuen, en canvi, sovint, renuncien a saber i busquen respostes senzilles, assegurances tranquilitzadores per les seves angoixes i inquietuds. Els pitjors són els que diuen creure i manipulen els homes senzills per aprofitar-se'n.

Aprofito per penjar una simpàtica i senzilla imatge de Josep Pla:

Esperant el 28.N

En mig de tantes propostes, he trobat aquesta imatge impactant ...

(A La Vanguardia/Vivir del dijous 25)

Val la pena veure els diferents dibuixos que des de fa anys aquest Club utilitza per presentar el seu catàleg: [ link ]

M'han agradat els del Mariscal, Labanda, Llimós, ...

Observatori de la Competitivitat

Impressions sobre les impressions de 150 enginyers recollides abans de l'estiu.

Ahir a la tarda es va fer a la Torre AGBAR la presentació de l'Observatori de la Competitivitat 2010, elaborat pel Director General del Colegi d'Enginyers, segons el model conceptual EIC (Enginyers Industrials de Catalunya), amb dos colaboradors tècnics del seu equip i el suport dels serveis d'imatge i comunicació del Colegi, a partir d'una anàlisi de les impressions de 150 enginyers amb responsabilitats directives en empreses catalanes de diversos sectors industrials i de serveis.

L'Informe/Observatori, de 200 pàgines i editat en un paper de qualitat extra, conté:
- un 25% per a la introducció, metodologia i resum executiu,
- un 20% d'anàlisi de resultats, amb molt de text descriptiu de quadres i xifres,
- un 55% amb 23 articles d'opinió personal d'enginyers de diverses empreses.

Cal llegir-lo amb una mica més de temps per analitzar les propostes i considerar-ne la utilitat real, el interès dels resultats, l'eficàcia de l'esforç i dels recursos emprats, és a dir, de la productivitat de l'iniciativa i de la seva competitivitat relativa a d'altres estudis, anàlisis o informes ...

Però vull anotar unes primeres impressions personals:

Una: continuem essent autistes respecte de la Unió Europea. Només he trobat una imprecisa referència a la Comissió a la pàgina 24, i algunes dades d'Eurostat. Però no sembla haver-hi cap referència a les moltes anàlisis, iniciatives i polítiques de la Unió Europea des de fa molts anys. La darrera referència, de fa dues setmanes:

Dos: no hi ha dades comparatives de nivell regional. Probablement seria molt útil comparar-nos amb altres regions semblants per veure quins problemes, i, sobretot, quines iniciatives prenen, per inspirar-nos. El conseller Castells sí que en va donar en la seva intervenció. I el Comitè de Regions segur que ha treballat el tema.

Tres: en les impressions recollides, es parla de millores de l'administració com a factor extern a les empreses, com a competitivitat-país, en termes relativament tradicionals (millorar/reduir la normativa, la tramitació, la paperassa, la legislació laboral ...), com a garant d'infraestructures (mobilitat, transports, energia, ... educació/formació), com a suport a les clàssiques polítiques financeres i de R+D+i, però no hi he vist cap comentari o proposta per dotar el país d'un govern potent, agent inteligent i competent, liderant iniciatives estratègiques del què abans en dèiem polítiques industrials/sectorials ... No toca, encara ?

Quatre: les conclusions semblen una mica simples (veure pàgines 71 i 86), si es pensa en l'Observatori/Informe com una eina, com una contribució a millorar polítiques empresarials o de govern.



En l'acte de presentació, el conseller Castells va vendre, de manera brillant, ben argumentada, la necessària confiança i optimisme , com no podia ser d'una altra manera ...

Després en la taula de periodistes, molt animada, informal, divertida, la tradicional Pilar Rahola va dir que no li donava massa credibilitat ... i va reivindicar l'exigència, el rigor, el treball, l'esforç, l'estudi. Joan Corbera, d'Europa Press va recordar la importància dels valors, de l'humanisme, de l'ètica, els riscos de l'excessiva cobdícia, i va ser l'únic que va parlar de la Unió Europea, fent referència al darrer informe de la Comissió, en el que, va dir, Espanya suspèn en 17 dels 25 factors de competitivitat ... (m'enviarà la referència, caldrà estudiar l'informe !).

Per acabar, el Vicent Sanchís va mostrar, amb molta ironia, tot els seu pessimisme acumulat: diu que a València diuen que, cap avall no hi ha techo, que potser caldria canviar el govern (que ho fa molt malament ... ), que també caldria canviar l'oposició (que no té alternatives ... ), però que, posats a fer, potser hauríem de ... canviar el país !

De la taula amb dirigents de grans empreses (Almirall, Seat, Nestlé i Agbar) gairebé només vaig retenir la reflexió del representant de Seat dient que els professionals necessiten reptes per motivar-se, que no tot és qüestió de sous ...

Amb les dretes serà molt pitjor ...

... però una mica de pedagogia i de dignitat seria útil pels qui tenim valors progressistes !

Llastimosament, sembla que en una campanya electoral no hi ha espai per l'argumentació serena. Així ens va a tots plegats.

Dos retalls del diari El País d'ahir dilluns 15 de novembre

Mourinho ? no gràcies !

Una reacció institucional, la del "Madrid", que és molt simptomàtica. I, probablement, molt coherent amb els valors del seu president, el constructor Pérez.

Per a mi, com deia el tòpic, el què és important no és guanyar sino participar. Disfruto amb el Barça de Guardiola perque hi veig uns valors molt positius: rigor, professionalitat, esperit d'equip, ganes, coratge, inteligència, imaginació, joc net, respecte a l'adversari ...

I com que, a més a més, guanayen partits i campionats, és un espectacle encantador, gratificant !

L'estil del Mourinho, agressiu, provocador, pretenciós, mediàtic ... li va bé per sortir a tots els diaris i gunayar imatge mediàtica en uns mitjans cada cop més incultes.

Llàstima.

Capacitat d'interpretar, d'intuïr !

Daniel Innerarity escriu avui a El País un article suggerent. No és que digui coses massa noves, però ho diu amb paraules interessants. Ja s'ha dit molt que l'excés d'informació et desinforma, que el coneixement resulta de la capacitat de tractar adequadament la informació.

El què avui diu l'article és que convé interpretar la informació per poder anticipar, preveure !

Altre cop a Navarra

Cap de setmana simpàtic, altre cop, a Navarra (Pamplona, Estella, ...), acompanyant a la Montse en les seves missions predicadores per millorar l'educació dels infants.

Aquest cop, les xerrades, al Instituto Navarro de Administración Pública !
Jo, de xofer, xupant d'hotel gratis i de bones i acollidores amistats !

És un país encantador, ric en recursos, ple d'edificis històrics heretats d'una església molt potent, que em fa pensar molt: sembla evident que els bisbes, capellans i monjos vivien de conya, sense treballar, i en llocs idílics: edificis sòlids i ben pensats, claustres acollidors, ... tot ben pensat per impressionar i consolidar la seva influència i domini sobre els pobres i angoixats habitants.

Mireu el què vaig trobar a l'entrada d'una església a Estella:






- un noi agafant el pit d'una noia,
- un bufó ho escampa amb campana i micro,
- un capellà que s'ho mira perplex,
- ... i el poble que riu o se'n escandalitza (el pas dels anys ha desdibuixat les expressions, i és difícil de precisar).

En un altre monestir, al claustre, els capitells són plens d'angelets nusos ben alimentats: potser la pederàstia ve de molt lluny ...












Em dona la impressió de que a Catalunya no tenim tanta riquesa "monumental" d'aquells segles: demanaré a algun amic que m'expliqui aquesta història relativa, comparada, amb l'esquema forces productives/relacions de producció/superestructures ...

Curiosament, al mig dels camps plantats entre Mendigorría i Artajona, va aparèixer un dels "meus" molins, fabricat pels Tarragó a Montblanc. Enmig dels boscos de gegants tripalats, la seva senzillesa digna i solitària, eficaç, eficient, testimoniava tecnologia amb rostre humà, a l'abast de tothom !

Davant del "papanatisme" aclaparador ...

... una reacció d'urgència
a les infàmies declarades pel senyor Ratzinguer, indignes d'algu que diu parlar en nom d'un déu !


(cliqueu a sobre per agrandir !)

I les reaccions del Rubalcaba i del Llamazares ... recollides pel diari PUBLICO d'avui:

Museus tècnics ...

Ahir vaig anar de xofer de la Montse a Picamoixons, sortint de Valls. I vaig aprofitar per visitar el Museu de Carros. Sorpresa: un petit museu que respira sensibilitat, vida, ilusió, passió, professionalitat ... És el resultat del treball de més 15 anys de "jubilat" del Rogeli Montalà.

Viatjant arreu, recuperant, restaurant, escenificant ... carros i eines del camp.

Em va impressionar un carro de morts, com els que jo acompanyava de petit, quan feia d'escolà (!), obrint la comitiva amb una creu. O la tartana semblant a la que m'havien deixat "conduir", també de petit, tornant de les Cinc Cènies ...

Però al museu hi ha moltes més coses: eines i, sobretot, màquines agrícoles molt interessants, salvades pel senyor Montalà de ser trinxades o cremades !




Val la pena fer-hi una visita ! Jo hi tornaré, em vaig oblidar d'emportar-me el llibre que ha publicat sobre el treball de la terra a Catalunya, a base de records i amb moltes fotos . . .

No sembla que estigui a la xarxa de museus tècnics de Catalunya,
l'anomenat "sistema territorial",
però valdria la pena que s'hi integrés !









Preparant aquesta nota he recordat un altre museu semblant a l'Escala, sobre motos: la colecció de Vicenç Folgado, que malauradament va morir ara fa dos anys (2008). Resultat d'una personalitat semblant a la del Rogeli Montalà: sensibilitat, passió, dedicació, professionalitat. Miraré de saber què ha passat amb el museu: ja no apareix a la web ...

Concentració laica exemplar !

Ahir al vespre, a les 7, davant l'Ajuntament i del Palau de la Generalitat, unes 3.000 persones ens varem concentrar per manifestar la nostra oposició a la benvinguda institucional al senyor Ratzinguer, i reivindicar el laïcisme de l'Estat: aquí pot venir qui vulgui, però no d'aquesta manera !.

Haig de confessar que l'acte em va emocionar, em va fer sentir, vibrar, cridar, colectivament, i em va fer prendre consciència concreta del poder efectiu dels poderosos, de la pesada llosa cultural que condiciona les nostres ments i, malauradament, els mitjans de comunicació, plens aquests dies de papanatisme folklòric vulgar i populista.

Un acte senzill, molt ben organitzat, amb un seguit d'intervencions clares i contundents (excepte la noia alemanya que semblava no saber on era ...). Les intervencions de Gonzalo Puente Ojea (viva la Ciència !), del cantant català-argentí (los padres nuestros que están en las cunetas ...), ... de l'extraordinari Leo Bassi, contundent i pedagògic (que va venir de Torino en un vol de 10 euros, i que va comparar el papa blanc amb un pallasso, demanant que s'humanitzi amb una taca de tomàquet d'espaguetti sobre el seu vestit blanc immaculat, ...), etc., mostraven consciències adultes i lliures, i varen ser un mica de l'aire fresc que tots necessitem.

Tant de bo les intervencions de Puente Ojea i del Leo Bassi, curtes, denses, clares ... les pogués veure la gent a les teles del país. Probablement no serà així: predominen moltes altres collonades. Llàstima no haver-les enregistrat. Miraré si els organitzadors les pengen a la xarxa ...

Jo penjo les meves fotos amb el Javier, el Freddy, la France i el Joan, i algunes del mitjans on surto, petitet, amb la meva pancarteta ...

Cal anar-hi, per dignitat !

Link a la web de la Campanya, amb la justificació sencera de la iniciativa [ aquí ]

Descolonitzar l'intelecte

Un bon amic creient m'envia un document sobre la reinvenció de les Nacions Unides, escrit per Miguel D’ Escoto, ex-president de l'Assemblea General de la ONU i seguidor declarat del senyor Jesús. En el document hi ha una frase que em sembla molt interessant: diu que "ha llegado ya la hora de, como dice el gran intelectual africano, Ngugi Wa Thiong’o, descolonizar el intelecto, sacándonos ideas domesticadoras como esa de que necesitamos a los Estados Unidos como los esclavos necesitaban a sus verdugos esclavistas ..."

Jo pensava que ens calia descontaminar-nos el cervell, netejar les ments de les velles creences que durant segles algunes institucions religioses han anat predicant per promoure la submissió de la feligresia. Vegeu el darrer exemple, de fa quatre dies, "a casa nostra": el catecisme de VIC, comentat en la nota del passat dia 29.

Però "descolonitzar l'intelecte" em sembla millor.

Aprofitant la visita del senyor Ratzinguer a Galícia i a Catalunya, La Vanguardia publica avui (dia 3, pàgina 16), tota una pàgina sobre identitats religioses i geografia de la fe. Dades no massa positives per l'aparell eclesial, i que desmenteixen les presuntuoses i demagògiques declaracions de l'alt funcionari Martínez-Sistach al programa del Cuní d'ahir dimarts.





Les dades resulten de l'enquesta del CIS, i són doncs, relativament rigoroses.

Algunes preguntes podrien millorar-se, completar-se o precisar-se: per exemple, les que pregunten sobre l'existència de "Dios", amb majuscules.






Però els resultats històrics, les tendències d'evolució, a igualtat d'instrument de mesura, són molt fiables i indicatives.

Sobretot les respostes a qüestions concretes, pràctiques, i no tant a les genèriques o identitàries,
molt condicionades per la tradició i que resulten de la colonització/contaminació ambiental.

Per exemple, les respostes a qüestions sobre la confiança en l'Església, sobre el seu poder, sobre la participació en "oficis" religiosos ...
Que una institució que no "administra", en principi, interessos i bens terrenals, només perspectives celestials, sigui incapaç de generar confiança, és per analitzar-ho.

Les tendències són esperançadores. I especialment a Catalunya. Perquè serà ?

Curiosament, també, fa pocs dies (en una nota del dia 20 d'octubre), vaig penjar una referència sobre la campanya del Cens al Regne Unit, que val la pena rellegir !

Algún dia l'Església catòlica s'atrevirá a clarificar el seu mercat, els seus militants efectius ? Lamentablement, penso que trigarem a veure-ho: són, els seus alts càrrecs, mestres de l'ambigüitat i l'hipocresia.

Un Decret interessantíssim: la direcció de les escoles !

Fa molts anys, quan era membre de la Junta de pares de l'Anxaneta (primers anys '80), vaig gosar proposar que l'Escola hauria de tenir una certa "direcció", oberta, participativa, que vetllés per la coherència global de les activitats educatives. Alguns mestres em varen comparar al Tejero, que aquells dies havia assaltat el Congrés dels Diputats ...

30 anys després, el Govern aprova un Decret que va molt més enllà de les meves tímides propostes ... i en el bon sentit, al meu entendre. I en el sentit que des de la Unió Europea es predica.









Em sembla un avenç necessari, extraordinari: ara caldrà desitjar que els governants (els que siguin, en la nova etapa), tinguin el coratge, la decisió, la capacitat pedagògica i de lideratge per impulsar l'aplicació concreta i efectiva del Decret.