30 de gener 2010

Matí simpàtic de visita a fàbriques històriques

Idea molt interessant de l'Ajuntament i del Consell Municipal del Patrimoni Arquitectònic i ambiental per visitar les fàbriques (les naus) de Cabot i Barba, Can Minguell i Can Marfà. Érem unes 30 persones: llàstima que no hagi vingut més gent !

Algunes idees:
- quina senzillesa i eficàcia constructiva: 150 anys després, amb pocs retocs, les naus són funcionals i obertes a gairebé tot tipus d'activitats !

- els responsables (arquitectes ...) de l'Ajuntament i del Consell, quin luxe poder treballar en aquesta recuperació tant digna !






- aquestes naus han acollit anys d'història industrial de la ciutat, de màquines, de feines, de producció frenètica i de crisis, de canvis, de conflictes, de creació de riquesa i, probablement d'explotació, de condicions potser dures de treball ... si les parets parlessin !

- quan funcionin, potser caldria posar-hi testimonis visuals de les activitats i dels treballadors que durant dècades hi anaven cada dia, sovint a tres torns, ... a deixar-hi la vida.

- i llàstima, em diu una regidora, que no hi ha massa diners, ara per ara, per omplir-les d'activitats ...



- jo he presentat informalment la meva candidatura a un lloc de conserge, ara que sembla que l'edat de jubilació es perllongarà fins els 67. No és incompatible la meva pensió europea amb una feina aquí;

- ... i m'he emportat un petit record de les noves tecnologies constructives: les "bales" d'unes pistoles revòlver per clavar claus !

- pels més interessats, l'esquema de forces d'aquests encavallats, amb els angles dels encaixos entre fustes:








( clicar a sobre per ampliar )

27 de gener 2010

La "beatificació" del senyor Samsó

No us penseu que m'ha passat per alt el macro-show del dissabte per beatificar el senyor Samsó. Però vaig agafant una certa mandra a comentar temes religiosos. Apunto només que, anant a comprar, en passar per davant de Santa Maria, em va impressionar tot l'aparell de seguretat i d'organització: tíos durs, secs, vestits de negra, alts, prims, ... en un ambient molt diferent del que un pot imaginar en pensar en reunions de persones unides per l'amor als altres, diuen.

Sense ganes d'entrar en detalls, penjo una foto de l'acte, beneït per totes les nostres excel·lentíssimes, il·lustríssimes i laiques autoritats ...

i una anècdota explicada per la Montserrat Julió (Vida endins, Viena Editorial, 2003), que va haver d'exiliar-se després de la guerra, a Xile, amb el Winnipeg (recuperada pel Miquel Torner al seu blog)






Fa referència a la seva àvia Ramona, de qui diu que "les seves preocupacions desembocaven sempre en el mateix tema, la religió. Llegia llibres amb tapes negres, resseguint les frases amb l'ajut d'una lupa. Es tractava d'històries verídiques, llegendes àuries, vides esgarrifoses de santes pures i verges martiritzades amb foc i tota mena d'eines enginyoses perquè el turment no s'acabés mai ..."

La Montserrat Julió explica que amb la seva àvia, entraven "a l'església que trobàvem més a mà: un dia paràvem a la parròquia de Santa Maria; un altre, a Sant Josep o a Santa Anna i ens hi estàvem una mitja horeta anant d'un altar a l'altre: el de les ànimes, ple de flames i mitja humanitat clamant entre el foc; el de santa Llúcia, mostrant, damunt d'una safata, els ulls que li havien arrencat; el de sant Sebastià, ferit de mort per una infinitat de sagetes. L'itinerari era tètric. L'àvia, en canvi, semblava reconfortada després d'haver resat una tirallonga d'avemaries que anava comptant amb un rosari de filigrana d'argent."

"Tantes hores d'olorar cera i encens, pensant sempre en l'altre món, la feien cada dia més amiga dels capellans, amb la confiança de trobar una salvació eterna amb garanties de pes. Plena de dubtes i d'esperança, va caure en mans de mossèn Samsó, rector de Santa Maria, home mundà, un xic fatxenda i, pel que sembla, dotat d'una innegable seducció."

"Tenia una clientela de beates riques i l'àvia, que a base d'estalvis havia reunit un bon fons, acabà confessant-s'hi i confiant-li les seves inquietuds més íntimes. A la calaixera gran, coberta pels llençols de fil, hi havia una capsa on es guardaven les reserves. Només l'àvia i el pare hi tenien accés i eren els encarregats d'administrar un capital que podia necessitar-se en un moment crític."

"Un bon dia el pare observà que els bitllets de banc havien disminuït de manera considerable. Els va comptar tres o quatre vegades i, amb certa cautela, preguntà a la seva mare quin era el motiu de l'estranya reducció.
- ...Ai, fill meu (va fer ella), sóc vella i aviat me n'aniré...
El primer pensament del pare fou d'alarma. Imaginà que la dona patia algun mal incurable que no havia desvetllat per por d'alarmar la família.
- Però, què voleu dir, mare ?
- No sé si ho saps... Des de l'estiu que em confesso amb el rector de Santa Maria, mossèn Samsó.
- No, mare, no ho sabia ni m'importa. Això és un assumpte vostre... i què més? (preguntà el pare).
- El mossèn, que va pel camí de la santedat, m'ha tret un pes de sobre i m'ha fet la gràcia d'assegurar-me un lloc al cel... Ell, que tot ho pot, me n'ha venut deu pams!
- Deu pams, de què?...
-
Deu pams de cel, fill meu! ... "

"El pare, indignat, no s'ho acabava de creure però, de mica en mica, va anar traient-ne l'entrellat. D'aquesta manera va descobrir que la parcel·lació del cel, per obra i gràcia del rector de Santa Maria, feia temps que havia començat ... (i que el mossèn) ... imposava la seva autoritat damunt les parroquianes pobres d'esperit i esporuguides a les quals, hàbilment, sabia embolicar amb sofismes, fins a aconseguir que la víctima se sentís segura amb els socors d'un intermediari que es tractava, com aquell qui diu de tu, amb el Pare Etern ..."

"L'àvia Ramona havia pagat al clergue, per un tros de cel de deu pams de llargària, sense aclarir-ne quants en feia d'amplada, deu mil pessetes.
Deu mil pessetes de l'any 1934 ! El pare no va perdre temps. De bon matí es presentà a casa del senyor rector i, sota l'amenaça de veure's als tribunals, el pillet afluixà la bossa sense piular ..."


He reproduït el text traient valoracions de l'autora, per deixar el relat estricte dels fets.
Es poden fer molts comentaris. La meva pretensió ara i aquí és només anotar elements, informacions.

De tota manera, cal dir ben alt i clar que assassinar persones és un crim detestable, intolerable.
I que hem de treballar per una convivència oberta i respectuosa,
lluitant contra tot tipus de manipulació de les emocions i de les consciències.
Però els qui només pensem en valors humans, tenim el dèficit de la litúrgia: els funcionàris religiosos l'exploten "divinament" ...

26 de gener 2010

Un "interface" per a usuaris d'una certa edat ...

El País d'avui publica un article sobre el "gap digital", sobre el retard, el desfasament, en que es troben determinats grups de persones respecte del procés d'evolució de les tecnologies de la informació i de la comunicació. Es fa difícil seguir el ritme trepidant d'evolució, i, en molts cassos, la gent es despenja, es desconnecta, abandona. Quants amics de la meva edat, per exemple, coneixen i saben utilitzar les possibilitats de recuperar, d'enregistrar, de classificar, d'organitzar ... però, sobretot, de programar maneres diverses d'escoltar, de reproduir les cançons segons els moments i les situacions ?

Quantes persones no tenen la capacitat, la possibilitat de fer servir el correu electrònic ? A moltes de les que classifiquem com a tercera edat, tenir un petit aparell a casa per intercanviar petites idees, o per organitzar trobades els aniria molt bé per tenir propers els fills i els amics.

Però hi ha una insensibilitat cap a aquests colectius. No són raons tècniques ni econòmiques: les possibilitats existeixen, el mercat és (i serà) enorme, desbordant ! Probablement sigui més aviat per incapacitat, o per l'obsessió generalitzada de produir aparells cada cop més potents, més ràpids, més petits i que poden fer més coses.

Amb aquestes idees al cap llegeixo l'article i penjo el dibuix de Luís F. Sáez, que m'ha semblat molt suggeridor.

I aprofito per recuperar una vella proposta meva, de fa ja més de 6 mesos ..., enviada al genial programa Suc de Coco. Malauradament, la proposta va arribar quan ja tancàven el programa ...

El feien a Catalunya Ràdio, ideat, dirigit i presentat per Xavier Solà, i aturat, inexplicablement, el juliol de 2009, malgrat ser guardonat pel Col·legi i l'Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya !

La meva proposta començava constatant, efectivament:
- les capacitats i possibilitats creixents dels ordinadors i de la xarxa d'intercomunicació (internet), amb costos decreixents, i l'augment continuat de serveis que s'ofereixen a través de la xarxa, i la seva utilització cada cop més extesa ...
- ... però l'existència de grups, de colectius importants (la gent gran, però també la no tan gran ...), que no saben utilitzar les grans possibilitats i oportunitats que aquestes tecnologies ofereixen.


Mireu si enteneu aquest simpàtic i simptomàtic exemple ...




Probablement les raons són diverses, però una és molt clara: les eines disponibles, els sistemes existents, els "interfaces" home-màquina, són massa complexes i difícils d'utilitzar per a determinats grups. Només cal veure la sofisticació relativa de les eines de tractament de textos, que tenen possibilitats extraordinàries, sovint poc utilitzades per la majoria, o la complexitat, també relativa, dels programes per escriure i rebre correus electrònics, els "e-mails" !

Com a objectiu, es tractaria de recuperar gent, d'evitar que els adults poc predisposats a utilitzar aquestes eines, i especialment la gent gran, quedin despenjats d'aquest progrés, quedin aïllats, incomunicats, malgrat les possibilitats tecnològiques realment existents.

No hi ha, efectivament, cap limitació tècnica o econòmica: és una qüestió d'entendre el problema (senzill), imaginar les solucions (fàcil), ... i posar-hi voluntat.

Concretament, es tractaria de desenvolupar una aplicació extremadament senzilla i fàcil d'utilitzar, que permeti fer exclusivament les funcions més elementals que una persona pot necessitar, per exemple, intercomunicar-se.

Caldria desenvolupar un programa intermediari ("interface"), que faci de pont entre l'usuari inexpert i els programes bàsics d'intercomunicació, vetllant, sobretot, que la interacció, la operatòria, els continguts de les pantalles, les icones, ... garanteixin l'accessibilitat, la visibilitat i la facilitat d'ús. Les pantalles tàctils, cada cop més barates i precises, i els teclats simplificats dels netbooks actuals podrien ajudar-hi força.

Una iniciativa com aquesta permetria:
- millorar concretament la qualitat de vida de les persones usuàries;
- facilitar la creació d'algunes empreses per a la creació, comercialització i suport a la utilització d'aquestes petites eines tranquiles i segures;
- estimular la oferta de nous serveis específicament orientats/pensats per a aquests nous usuaris inexperts però, probablement, curiosos i motivats per no deixar passar el tren digital !

Aquí la teniu: una bona idea gratis !

24 de gener 2010

Per una cultura general innovadora

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat d'intercanviar idees amb responsables del Tecnocampus Mataró/Maresme. Interessants les reflexions, i molt motivades les persones.

Entre d'altres reaccions i comentaris, els meus suggeriments/propostes varen ser:

1/ la ciutat/comarca hauria de pensar en disposar d'una capacitat organitzada, sistemàtica, per seguir els canvis crítics que estem vivint i de deduir-ne orientacions concretes per a la definició de les polítiques locals.
Potser una petita "cèlula de prospectiva" permetria observar tendències, experiències, i ajudar a adaptar-nos als nous paradigmes que, sembla, es dibuixen a l'horitzó.
Per exemple, repensant els conceptes clàssics de competitivitat/innovació i dirigint els esforços cap a la millora de l'eficàcia/eficiència dels productes i processos, la productivitat, la utilització racional de materials i energies, la millora de la seva utilitat social real, ...

2/ aprofitar la intuïció dels seus responsables sobre la necessitat de gestionar el talent, el coneixement disponible, per fer-ne una "pota potent" de l'estratègia global innovadora del Tecnocampus (les altres tres potes: 1/ formació universitària, 2/ projectes de recerca/innovació, 3/ promoció i suport a les iniciatives emprenedores i a les activitats empresarials).
Es tractaria d'imaginar activitats de promoció general del talent, del coneixement i, sobretot, d'una cultura innovadora, capaç de superar inèrcies i resistències als canvis, al servei d'una colectivitat més equilibrada, cohesionada, més ben organitzada, més capaç de viure bé i de manera sostenible.
Precisament avui, en un article a El País/Negocios (p.19), Juan Mulet (Cotec) recull algunes de les directrius que prepara l'OCDE per implicar a tota la societat en el procés de creació i d'utilització del coneixement per el desenvolupament econòmic i el progrés sostenible:
- augmentar la capacitat dels ciutadans de participar en totes les dimensions de la innovació,
- reforçar el marc institucional i administratiu per eliminar obstacles,
- estimular els fluxos de coneixements i el mercat de tecnologies,
- buscar solucions innovadores als grans reptes de la humanitat,
- inculcar l'esperit innovador en totes les formes de governança de la societat.

3/ més concretament, constatant que:
- els professionals, les persones, els treballadors, els ciutadans en general, estem sotmesos a una dinàmica trepidant de canvis tecnològics, econòmics, socials, culturals ... que estem inundats, desbordats per un allau de dades, informacions, coneixements, productes, eines, serveis, ...
- que és difícil assimilar, apreciar-ne el seu interès real, ... o descobrir-ne les manipulacions, que és complex explotar-ne adequadament totes les seves potencialitats,
- que estem tots enfrontats als riscos de quedar "despenjats", obsolets, d'afavorir "gaps" entre colectius amb diferents/desiguals capacitats d'adaptació,
- que estem massa condicionats, sovint, per resistències als canvis, per inèrcies socials i culturals, per valors que poden esdevenir "caducs" ...

... el Tecnocampus Mataró/Maresme podria assumir (com a "pota potent"), com a un dels seus objectius generals/principals, acompanyar, ajudar, recolzar els professionals, els treballadors, els ciutadans ... i les persones en general (especialment determinats colectius !), a "navegar" per aquestes aigües turbulentes, a poder seguir, aprofitar i conviure les possibilitats i oportunitats que ofereixen les noves realitats tecnològiques, econòmiques, socials i culturals.

Per fer-ho, el TCM/MM podria fixar-se com a objectius específics:
- identificar i superar els "gaps", recolzar colectius/grups de persones que tenen dificultats per seguir i adaptar-se als canvis;
- assistir, donar suport, formar, actualitzar coneixements, competències, capacitats, ...
- facilitar l'intercanvi de problemàtiques, d'experiències, organitzar el debat entre professionals per contrastar, apreciar, valorar, noves tecnologies, nous materials, noves organitzacions, nous valors/criteris ...
- catalitzar activitats cooperatives de vetlla, de prospectiva tecnològica i social ...
- identificar, racionalitzar, coordinar, integrar, ... potenciar la oferta ja existent a la ciutat/comarca, d'aquest tipus de serveis tecnològics i de formació per a les persones.

I més concretament, tot això es podria fer mitjançant activitats com ara:
- formació tecnològica bàsica, modular, adaptada a les necessitats de determinats colectius ...
- activitats informals, obertes, flexibles, (esmorzars, cafès, ...) per compartir inquietuds i experiències entre professionals i experts, entre joves i sèniors, ...
- formació específica tecnològica, econòmica, jurídica, ... a professionals per actualitzar coneixements, competències, capacitats sobre tecnologies, materials, processos, polítiques, legislacions, ...
- serveis individuals/personalitzats (bilan de competències, informació i orientació professional, coaching, ... ) (estudiant possibles formes de pagament ?)
- serveis de interrelació/intermediació oferta/demanda, oferta de llocs de treball, oferta de talent (!)
- comunitats/grups i sessions de treball, jornades, seminaris especialitzats
- ...

El TCM/MM hauria de disposar com a recursos propis, de:
- eines potents però fàcils d'utilitzar per intercanviar i cooperar virtualment ...
- animadors que "reguin" i que estimulin la seva utilització ...
- espais oberts informals (cafeteries per intercanviar, debatre, compartir, ...)
- espais adequats per a congressos, reunions, jornades, ...

4/ Com a idea a explorar, em va semblar interessant, innovador, pensar en les possibilitats d'un organigrama "mixt" com ara aquest:


(cliqueu-hi a sobre per ampliar-lo ...)

19 de gener 2010

BCN 2004 ... i ara 2022 ?


L'Antoni Puigverd va publicar dilluns 18, a La Vanguardia, un article dur contra la ideologia que anomena el "pensamiento barcelona", i que ja sembla, diu, un "chicle mil veces remasticado" ...

Es pregunta si "en estos tiempos agrios, dominados por una tremenda crisis y por un avinagrado escepticismo, ¿puede de veras alguien creer que la ciudadanía está dispuesta a festejar sueños?", si " en este áspero y desconcertante presente presidido por el óxido de las ideologías y el desapego hacia la cosa pública, ¿puede alguien creer que los barceloneses están dispuestos a recuperar el ingenuismo de la mascota Cobi?".

Reconeix la gran aportació de l'iniciativa olímpica, però carrega fort contra el Fòrum 2004 "en el que llegó a vocearse literalmente el propósito de cambiar el mundo".

Pensa que "aquel triste final exigía una autocrítica y un cambio de rumbo que nunca llegaron. Dibujar escenarios de Peter Pan para conjurar el malestar presente revela que la ideología barcelonesa ha quedado atrapada en su propio cómic".

No m'entusiasma la idea d'uns Jocs Olímpics d'Hivern, a Barcelona, però, sobretot, no m'agrada postular contra Jaca/Zaragoza. Sembla que han mamat i assumit tant la ideologia de la competitivitat, que no saben imaginar altres maneres d'actuar, basades en la cooperació, la coordinació, la concertació ... Cadascú a la seva, i que guanyi el més competitiu !

Aquesta actitud individualista, egocèntrica, la vaig viure i constatar el 2002, durant els treballs de preparació del Fòrum del 2004. Jo encara era a BXL, a la DG d'Educació i Cultura, i em semblava que la iniciativa podia aprofitar-se per teixir ponts estables entre BCN i les polítiques culturals de la Unió Europea.

Vaig parlar amb el "cabinet" de la Comissària Reding (escèptics, desconfiats, ...), i vaig preparar una nota sintètica i (gràcies a la Mercè Grau !), vaig poder entrevistar-me amb diversos directius (Ferran Mascarell, Jordi Oliveras, Mireia Belil ...), però vaig constatar més aviat incomprensió, ignorància, indiferència, desinterès, manca de visió i d'obertura estratègica a d'altres realitats i dinàmiques que no fossin les del seu propi i petit joguet ...

Aprofito l'ocasió per penjar un link a la petita nota que vaig preparar per les entrevistes.

Consideracions sobre Haití

El Panxo (de fet, Francisco López Romito), amic de més de 30 anys, m'envia des de Madrid comentaris sobre les consideracions del Moisés Naím. Sempre rigorosos, radicals, encertats. El què proposa coincideix amb el què varem concloure tornant del Senegal: més que diners, alguns països necessiten estructures de governança eficaces orientades efectivament al seu interès colectiu. I pensàvem en un Programa de Cooperació amb milers de "civil servants" (administradors, arquitectes, enginyers, policíes, lampistes, mestres, advocats, ...), que el Panxo presenta, de fet, com a un "bon govern colonial" sota la responsabilitat de les Nacions Unides ...

Diu el Panxo:

Estoy muy de acuerdo con Naïm sobre Haití, como ejemplo paradigmático de situaciones que se repiten a lo ancho del mundo. Este fenómeno de las ONG’s (OPG - Organizaciones Para Gubernamentales) responde al intento de los Gobiernos de desobligarse de sus responsabilidades a nivel mundial y dan oportunidad a gentes bien intencionadas para que puedan quedar bien con su conciencia solidaria.

Pero ya hay suficiente experiencia para sacar la conclusión que así no se resuelven los problemas. Naïm, en su tercera consideración, señala la falta de Gobierno y una administración que le sirva de instrumento necesario para poder enfrentar la situación, no sólo la excepcional del terremoto sino la endémica, y, aquí, reside el verdadero problema. Esos países como Haití con doscientos años de independencia (fue una de las primeras revoluciones triunfantes del siglo IXX en Latinoamérica) han llegado a una situación que la diplomacia internacional define en términos de “Estados fallidos”.

Cuáles son los signos distintivos:
- deterioro radical del territorio (deforestación masiva y desertización) que limita las posibilidades de encarar desarrollos agrícolas más accesibles para la capacidad de producción de la población y que pudiese atender las necesidades de alimentación de la gente;
- monoproducto exportable que en el caso de Haití no existe pero que en otros países supone un enclave desconectado del resto de la economía y la sociedad;
- inexistencia de infraestructuras de comunicaciones, de almacenamiento, tratamiento y distribución del agua, ...
- inexistencia de sistemas e infraestructuras de salud y educación;
- tasas de analfabetismo (total y funcional) del 90% o más;
- escasísima población con educación o formación para gestionar la administración pública y los servicios básicos, amén de dirigir actividades económicas de acuerdo con los requerimientos tecnológicos y organizacionales aceptables;
- grupos minoritarios dueños de los recursos, las actividades económicas principales y el poder político mediante sistemas basados en el clientelismo, la corrupción y la impunidad más escandalosa.

Todas las experiencias de “cooperación y/o ayuda”, importantes en su volumen como el caso de Haití, terminan en fracaso pues no se dan los prerrequisitos de una administración que pueda canalizar y gestionar las ayudas, así como un sistema político corrupto que convierte los rituales de la democracia representativa en una farsa que les sirve de legitimación para el saqueo, en beneficio propio, de las ayudas internacionales, y el mantenimiento ad calendas del desastre.

Con el avance de la globalización y la terminación de la guerra fría que ha dado motivo a tantas y tan enfáticas apelaciones al multilateralismo y la gobernanza mundial, cada vez me convenzo más de la necesidad de poner en ejecución eso del Gobierno Mundial para encarar estas situaciones.

No hay más remedio de intervenir por parte de las Naciones Unidas con una administración propia que se haga cargo del país con la misión de reconstruirlo o, como en Haití, construirlo. Un órgano que se encargue de poner en marcha todas las acciones necesarias desde los caminos, las escuelas, los servicios sanitarios y la agricultura, hasta la policía y la creación de las instituciones judiciales, administrativas y al final las de gobierno.

Sé que dada la experiencia histórica del colonialismo, esto puede ser tachado de “neocolonialismo eurocentrista”, pero la instauración de la democracia (nunca la hubo) no puede sustentarse en un país de pobres gentes analfabetas y hambrientas que han seguido viviendo en condiciones sociales de servidumbre económica y política. A medida que se va elevando el nivel de educación y formación de la gente y se ponen en marcha los servicios y actividades productivas, se puede y debe ir estableciendo fórmulas de participación efectiva, pero siempre bajo la dirección y control de la Administración ONU.

Después, y desde abajo arriba, vendría el tiempo de iniciar los procesos de elección democrática de los representantes políticos, desde los Ayuntamientos hacia el nivel nacional ...

Curiosament, el president senegalès, Abdoulaye Wade, segons La Vanguardia d'avui (p.10), proposa crear un nou país al continent africà per acollir els haitians que vulguin tornar a l'Àfrica, d'on varen ser arrencats com a esclaus els seus avant-passats. Apela a la responsabilitat dels països colonitzadors per fer-ho, i cita l'exemple de Libèria, creat, sembla, pels Estats Units, al segle XIX, per ubicar els seus afro-americans amb ganes de tornar ...

18 de gener 2010

Cap de setmana intens en idees i reflexions ...

... sort que el varem començar amb una passejada simpàtica a l'Escala per veure nous aparells per la tercera edat, pels sèniors, i les reformes a l'Hostal Empúries, molt funcionals, amb un disseny senzill, clar, mediterrani.

Pel que fa les idees i reflexions, totes de El País del diumenge:

- les de l'Edgar Morin (p.35) sobre la necessària metamorfosis del sistema Terra. Malgrat que pensa que és incapaç d'organitzar-se per tractar els seus problemes, que el més probable és la desintegració, que sembla impossible frenar la onada tècnica, científica, econòmica i civilitzadora que ens porta al desastre, pensa que encara podríem canviar de via.

Cal que ho repensem tot, diu, cal que comencem de nou. Constata en tots els continents una efervescència creativa, una multitud d'iniciatives locals en el sentit de la regeneració econòmica, social, política, cognitiva, educativa, ètnica, o de reforma de la vida ... i recomana desfer-nos de les alternatives reductores a les que ens obliga el món del coneixement i pensament hegemònic ...

- les consideracions de Moisés Naím (p.5), sobre el desastre de Haití, especialment la tercera. Diu que les ONGs que hi treballen són, a l'hora, beneficioses i nocives. Haití és el país amb més ONGs per càpita del món, el que fa molt difícil la seva coordinació, sobretot si pensem que tenen més recursos, personal i capacitats que les pròpies administracions locals ...

- les declaracions del funcionari celestial Munilla (mireu-lo uns instants, disfressat per imposar autoritat ...), dient que nosaltres patim mals pitjors que els pobres tahitians: fa fàstic de comentar actituds repelents i inoportunes. El Quico Oller, rient, em diria que millor, que parli, que parli, que així la gent veu de què van !


- l'article provocador de l'Enric Hernàndez (p.2/Cataluña), sobre racisme:






I, per acabar, l'extraordinari article autocrític de la defensora del lector del diari, Milagros Pérez Oliva (p.33). Rigor, coherència, contundència, pedagogia. Denunciant la promoció encoberta d'un nou analgèsic de dubtoses qualitats contra el dolor. Acaba amb les disculpes de la subdirectora de "Sociedad" perquè els controls no varen funcionar. Queda en l'aire què passarà amb la senyora Mayka Sánchez, que ha demostrat molt poca professionalitat. Jo la cessaria: no ha comés un error, ha demostrat no tenir els valors bàsics necessaris per exercir de periodista en aquest àmbit.

14 de gener 2010

Una economia "conscient" ?

En diverses notes d'aquest bloc surt el tema de la "conducció", del govern de l'economia mundial. Per exemple, en una d'abril de 2009 ( els instruments de conducció ), i en una posterior citant l'Antón Costas ( una rara oportunidad ... ), de juny de 2009.

Molts cops utilitzo el símil del bus per parlar del "sistema": en un bus ple de gent, hi ha experts que miren la pressió dels pneumàtics, l'oli i les revolucions del motor, el nivell de benzina, que controlen si tots hem pagat ... però no hi ha conductor. Tots mirem per la finestra, molts criden per córrer més i més ... però no sabem on anem.

I, quan parlem de civisme, d'educació, de democràcia, hi ha un cert consens, entre els "progressistes", en què la finalitat de les iniciatives i polítiques ha de ser promoure persones, ciutadans formats i informats, autònoms i conscients, responsables i capaços de conviure respectuosa, cooperativa i solidàriament.

Per això, em va agradar l'article de Borja Vilaseca, a El País/Negocios del diumenge 10, parlant de "el amanecer de otra economía", i, sobretot, de l'economía consciente !

Tenim, vivim, en un sistema econòmic inconscient, i, per tant, irresponsable: hi ha reguladors, controladors, supervisors, estimuladors, ... però ningú orienta, ningú condueix, ningú guia cap a cap destí. El què importa és que funcioni, com més de pressa millor !

A les qüestions bàsiques de l'economia: què cal produir, per a qui, com, on, ... no respon ningú, només el gran mercat ... inconscient ! En el món occidental, l'Estat cobreix una mica els disfuncionaments i desequilibris, les desigualtats més xocants, però no hi ha mecanismes de govern que assegurin la utilitat social real del què es produeix, ni la coherència dels recursos naturals emprats. Sense oblidar les condicions en què es produeix o es presten els serveis.

Per això l'article de Borja Vilaseca és simpàtic i suggeridor. La idea principal: "Aunque el capitalismo ha demostrado su eficacia a la hora de promover crecimiento económico, ha resultado ineficiente para fomentar bienestar y felicidad en la sociedad. La negatividad, el estrés, la ansiedad y la depresión son las enfermedades más comunes de nuestro tiempo. La paradoja reside en que somos más ricos que nunca, pero también mucho más pobres. En este caso, la inconsciencia ha consistido en querer crecer por crecer, sin considerar la finalidad y las consecuencias de dicho crecimiento."

No estic gaire d'acord amb la seva idea de que el pilar del nou paradigma econòmic emergent és la responsabilitat personal. És molt important la consciència personal que ens porta a ser més responsables individualment, però el dèficit important el tenim en mecanismes colectius que assegurin la consciència colectiva necessària per dotar-nos de mecanismes comunitaris d'orientació, de conducció oberta i democràtica.

Però, certament, les iniciatives empresarials com les anomenades de responsabilitat social corporativa (les que no són simplement màrketing), els comportaments anomenats de consum responsable i ecològic, o d'estalvi conscient en bancs ètics, van en el bon sentit.

CONSTRUIR CATALANITAT !

Vaig sentir aquesta expressió el passat desembre, en el debat posterior als "referèndums", exercici insòlit de democràcia autogestionària, tal com els va definir Xavier Bosch, presentador del programa "Àgora" a TV3. La proposava Raimon Ribera, professor d'ESADE.

I em va sembla molt encertada: serveix de ben poc que, els més convençuts, els més radicals "catalanistes", escenifiquin gestos com aquests, si no van orientats a crear consciència de país, de poble, a ampliar complicitats amb la majoria dels catalans, en una perspectiva seria i engrescadora: cal, efectivament, construir catalanitat !

De vegades, sembla que plorem massa, que fem rebequeries, que ens comportem com a nens petits enfront dels pares que no ens entenen. Cal ser més adults, més radicals, més contundents ... però ampliant majories, ampliant la gent disposada a apostar i votar per un projecte de país capaç, autònom i responsable.

De vegades, també, veig la relació Catalunya/Espanya com matrimoni. La convivència exigeix voluntat de compartir, de cooperar. I si sempre ens estem discutint, si uns sempre ens critiquen, si tan dolents som ... millor divorciar-nos. El problema és que ells no ens veuen com a parella (federada): més aviat ens veuen com un fill maleducat, descregut, que sempre demana més, i volen restablir l'autoritat paternal !



Amb aquestes idees al cap, de cop, llegeixo avui, a La Vanguardia, l'article del Ferran Mascarell, que explica molt bé aquesta necessitat de construir, de consensuar/concertar un projecte.

Val la pena llegir-lo sencer, tots els paràgrafs son densos i plens de sentit.

Però, per concentrar el missatge, en reprodueixo algunes idees:

- De poco sirve proclamar el legítimo deseo de independencia o de federalismo si no se vincula a un proyecto entendible de país, capaz de hacer frente a los retos que impone un mundo que está cambiando y nunca será lo que ha sido.

- Nuestro entorno está tratando de descifrar un nuevo paradigma social, económico y cultural ... Catalunya tendrá serios problemas de empleo, energía, envejecimiento, capacidad sanitaria, pensiones, medio ambiente, capacitación tecnológica, competitividad, educación, cultura emprendedora y valores.

- ¿Cómo lo afrontamos? ¿Cómo poner en el mundo decenas de empresas cualificadas y competitivas, tecnológicamente avanzadas y presentes en las redes globales? ¿Cómo convertir la cultura, los valores, conocimientos, ideas y la investigación en el primer capital de la nación? ¿Como reiniciar los caducos modos de hacer política?

- ¿Cómo, pues, transferir la energía afirmativa del independentismo, el federalismo o el soberanismo a la búsqueda de un paradigma social convincente?

- Una nación, lo sabemos mejor que nadie, es más que una declaración, es un proyecto; un proyecto siempre en construcción basado en una memoria (plural) compartida y un contrato de convivencia. Sin memoria, sin contrato y sin proyecto no hay nación; y por lo tanto es muy difícil que una mayoría suficiente de ciudadanos la sienta como tal.

Catalunya precisa una nueva unidad civil y política fundamentada en un proyecto renovado de país ... Las etiquetas ya no movilizan mayorías sociales. Hay que imaginar un país real, tangible, mejor.

No serveixen eslògans com el tradicional "fets i no paraules". Ens calen "paraules per fer ... plegats" ! Molts pensaran: primer la independència, després el projecte. Tal com estan i tenim les coses, si no hi ha projecte, no hi haurà independència !

Un petit apunt a les idees del Mascarell: competitivitat ? em sembla un tòpic de la dreta capitalista que ha calat molt fort. Aprofitant que busquem nou paradigma, perquè no pensar en altres "tòpics": cooperació, coordinació, orientació conscient i responsable de l'economia ... que ha de ser capaç de generar i distribuir els productes, bens i serveis útils socialment, respectant els drets individuals i colectius, en un entorn d'equitat i de recursos limitats ...

Millorant la cultura democràtica i de govern ...

... dels enginyers associats/colegiats !

Dos fets d'aquestes darreres setmanes, simptomàtics, indicadors, que permeten de mesurar la qualitat democràtica i la bondat dels mètodes de govern del Colegi/Associació:

- les eleccions per renovar membres de les Juntes de Govern (26 de novembre 2009), encara no ha sortit a la web una nota oficial de la Junta Electoral amb totes les dades (ja vaig fer un primer comentari el 27 de novembre: anar-hi)
Hi ha una nota informal del dia següent, concisa, en la que no hi ha, per exemple, la dada del Cens electoral, ni, per tant, de participació/abstenció. Ni tampoc algunes dades històriques per comparar aquest procés electoral amb altres processos anteriors.

- la Junta General ordinària (21 de desembre 2009), he trobat a faltar que la web oferís informació prèvia sobre els punts de l'ordre del dia.

Alguna informació era disponible a Secretaria des del 10 de desembre. Però, pels enginyers de "comarques", habituats a utilitzar sovint la web, "baixar" a Barcelona per llegir una documentació sembla lògicament un esforç excessiu, irracional, inassumible per un enginyer ...

A la web, només s'hi va penjar un powerpoint sobre el pressupost, però rés sobre activitats ni balanç de resultats del 2009, ni sobre objectius o accions prioritàries pel 2010.

Les dades sobre el pressupost, sense programa estratègic, serveixen de ben poc. Ho diu la reforma del conseller Castells: una estratègia sense pressupost no serveix, però un pressupost sense estratègia tampoc !


Malgrat les festes, després de gairebé 15 dies laborables (tot i tenir un departament de Comunicació), a la web no hi ha cap informació sobre el desenvolupament de l'acte. A les administracions "modernes", les webs corresponents publiquen un resum dels actes i dels acords presos en menys de 24 hores.

Encara ara, si algun "client" (!) vol saber alguna cosa de les activitats del Colegi/Associació, alguna "Memòria" com les que tradicionalment es publiquen, via web, el curiós navegador rep una benvinguda al "Web Content Management" i es queda amb les ganes ...

Una mica de millores de transparència i de governança ens aniria prou bé, sobretot per entrenar-nos i jugar, colectivament, un paper social més actiu, com lògicament ens pertocaria.

I, abans que se'm oblidi, una pregunta: perquè aquesta doble realitat institucional Colegi/Associació ? M'ho han explicat alguna vegada, fa 15 o 20 anys, però ja no recordo els arguments. De tota manera, vist des de la nostra realitat, no sé si aquesta complexitat virtual ajuda a millorar el govern i la gestió de les problemàtiques i reptes dels enginyers. Ho dubto. Miraré que m'ho expliquin altre cop.

Afegit:
Acabo de rebre el Butlletí setmanal d'informació, i tampoc diu rés de la Junta General ...

... però ens proposa un curs sobre el "saber estar". Potser sí que ens convé ...

07 de gener 2010

Pessimisme ?, potser no tant !

Sóc pessimista, ho sé, ho reconec ...
L'excusa, allò que es diu: el pessimisme de l'inteligència, malgrat l'optimisme de la voluntad.

En començar a treballar pel 2010, penjo aquesta "contra" de La Vanguardia, que destila optimisme, que posa en evidència els periodistes (les bones notícies no són notícia !), i que, especialment, dóna una definició de "déu" pràcticament igual a la que jo proposava fa uns mesos en aquest blog.

(cliqueu a sobre per agrandir el text !)



Sóc molt crític, em diuen, però sempre intento fer propostes, ser constructiu, imaginar solucions, pensar iniciatives innovadores ... tot i que és difícil, quan el context és més aviat hostil i el propi hardware ja és una mica obsolet ...

02 de gener 2010

Treballar per viure ... o viure per treballar ?

Fa 40 anys, en una nit de lluna plena, en un foc de camp per la serralada de Can Bruguera, fent revisions de vida amb la colla d'amics i amigues socialment preocupats, teníem la companyia (no sé ni perquè, ni com), d'un jove enginyer de Sabadell (o de Terrassa ?).

Recordo que ens va fer aquesta pregunta: vosaltres voleu treballar per viure, o voleu viure per treballar ? La majoria, espontàniament, va respondre la primera opció. No recordo què vaig contestar jo, però el cert és que des d'aquell dia he pensat molts cops en la qüestió. I que, fent balanç, a la pràctica, jo, fins ara, he viscut més aviat per treballar ...

M'agrada ser útil, m'agrada ajudar, m'agrada cooperar amb altres per mirar de resoldre problemes, per oferir serveis. I he trobat molta gent així, a tots els nivells i sectors.

Des del torner que m'explicava les característiques de l'acer i de les eines (quan jo tenia 18 anys), a lampistes, al meu tiet Cisco (xofer d'autobusos que coneixia els motors com ningú !), als fusters (el taller-universitat del pare Bosch !), els paletes, ... fins les infermeres i metges, els mestres, els informàtics, ...

Treballar és dur si estàs sotmès a llargs horaris i a condicions de treball penoses (mala organització, mal ambient, mala direcció, explotació econòmica, ...). Malauradament és el cas de molta gent, si. Per això els empresaris van anar deixant de banda esquemes "tayloristes" per organitzar maneres de treballar amb més contingut professional, més responsabilitats i més cooperació, conscients de que la motivació personal és factor clau de la feina ben feta ... i de la productivitat global de l'empresa !

Jo he mirat d'orientar la meva carrera des d'una perspectiva social (utilitat, solidaritat), professional (rigor, innovació), i política (progressista, socialista, cooperadora). No ha sigut fàcil, he tingut sovint problemes amb jerarquies burocràtiques, corporatistes, politiqueres, reaccionàries, m'han tallat el cap dues vegades, m'han estroncat sovint la "carrera", però estic relativament satisfet de les meves aportacions. He viscut molt per treballar útil. I potser he descuidat una mica la meva família. Em sap greu.

Primer volia ser director de cine, després arquitecte. Però els problemes socials i laborals dels darrers anys del franquisme (finals dels '60, primers anys '70) em varen fer optar per una carrera tècnica industrial per posar les meves habilitats professionals al servei dels treballadors. Primer clandestinament, amb els Vegara, Comín, Salvador, Martin Toval, amb qui feia formació i assessorament als treballadors que reaccionaven en condicions difícils a "l'imperi del capital". Després, a partir de 1976, a la UGT. I després ... ja ho escriuré un altre dia !

Però ara, jubilat, pensionat per la Comissió, tinc la mateixa vocació i ganes de ser útil a la gent. Probablement amb més consciència i experiència que quan vaig començar, en què només intuïa els camins. Ara no tinc tanta energia ni capacitat de treball o de lideratge, però em sembla veure-hi una mica més clar.

I com que les necessitats i problemàtiques colectives continuen, m'encantaria poder seguir treballant, co-operant. Sense responsabilitats directes, amb flexibilitat, ajudant i traspassant coneixements i experiència si poden ser útils. Parar-se obligatòriament, de cop, als 60 o 65 em sembla absurd, em sembla una aberració, resultat d'una manca d'organització colectiva, d'una incapacitat d'imaginar processos més progressius de final d'etapa, de final del cicle.

Hi haurà qui vulgui fer-ho, tip d'esgotar-se en treballs durs i en males condicions. Evident. Però per a una gran majoria, si no hi hagués l'obsessió colectiva de la jubilació, si els "grans", els sèniors, poguessin assumir progressivament funcions de suport, de consell, d'orientació, si hi haguessin fórmules més dignes i flexibles de seguir implicat en la dinàmica colectiva (com ho fa la meva Montse, per exemple), molta gent ho agrairia. I viuria millor: és molt important sentir-se IN i no deixat de banda, OUT.