30 de maig 2010

Xusqueros incompetents i Administradors "de pacotilla" !

Fa dies que no escric rés, de pena que fa la realitat ...

Tinc l'impressió de què estem governats per xusqueros incompetents !
L'actuació del Govern de l'Estat sembla inspirada en el Polònia !

Perquè reduir el sou de tots els funcionaris ? En comptes d'una mesura indiscriminatòria, probablement injusta i que, segurament, tindrà un impacte molt negatiu en la productivitat de les administracions, perquè no pensar, per exemple, en forçar la reducció d'un 5% de la massa salarial, de les diferents administracions i/o empreses públiques, deixant autonomia als seus gestors per buscar solucions més eficaces i més justes ? Doncs probablement perquè això és massa sofisticat per les ments xusqueres ...

Perquè limitar el crèdit a tots els Ajuntaments, en comptes d'establir criteris proporcionals a l'endeutament de cada Ajuntament ? En comptes de tractar-los igual, perquè no discriminar en funció de l'eficàcia i rigor de la seva gestió ? Doncs probablement massa complicat per a qui no ha gestionat mai ...

Incompetència, covardia, incapacitat pedagògica, inconsciència ...

La senyoreta Pajín diu, però, que el problema és el PP, que no és prou patriota. I tindrem PP ben aviat, i serà insuportable. La dreta més incívica i menys democràtica de tot Europa. Que no ens passi rés !

De tota manera el que m'ha fet més pena és la decisió de Caixa Laietana d'associar-se amb Caja Madrid. I més pena encara que no hi hagi (sembla, fins el moment) cap reacció ciutadana.

N'he parlat amb la gent que promou la "consulta sobiranista". Ells organitzen, de fet, un gest simbòlic. Perquè no promoure un gest real, possible, contundent ? Perquè no hi ha una reacció cívica per parar aquesta pèrdua de determinació, de capacitat de decisió ? Només depèn de nosaltres: no s'ha de canviar cap llei. Només cal visió de país, voluntat, coratge, ... i menys interessos personals o corporatius.

Exigim el dret d'autodeterminació, i en una cosa en la que podem determinar nosaltres sols, ens pengem de Madrid, cedim la nostra autonomia !

Molt lúcid l'article de Manel Cuyás a El Punt.

Caldria fer públics els noms dels membres del consell d'administració de Caixa Laietana, publicar el sentit del seu vot en la sessió que ha de votar la fusió freda (!), i penjar les seves fotos al voltant del recent monument (horrible) a la sardana, a la Plaça de Santa Anna !

De moment, dos noms significats: el President, Jaume Boter de Palau i Ràfols, i el Director General, Josep Ibern i Gallart. Manquen tots els altres membres dels òrgans de govern: l'Assemblea General (un centenar de membres, anomenats consellers generals !), el Consell d’Administració (12 persones), i la Comissió de Control. Tindrán la necessària dignitat per fer país, per pensar en l'interés general i colectiu, o seguirant sent, com es diu, uns simples pessebristes ?

Com deia al principi, cada cop tinc menys ganes de seguir comentant collonades ...

20 de maig 2010

S'ha acabat la festa ...

Varem veure la notícia des de Granada. I va ser el Manel, sopant, qui va aclarir-nos cruament la realitat. No estem davant d'una crisi que ens ve de fora, que hi és, i forta. No es tracta, com ens volia fer creure el Zapatero (el "bambi", ens recorda l'Alain Minc !), d'esperar que la turmenta escampi, que pari de ploure i vinguin els "brotes verdes"...

La crua realitat és que, com a país, hem gastat, i estem, molt per sobra de les nostres possibilitats. Que hi ha molt deute públic, però, també, molt endeutament privat.

I s'ha acabat la festa, el festival !

Penjo portades del 13 de maig, que recullen l'anunci fet pel president del Govern el dimecres 12 al Congrès dels Diputats.

Hi ha moltes reaccions als diaris. Penjo aquesta d'Enric Llarch, en una columna a La Vanguardia del 19.05:




Fa temps que deia que algunes propostes que semblaven utòpiques, exagerades, perfeccionistes, ... ara esdevenen necessitat urgent: millorar la governança, exigir capacitats i competències als nostres governants, adoptar instruments de planificació rigorosos i transparents, valorar la utilitat social efectiva de les inversions, dels productes, dels serveis, ...

Pot ser una oportunitat. N'haurem de parlar !

19 de maig 2010

Jose Antonio GONZALEZ CASANOVA, un referent

Fa uns dies el Joan em va trucar preocupat: un dels nostres referents seriosos, el Gonzàlez Casanova, es declarava cristià ... Fa ja molts anys, un altre referent se'ns va fer musulmà (el Garaudy ...). I sense referents, és difícil navegar !

Vaig córrer a llegir la Contra, i em vaig tranquilitzar. Respecto absolutament els plantejaments del JA Gonzàlez Casanova. Potser perquè tinc uns quants anys menys, i considerant tots els líos que s'han muntat aprofitant la figura de Jesús de Nazaret, a mi em sembla que no té massa sentit seguir utilitzant l'etiqueta "cristians": jo prefereixo considerar-me humanista.

Val la pena llegir la Contra sencera. Jo n'he fet un petit resum amb les frases més rellevants pel que fa a la nostra comuna preocupació, Joan. Podem seguir fent confiança al nostre referent, i respectar i admirar la seva contundència, el seu coratge, la seva valentia !


Aprofito per recuperar un vell record de fa 28 anys, quan el vaig conèixer:


Malauradament, pocs dies després d'aquesta "Contra", moría la seva companya, a qui vaig conèixer els anys '80.

18 de maig 2010

Adéu, Múltipla !

Trobarem a faltar els somriures de la gent en veure-li el morro, i la satisfacció dels amics en apreciar la seva amplitud i confort. El millor cotxe que hem tingut fins ara, segur. Ens ha servit lleialment durant 11 anys, i ha tirat més de 251.000 quilòmetres !
Varem voler vendre'l a preu d'amic, fa un parell d'anys, sense èxit ... mireu l'oferta !

I va començar a tenir problemes, a necessitar una revisió important. I ens van entrar els dubtes ... i les temptacions: els diners del pla renove, els descomptes dels fabricants, els cants dels qui aconsellaven no frenar el consum, i ens varem decidir.

Hem trigat més de dos mesos en rebre la nova furgoneta d'identitat confosa: Ford Tourneo Connect ... i matrícula poc atractiva: 5468 GWJ. Ens l'entreguen ara, que tots els diaris van plens d'anàlisis reclamant austeritat !

En els gràfics pot veure's l'evolució de les mides, del pes, de la potència del motor, i de la relació quilos per cavall, de les furgonetes petites que hem tingut fins ara:








14 de maig 2010

Senyor Zapatero, expliqui-m'ho !

Expliqui-m'ho, expliqui-nos-ho !

Quan el lio de les pensions, el febrer passat (fa només 3 mesos), vaig escriure que semblava que governés amb el cul ...

Ara, després de les decisions greus que ha pres, m'agradaria que ens les expliqués als ciutadans de manera clara, directe, contundent, convincent, sense embuts. No he pogut veure el debat al Congrés, que sembla sovint una olla de grills cridaners. No m'agrada el format: en qüestions importants, parli'ns directament, sense intermediaris, com fa, per exemple, el Sarkozy.

Ara, hauria d'explicar directament als ciutadans, sobretot als qui el vàrem votar, el què i el perquè de les mesures, cara a cara ... a la tele. Vagi a la tele pública, reservi una hora, convoqui'ns a tots, i parli, expliqui. La potència comunicadora de què disposem és extraordinària. I el poble sobirà voldria sentir-lo directament, sense intermediaris polítics o mediàtics (diputats, periodistes, ... ).

Ara, governar un país, sobretot en temps difícils, necessita quelcom més que bona voluntat i gestos simpàtics. Vull creure que les mesures decidides són necessàries. Però si no sap explicar-nos-ho, si no es sent capaç, si no sap com fer-ho, plegui.

Ara, no s'amagui: si no té prou cap per governar, per explicar, per demanar-nos sacrificis i esforços, aixequi el cul i surti.

GARZON, AMIGO, EL PUEBLO ESTA CONTIGO !


Això cridàven aquest matí amics del jutge en saber-se la decisió del CGPJ ...


De les moltes reaccions llegides, copio aquesta de Juan Cruz en el seu blog: Venganza y vergüenza
"Dirán lo que quieran de la suspensión de Garzón como juez de la Audiencia Nacional, que acaba de conocerse. Pero apesta a venganza y produce vergüenza. El Consejo General del Poder Judicial, dividido ante el asunto, ha tomado la peor de las decisiones posibles, la que pone en tela de juicio la propia justicia y añade desconfianza a aquellos que creyeron que en esta instancia no iba a ponerse en evidencia la arbitrariedad. Garzón es un juez importante, que ha tenido en sus manos delitos gravísimos; ha querido investigar, según la ley de Memoria Histórica, sobre las atrocidades de la dictadura, y el diente lento de una justicia ahora bajo sospecha lo ha mordido insistentemente, hasta esta decisión vergonzosa de este mediodía. Hoy es un día extraordinariamente gris para la naturaleza de la democracia y para la vitalidad de las instituciones judiciales, que se echan encima un tremendo baldón. Un día malo."

Mesquins, miserables ... el franquisme torna amb noves formes !

Granada, altre cop ...

... acompanyant la Montse a predicar pedagogies innovadores.

I altre cop, també, a l'esplèndid "carmen" de la Victòria (sobre els musulmans, el 1492 !). És propietat de la Universitat, i es fa servir com a residència de professors: un luxe, amb l'Alhambra al davant !

És una ciutat molt agradable per passejar. Penjo alguns records:

- com sempre, els temes religiosos són molt presents: el setembre, la beatificació de Fray Leopoldo, i pel maig de l'any vinent, la coronació canònica de Maria Santíssima de la Aurora ...



- el Parque de las Ciencias, que sembla molt actiu, i que deu jugar un paper significatiu en la modernització cultural (ciència, no creences ni supersticions; informació, coneixements per superar la ignorància) i també tecnològica. Una exposició interessant sobre Treball i Salut, una revisió històrica sobre les condicions de treball.

M'emocionen aquests temes: de fet, vaig fer la carrera d'enginyer per dedicar-me a millorar les condicions de treball dels treballadors. Quatre mafiosos buròcrates sindicalistes me la van estroncar: en aquella època, fora d'un sindicat no hi havia gaires organitzacions on poder exercir. El Toni Llarden em va suggerir fer oposicions a inspector del treball. Però en aquells anys, a Catalunya, fer oposicions per entrar a l'administració (encara molt "franquista" ...), no semblava massa engrescador. Vist amb perspectiva, potser hagués sigut una bona opció ! Però acabàvem de tenir la Maria, vaig passar un any vivint del subsidi i de treballs per la Fundació Ebhert, i no tenia massa tranquilitat per empollar ...







- una botigueta d'una jove parella argentina, artesans del vidre tallat i polit, que reciclen ampolles ! Acollidors, oberts, ens han ensenyat tot el seu taller, tota la seva tecnologia ! Hem parlat d'idees i de projectes: jo m'hi hagués quedat una setmana treballant/reciclant el vidre !

10 de maig 2010

Ahir, Dia d'EUROPA

No vaig anar a cap missa europea. Ni a Barcelona ni a Mataró semblava que els programes tinguèssin massa interès: simple litúrgia, sembla.

Vaig aprofitar per començar a llegir l'informe del grup de reflexió liderat pel Felipe Gonzàlez. M'ho haig de mirar amb més calma, però el capítol sobre els ciutadans i la Unió és més aviat pobre, tret d'una frase simpàtica: menys política de comunicació i més comunicació de les polítiques !

Traduit, menys propaganda i més pedagogia !





En l'entrevista que li feia El País el dissabte, Felipe deia que "Uno de los desafíos más inquietantes es la relación entre Europa y sus ciudadanos, que hasta ahora se ha caracterizado por "un consenso pasivo". La situación ha cambiado mucho y ahora "los europeos cada vez demandan más a la Unión Europea, son muy críticos con sus resultados y expresan dudas sobre la legitimidad del proyecto europeo".

Coincidint amb la publicació de l'Informe, l'Iñaki Gabilondo va entrevistar Felipe Gonzàlez per a CNN+: quina sensació !

Acostumats al Zapatero que sempre sembla que passi oposicions, repetint idees simples, memoritzades, preparades, esquematitzades ... el Felipe es mostra com un veritable dirigent, amb agilitat i flexibilitat mental, explicant, raonant, ilustrant !

Malgrat no comparteixo moltes de les seves visions polítiques, probablement encara el tornaria a votar ... vist el pati actual !

Credibilitat ...

Sense comentaris ... (a LV del 8.05.10)

Més sobre els grecs ...

Per completar la nota anterior, un resum de la crònica a La Vanguardia d'ahir. (Cliqueu a sobre per ampliar)

La qüestió central:
- qui pot canviar aquesta "cultura" ?
- amb quines iniciatives concretes, més enllà del voluntarisme i les bones intencions ?
- quins condicionants concrets, de governança, s'haurán posat als polítics grecs ?

Dissabte, a El País, Sami Naïr desconfiava:

Tomemos el caso de Grecia. La aportación de 110.000 millones de euros no resolverá nada; es muy probable que este país no pueda pasar del 14% actual de déficit a un 3% en 2014, salvo que provoque una explosión social; el préstamo se realiza bajo unas condiciones excesivas (5%, ¡viva la solidaridad europea!); por último, la aplicación de las medidas exigidas romperá el crecimiento griego, en caso de que vuelva a arrancar dentro de los próximos tres años.

En realidad, la Europa de Bruselas y del Banco Central ha elegido salir de la crisis con la recesión, el desempleo, la deflación salarial y no con la recuperación, la puesta en marcha de una estrategia keynesiana de creación masiva de empleos y de una política europea solidaria de crecimiento compartido.

Lo que se quiere perpetuar para satisfacer a los especuladores es un pacto de estabilidad responsable del desempleo endémico en Europa; es la falta de coordinación económica entre los miembros de la zona euro, dejando las manos libres al Banco Central; es la ausencia de política fiscal común; es, por último, el aumento de las diferencias de desarrollo entre los países de la zona euro.

¿Creemos seriamente que los países que no han podido colmar sus diferencias de convergencia con los países más ricos, a pesar de 25 años de transferencias de fondos de cohesión y ayudas de todo tipo, podrán lograrlo ahora, en época de vacas flacas? ¿Y cuánto tiempo llevará esto? El caso de Grecia es absolutamente ejemplar, puesto que a pesar del duro plan europeo, los mercados financieros se han negado a confiar en el Gobierno griego. Y la moneda única continúa siendo atacada. ¿Debería abandonar Grecia la zona euro? Es una gran y enorme batalla la que se está librando. Y no ha hecho más que empezar.

06 de maig 2010

Ah ... els grecs !

Tenim imatges tan maques de les seves illes i de la seva cultura milenària, que costa assumir la crua realitat. No conec massa la història grega de les darreres dècades, tot i que sé que també van passar la seva etapa gris amb "els coronels" ! Conec millor les aventures portugueses.

Però tinc l'experiència d'haver treballat amb grecs a la Comissió Europea. Alguns, molt propers i amicals. Però, la majoria, problemàtics, durs, aspres, gairebé violents ...

El primer toc me'l varen donar el 1990: responsable de l'avaluació al FSE, vaig impulsar una avaluació de les noves iniciatives comunitàries (Euroform, Now, Horizon), gestionades per una agència externa gestionada per grecs protegits per la seva comissària Vasso Papandreou (i encoberts per un playboy danés ...). Disposaven dels milions d'euros d'una manera escandalosa (8 o 10 directors, 20 o 30 secretàries, procediments absolutament opacs per beneficiar amics i coneguts, ...). Quan van saber de les meves intencions (fer el què deien els reglaments ...), vaig arribar a passar por física: el "coordinador" de tota la operació era agressiu i afeccionat a la caça ...

El segon, pocs anys després, en una visita espontània meva al Ministeri de Treball grec, a Atenes (!), per concretar accions d'avaluació de polítiques de formació ocupacional. Podíem "gastar-nos" 600.000 euros si ens oferien propostes clares i un mínim de garanties de rigor en els exercicis. Després de molts de contactes i discussions amb diversos responsables del Ministeri, em va semblar que no hi tenien cap interès i vaig tornar cap a BXL amb els 600.000 euros a la butxaca ...

El tercer, el 1996, treballant a l'Unitat de Coordinació del FEDER, el fons europeu pel desenvolupament regional. Negociant els plans de desenvolupament grec, volíem introduir en els objectius i prioritats la racionalització i la transparència dels procediments de gestió, forçant, d'alguna manera, la reforma del ministeri corresponent. Fracàs total, els grecs de la DG XVI varen proposar crear una unitat externa, paralela al Ministeri (la Management Operationel Unit), que gestionaria amb "flexibilitat" i eficàcia aquell pastón de milers de milions d'euros. Mai varem poder avaluar amb rigor què va passar: l'home fort de l'avaluació al FEDER era un grec, el Tassos Bougas ...


La meva impressió és que els grecs (els que jo vaig conèixer a BXL) actuaven com si no tinguessin moral, com si no fossin conscients de què les seves conductes eren incorrectes ...

Quan discutia amb altres "beneficiaris" d'ajuts d'altres nacionalitats que intentaven "tirar pel dret", en general et miraven amb un somriure, buscant la teva complicitat, conscients sabedors de les irregularitats, però intentant buscar justificacions piadoses a les seves derives.

Puc explicar anècdotes amb andalusos, italians, ... i alguns catalans (Servitge, Gavaldá ...).

Amb els grecs, no. Es sorprenien agressivament si gosaves qüestionar algunes actuacions poc clares. Com si parléssim amb gossos mossegant un bon tros de carn ...

I així, probablement, hem arribat fins aquí.

04 de maig 2010

Algunes reflexions sobre economia ...

Molts cops tinc la sensació de que molts economistes, són, de fet, simplement comptables ... que mesuren elements concrets del funcionament del sistema, però que no consideren tot el cicle econòmic, les seves finalitats.

Aquest cap de setmana, com molts, els diaris van plens d'articles llargs sobre economia. N'he retallat quatre, tots de La Vanguardia del dia 2, que permeten insistir en aquesta idea.

Per interpretar-los útilment, m'he fet aquest esquema simple, elemental, gairebé banal:










Els articles aporten elements de reflexió:

1/ la pàgina sobre Ecosistemas Innovadores, amb dos articles dels meus amics admirats Miquel Barceló i Paco Solé Parellada, aporta elements tècnics que insisteixen, sobretot el del Miquel, sobre la necessitat d'innovar, d'innovar: "las ciudades creativas, con capacidad para atraer talento de todo el mundo ...

És el discurs de sempre: jo el vaig sentir a finals dels '70 a ESADE. Ara es posa l'èmfasi en les ciutats creatives, en els entorns integrats, i abans es parlava només de parcs ...
Però no hi ha cap referència a valors, finalitats, orientacions.

2/ curiosament, l'entrevista a Ettore Gotti Tedeschi, president de la Banca Vaticana (IOR) porta com a gran titular "La economía no puede tener autonomía moral" !
Tot i que no me'n fio un pel (artistes de la doble moral, dels dobles sentits, de l'ambigüitat calculada ...), comenta l'encíclica papal Caritas in veritate (una fuente de verdad y actualidad inextinguibles, diu ...) recordant que "la economía y la técnica no pueden tener autonomía moral. Siendo medios, tienen que ser utilizados para el bien común de la persona. Los llamados negocios son instrumentso útiles para crear bienestar en el ser humano, para generar riqueza necesaria para ser distribuida. La clave es cómo y para qué se crea esa riqueza y se llevan a cabo esos negocios: quien los hace éticos, buenos, es quien los realiza lícitamente dándoles un sentido, una finalidad. En estas condiciones, hacerse rico, dando un sentido a dicha riqueza y despegándose de ella, es un mérito ejemplar ... "

3/ una reflexió de Fernando Trias de Bes sobre el capitalismo de Kate Moss retratat per Christian Salmon:
Kate Mosse no representa una deriva del sistema, sino su ideal tipo. Es la rebelde integrada. El exceso asumido. No es la transgresión de los códigos; es un nuevo y contradictorio código que hace de esta transgresión una norma social.

Toda generación necesita formar parte de un relato, de una narración. (nuestra) generación se ha encontrado sin historia, sin narración. Y cuando no hay nada que contar, cuando no hay narración posible, la solución es huir hacia delante. La realidad me persigue, pero yo soy más rápido. Cambiar para no ser. Por eso predomina lo etéreo, lo rápido, lo cambiante. Interesa lo breve, el estímulo, lo líquido, donde las relaciones personales, sentimentales y profesionales no cuajan. Tampoco interesa profundizar porque entonces surgirían las preguntas más incómodas: las existenciales. Surge una nueva forma de asimilar información, horizontal: se navega, no se bucea en ella ... el vacío existencial persiste ... los individuos ya no tienen otra elección que una vida intercambiable, estilizada, con looks cambiantes y un coaching permanente, una vida que en realidad no vale nada.

El problema es que la transgresión como pauta lo impregna todo, no sólo los inofensivos estilos de vida, sino también las instituciones democráticas, la economía y los mercados. La transgresión es el código binario del nuevo capitalismo y los escándalos y excesos no sólo se aceptan, sino que son parte del modelo y lo perpetúan. La escandalosa transgresión de las reglas de los mercados financieros no han supuesto cambio alguno. Más bien lo contrario, han perpetuado y legitimado a las agencias de rating que juzgan la solvencia de países y empresas, a los bancos centrales que engrasan con inyecciones millonarias la gran “máquina Kate Moss” o a los bancos de inversión que casi colapsan al mundo con sus engaños.

És a dir, un capitalisme selvatge, sense sentit ...

4/ els comentaris de Justo Barranco al llibre d'Anthony Giddens La política del cambio climático, que destaquen la necessitat de tornar a la planificació:

"... el regreso de la vituperada –razones no han faltado– planificación estatal. Demasiado cortoplacismo. Ya no vale, anuncia, que el Estado tenga sólo la dirección macroeconómica general: para frontar la decisiva lucha contra el cambio climático debe hacer mayor hincapié en la política industrial. Aunque, asume, el retorno a la planificación no será sencillo, sobre todo para reconciliarla con las libertades democráticas ... el mercado, por supuesto, tendrá su papel, incluso los complejos instrumentos financieros que han llevado al colapso y que, bien regulados, podrían ser claves para las inversiones a largo plazo.

Pero el Estado debe ser el garante de los objetivos fijados en la lucha contra el cambio climático y debe procurar la convergencia en las políticas públicas, uniendo la preocupación por la seguridad energética a la innovación tecnológica y la reducción de la opulencia.

Podemos hablar con legitimidad de la posibilidad de un desarrollo excesivo en las sociedades prósperas. Occidente necesita repensar la relación entre su crecimiento y su bienestar: hoy, concluye, un gobierno con buen historial en el plano económico, con notables aumentos del PIB, puede haber presidido un tiempo de disminución del bienestar ... "

03 de maig 2010

Joan Prats, un bon home que ens ha deixat caminant ...

Si el déu que ens venen els catòlics existeix (jo no ho crec, és evident), sembla que, malgrat ser omnipresent, omnipotent i omnibondadós, no té una estratègia massa clara de millora del gènere humà. Ho bé està distret, o desbordat, però en massa ocasions sembla que jugui als daus per determinar la mort de les persones ... (tot i que, qui sóc jo per intentar interpretar els designis divins ? ... )

El darrer exemple, el Joan Prats.

Vaig dinar amb ell fa un parell d'anys, prop del seu Institut, per parlar de la nova governança al sector de la salut. No sé què varem menjar, però guardo el sentiment de plaer intelectual i polític d'una conversa amical, compromesa, oberta, rigorosa, profunda.

I avui, llegeixo l'article que escriu l'Antoni Puigverd a La Vanguardia. Molt maco, dibuixant amb perspectiva un camí llarg, intens, des dels inicis del PSC, a mitjans dels 70, retratant als seus líders d'aleshores. El Joan era tot rigor, finor, honestedat ...

I sobretot, quatre ratlles de testament que expressen perfectament la meva obsessió de fa temps: homes lliures, independents, no depenents i subsidiats, ciutadans responsables que poden volar, diu.




Tot un programa, tot un camí per endavant, encara !
Trobarem a faltar el seu somriure, sí !

01 de maig 2010

Conservadors, Laboristes ? Lliberals a Anglaterra !

Molt ilustradora la presa de posició del diari The Guardian, tradicionalment situat al costat dels laboristes.

En un editorial molt interessant, on analitza sistemàticament els comportaments, els posicionaments i les propostes d'uns i altres, afirma que ha arribat l'hora dels lliberals.

Veurem què passa el dia 6 !