08 de gener 2011

Nomenar els millors: Com apreciar-ho ?

Aquesta ha estat una promesa del flamant nou president.

De fet, abans d'apreciar si els nomenats són els millors, cal mirar primer l'idoneïtat de les persones nomenades en funció de les exigències dels càrrecs o responsabilitats que hauran d'assumir. El president hauria d'haver fet, primer, per a cada alt càrrec, una llista de persones idònies, i, després, proposar el càrrec al millor. Si aquest no accepta, al segon de la llista, o al tercer.

Val la pena recordar que, a la Comissió Europea, hi ha un procés original de nominació dels comissaris: designat el president (Prodi, Barroso, ...) aquest, en base a les candidatures que li presenten els Estats membres, proposa la llista de comissaris i les responsabilitats a exercir, que és decidida finalment pel Consell, però amb un examen previ d'idoneïtat (duríssim) davant del Parlament Europeu. I alguns no l'han superat !

Si mirem alguns CV dels nomenaments recents, en alguns casos semblaria que hi ha motius per qüestionar la idoneïtat, abans d'apreciar si són, efectivament, els millors ...
Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano, professors d'Esade, publiquen avui un article a La Vanguardia sobre el tema, i aporten elements metodològics interessants.

Primer, a partir de conceptes grecs, diferencien entre:
- la doxa (tenir opinió ...),
- la episteme (tenir coneixement científic),
- la tékhne (habilitat, tècnica, ...),
- i la phrónesis (sensatesa, rectitud, ...);

Després citen el seu colega Manuel Zafra, per precisar que la phrónesis suposa tenir un coneixement o sentit de la realitat, un sentiment de familiaritat amb l'entorn, que permet proposar canvis convenients i decisions adequades.

Finalment, citen a Manuel García Pelayo, que considera que tenir una bona phrónesis suposa:
1. saber qué se quiere (o conciencia de la finalidad)
2. saber qué se puede (o conciencia de la posibilidad).
3. saber qué hay que hacer (o conocimiento de la instrumentalidad).
4. saber cuándo hay que hacerlo (o sentido de la oportunidad).
y 5. saber cómo hay que hacerlo (o sentido de la razonabilidad).

Consideren que "... la política como función y como actividad no puede ser identificada con el conocimiento experto ni tan sólo estar sometida a él. Si fuera así, hoy nos gobernarían, ya no los filósofos, pero sí ingenieros, catedráticos de Derecho Administrativo, economistas, etcétera. La política no aborda problemas técnicos, sino retos adaptativos que afectan a la sociedad, a su mejora y transformación, y que exigen la toma de decisiones ..."

Y alerten de les dificultats de promoure una funció directiva de qualitat o una direcció pública professional.
Recorden la dita que diu que "los mediocres unidos jamás serán vencidos", i denuncien el nostre context cultural contaminat per "la falàcia de creure que tots servim per a tot".

He intentat integrar les seves propostes en els meus esquemes conceptuals, en funció de la meva experiència, i en resulten dues consideracions:

- primera, que seria convenient considerar les propostes de futur que progressivament anem definint amb els nostres conciutadans europeus.
La supressió de la Secretaria per a la Unió Europea pot fer-ho més difícil encara, i pot consolidar l'autisme de determinades actuacions polítiques.
Està bé anar als orígens milenaris, però hem d'intentar seguir, cooperar, implicar-nos en els treballs comunitaris.
Fa pocs anys, en el procés de construcció de l'espai europeu d'educació i formació,
la Unió va adoptar un marc de referència (European Qualifications Framework) basat en tres tipus d'elements:
- els coneixements: els sabers bàsics, el knowledge, ...;
- les habilitats: el saber-fer, el saber-com-fer, les skills, el know-how, ...;
- i les competències: les actituds, els valors, l'ètica, ... De fet, Jacques Delors, en el seu Informe per a la UNESCO, considerava que la competència, en un sentit ampli, era una espècie de cocktail, que combina:
- el saber (els coneixements ...),
- el saber-fer
- i el saber-ser.

- segona, que seria interessant contrastar les 5 condicions per a una bona phrónesis, amb l'esquema bàsic de planificació/programació utilitzat a la Comissió Europea a partir del 2000. Sota l'etiqueta d'impact assessment, la Comissió exigeix que les propostes polítiques siguin el resultat d'un procés de reflexió, de "policy making", basat en unes etapes bàsiques. Per comparar aquestes etapes amb les condicions de M. García Pelayo, he elaborat aquest quadre:

Com que parlem de processos socials, els elements culturals, econòmics, socials, tecnològics, jurídics, operatius, que cal considerar són complexes i, sovint, difícils de quantificar. Per tant, la conducció (com diuen els nostres amics argentins), el govern d'aquests processos és més aviat un art, una combinació inteligent d'intuïcions i de bones maneres de fer, que no pas una aplicació mecànica dels resultats d'estudis i d'informes molt aprofundits.

Els manuals de la Comissió consideren que tota decisió ha de ser presa en base a coneixements sistematitzats, a anàlisis explicites i transparents, a avaluacions rigoroses, però que tots aquests elements d'ajuda a la decisió no poden reemplaçar l'apreciació "política", que implica consideracions més àmplies i complexes ...

Per a mi, doncs, resumint, ser un bon polític, ser idoni per un càrrec o funció exigeix:

(1)- tenir uns coneixements bàsics, uns coneixements aplicats en l'àmbit d'actuació, i un cap clar i seré per intuir el millor possible, de la manera més informada, més rigorosa i més ponderada possible, les estratègies d'intervenció més convenients.

(2)- tenir una bona capacitat de conducció, de lideratge, per escoltar, concertar, explicar, i convèncer els qui s'han d'implicar en l'acció.

(3)- i tenir, sobretot, valors: generositat, conviccions i humanisme, al servei de la comunitat, com diuen Castiñeira i Lozano. En definitiva ... ser una bona persona !
. . . (mireu la nota que vaig penjar en aquest blog el 4.09.07)