28 d’octubre 2011

Macià, Companys ... un balanç el 1932

Una idea genial, pedagògica, extraordinària !
M'ha semblat rigorosa, realista, humana !
He aprés molt, he entés moltes coses !

TV3 la presenta d'aquesta manera:
"14 d'abril. Macià contra Companys" és una ficció televisiva,
camuflada sota l'aparença d'un documental, presumptament enregistrat el 1932. Gràcies a aquesta llicència temporal,
els protagonistes d'un dels episodis cabdals de la Catalunya del segle XX
comenten els fets en primera persona,
mentre una càmera tafanera ens ajuda a reviure el que va passar a Barcelona
entre el 14 i el 17 d'abril del 1931.


27 d’octubre 2011

Amb l'Associació dels enginyers ... encara !

Després dels canvis i renovacions a l'Associació d'enginyers, i malgrat les dis-sintonies amb les orientacions estratègiques, he aportat idees a una Comissió Delegada de promoure la Cooperació Estratègica, creada, em diuen, com a resultat de les meves propostes anteriors.

El president de l'Associació ha proposat llençar una reflexió estratègica sobre "la crisi", i em sembla una iniciativa molt important, útil, que pot servir per dinamitzar efectivament el colectiu.

Les meves propostes han anat en el sentit d'obrir les ments, de no repetir tòpics. El document recull, ara per ara algunes de les meves lletres, malgrat tapar una mica l'esperit general.
Ja va passar el mateix amb les meves propostes de reforma dels Estatuts ...

Els dos paràgrafs retallats són aquests:
Alguns parlen de crisi de valors i de menyspreu de les consideracions ètiques, que han permès de convertir l'egoisme personal en un valor social, i gairebé a santificar la cobdícia, i la desregulació, com a font del progrés (Joan Majó), fins i tot de temps sense esperança, sense projecte de futur, del buit d'un món sense alternatives (Toni Judt).

D'altres consideren que estem davant d'un canvi sistèmic, d'un canvi d'època, i alerten que no és encertat enyorar i esperar que tornin temps millors després d'una mala conjuntura, que cal anar canviant moltes maneres d'operar, molts hàbits, tòpics i costums, repensant les nostres aportacions per solventar problemes que requereixen, probablement, enfocaments complexes, intelectual i professionalment (Joan Subirats).


En els debats ha tornat a aparèixer la diversitat de visions/concepcions sobre el què ha de ser i fer l'Associació: una més tecnocràtica/empresarial, liderada per alts càrrecs de grans empreses, i una altre, minoritària entre els equips dirigents, més professional/cooperativa. Jo he intentat insistir en la necessitat de recollir l'experiència, visions i propostes dels enginyers, dels companys, sense barrejar-la amb la visió de les empreses adherides (gran esperança d'alguns sectors que potser enyoren temps millors...).


La guia / qüestionari que vaig proposar per a la reflexió entre els companys és aquesta:
(i s'ha assumit amb un petit afegitó que no em sembla significatiu ...).

La iniciativa no pretén suscitar més reflexions genèriques sobre la crisi, no cal repetir les anàlisis globals que ja s'han fet a d'altres nivells.
Hauríem de voler ser útils, referents, intentant aportar les nostres experiències i vivències concretes, que resulten del nostre treball diari a empreses, institucions i administracions, i elaborar orientacions i propostes concretes pel futur.

No és un encàrrec a un grup d'experts: és una operació de mobilització/sensibilització del conjunt d'associats, que ens ha de beneficiar, d'entrada, a tots els participants, aportant, compartint i contrastant experiències, vivències, idees i propostes.

En aquest context, he insistit, ens convé, més que mai, impulsar renovades actituds de cooperació compartint visions diverses. Convé promoure valors bàsics d'eficàcia, d'eficiència, de solidaritat responsable, per evitar derives populistes, demagògiques, o simplement reaccionàries.


Em segueix preocupant l'obsessió que em sembla excessiva sobre la competitivitat en un entorn global, mundial.
Tinc pendent llegir les reflexions i propostes de l'Arnaud Montebourg, del PS francès !
I estic expectant esperant la publicació del document d'aquest any del "nostre" Observatori de la Competitivitat. El proper 17 de novembre. Veurem

26 d’octubre 2011

La Xina fa temps que es belluga ...

Ja fa temps que parlem de l'espectacular creixement econòmic de la Xina. I del creixent poder i capacitat d'influència en els sistemes econòmics "occidentals".
Però l'article que publica El País Semanal aquest diumenge 23 és molt aclaridor. El llibre que anuncien serà molt interessant: "La silenciosa conquista china" ...
conclusió d'un viatge per 25 països entrevistant a més de 500 personatges: ex-presidents, contrabandistes, dictadors ...

És impressionant constatar l'estratègia de l'Estat capitalista xinés, que sense manies ideològiques, sense valors humans ni socials,
calcula fredament què necessita i ho compra com vol on hi ha recursos.

A l'Àfrica, a l'Àsia, a l'Amèrica llatina ... centenars de milers de xinesos, en el marc d'unes estratègies estatals ben definides, s'espavilen per explotar recursos i misèries per assegurar el futur de la Xina.
Cap respecte al medi ambient si ningú els hi obliga, les condicions de treball al límit, tot engrassat pel suborn necessari per superar tot tipus d'obstacles.

Per exemple, més de 750.000 xinesos a l'Àfrica, uns 200.000 dels quals a Angola: paletes, soldadors, arquitectes, enginyers, electricistes ...

La foto de l'article impressiona, en veure tants "llocs de treball" junts, imatge gairebé oblidada en el nostre entorn, on només es difonen les "TIC" !

Mirant-la bé, però, es pot veure que no són xinesos o xineses els qui treballen: la foto és de Lesotho, un país de 2 milions d'habitants, amb tants qm2 com Catalunya, i enclavada a dins de Sud-Àfrica ... !

Mentrestant, aquí naveguem desemparats entre els mercats, sense ningú que agafi l'arjau per manejar el timó cap a vents favorables, malgrat que, tampoc, no tenim una destinació clara. No sabem on volem anar.

Només importa que s'inflin les veles, encara que anem cap a les roques.






La Xina s'ha despertat.

L'any 1973, Alain Peyrefitte, polític i diplomàtic francès,
va escriure un llibre que va esdevenir un clàssic:
Quan la Chine s'eveillera ... le monde tremblera.
En això estem ja fa més d'una dècada ...




Una prova més, la qüestió de l'aigua i les relacions amb els seus veïns.
Aquest article ilustra bé, suposo, les maneres de fer del gran gegant ...

24 d’octubre 2011

Moviments socials i política


Cito sovint el Manuel Castells en aquest blog.
No hi tinc massa sintonia personal, d'ençà d'un primer contacte frustrat, a primers dels '70, a París, a la Maison des Sciences de l'Homme o a l'École Pratique des Hautes Etudes en Sciences Sociales (no ho recordo bé), i d'algunes conferències en què l'he vist actuar, aquests darrers anys. Llegint el seu CV (Hellín, Albacete, 1942), es pot caure de cul ...

Però els articles que escriu em semblen sovint molt pertinents.
El darrer, el de dissabte passat a La Vanguardia, diferenciant molt oportunament les funcions polítiques dels partits i les dels moviments socials.

... Cliqueu-hi a sobre per ampliar-lo !

Aprofito per recapitular algunes notes sobre la indignació ciutadana i l'acció política des de fora dels partits:

Algunes sobre l'esclerosi democràtica:
- del 09.2007, un article de l'Antoni Puigverd sobre els taps socials
- del 05.2008, per presentar l'Informe Vallés sobre actituds i comportaments
- i del 09.2009, una reflexió del Germà Bel sobre decadència democràtica, en el marc d'une reflexions meves sobre militància

Algunes sobre les necessàries reaccions:
- del 05.2008, un article del Joan Subirats sobre la necessària desconfiança democràtica
- del 10.2009, un article de l'Antoni Puigverd sobre la no pertinença, la desubicació
- del 10.2010, un altre article del Joan Subirats, sobre la necessària reconversió social
- i del 01.2011, unes notes sobre el best-seller del Stephane Hessel ... i la digna indignació, que deia el Llàtzer Moix !

Sobre el moviment d'indignació:
- del 04.2011, uns primers articles de Sampedro i Castells
- del 05.2011, fotos del moviment a Barcelona (a la plaça Catalunya) (i de la reacció enfront la neteja de la plaça ...)
- del 05.2011, recuperant les meves propostes: el sindicat de ciutadans i el manifest per fer política des de fora de la política

I les darreres:
- del 06.2011, recull d'articles de diversos "pensadors", fent una mica de balanç ...
- del 07.2011, per anunciar una iniciativa meva no massa reeixida ...
- del 10.2011, comentant la manifestació del 15.O a Madrid, i un article de l'Enric Hernàndez
- i aquest article del Manuel Castells a La Vanguardia

Després de penjar aquesta nota, veig l'entrevista que el Vicent Verdú fa al polac i mediàtic Zygmunt Bauman, a El País, el dilluns 17 d'octubre. La penjo, destacant la frase que diu que "el efecto que puede esperarse de este movimiento es allanar el terreno para la construcción, más tarde, de otra clase de organización. Ni un paso más".
... i nada menos !, afegeixo jo.

El to de l'entrevista és, en general, una mica escèptic, manca del necessari voluntarisme utòpic transformador.

La història de la humanitat avança, primer, amb moviments socials de reacció/indignació, que, poc a poc, generen alternatives o propostes més concretes. Però, primer, hi han les reaccions, les protestes, les manifestacions.

Com recollia en una nota de gener d'aquest any,
Llàtzer Moix deia que "entre el gruñido colérico y la resignación ... queda un amplio espacio para defender los valores humanos".


(Cliqueu-hi a sobre per ampliar-lo i llegir-lo !)

22 d’octubre 2011

Decisió històrica d'E T A

... que tots els demócrates esperàvem ! No és el final, però és un pas necessari.
Recullo portades amb expressions significatives: la primera, ETA claudica, i la segona, ha guanyat la democràcia.
Agur, adeu, ETA. Encara que no ha demanat perdò, sembla que s'ha acabat la violència.
No s'ha disolt ni entregat armes. Però pot ser el fin del terror.












































I per que consti, el portaveu d'ETA, l'únic que parla de futur ...

18 d’octubre 2011

Economistes ... comptables ?



Feia uns dies que tenia aquest retall d'una columneta del Lluís Foix a La Vanguardia. La retallo per guardar-ne l'essencial: els discursos dels economistes que gairebé monopolitzen el debat sobre la crisi, semblen més aviat discursos de comptables, de botiguers fent caixa.

En algun lloc he escrit que sembla com si, anant tots en un autobús, hi ha molts viatgers que controlen la pressió dels pneumàtics, la temperatura de l'oli, les revolucions del motor, el consum de gasolina, el funcionament de l'aire condicionat ... però molts pocs se'n adonen que l'autobús no té conductor !

Aprofito per recopilar links a d'altres notes del blog sobre aquesta problemàtica:

- sobre la crisi, de l'octubre del 2008 [ nota ]

- sobre el paper relatiu dels governs i dels mercats, del juny del 2009 [ nota ]

- sobre economia, valors, moral, planificació i polítiques industrials, del maig de 2010 [ nota ]

- sobre l'economia i ... l'ilusionisme, del gener de 2011 [ nota ]


I, també, per penjar algunes imatges eloqüents del ROTO, a El País ...

16 d’octubre 2011

Altre cop a Madrid, divendres ...

... per acompanyar la Montse que segueix, amb molt d'èxit, predicant a la capital. Varem ser-hi el març, i en vaig fer un comentari. Ara, gairebé dues-centes persones inscrites per seguir pensant en millorar els seus mètodes pedagògics per a la petita infància. Els hi encanta, diuen, el seu entusiasme, el creure's el què explica, el ensenyar a mirar els nens ...

Jo, fidel company, darrera seu amb l'AVE cap a Madrid. I aprofito per veure coses pendents: el Museo del Ferrocarril i el MUNCYT, al Paseo de las Delícias.
La primera temptativa, fracassada: no obren a les tardes ...

Em serveix per veure una confessió rotunda al frontal de la capella de la parròquia del barri:
(els capellans ?) troben deliciosos els fills dels homes, els hi agraden els nens. I el carrer del Crist sembla que és tallat !





Dissabte al matí, nova temptativa, i aquest cop ho aconsegueixo.

Al Museu del Ferrocarril, més que un museu, sembla un aparcament de velles màquines apretades, que en dificulta la visió. Gairebé cap explicació didàctica, només petits cartells tècnics/administratius. Resulta molt difícil trobar una referència al primer tren de Mataró o al seu impulsor Biada. A destacar però, la gran màquina de vapor retallada per mostrar el funcionament de la caldera i la generació de vapor. Però cap explicació sobre com el vapor fa moure les rodes ... En canvi, han recuperat un vagó amb un saló de luxe: sillons còmodes i abundant coberteria de plata !



















Al Museo Nacional de Ciencia y Tecnologia, la decepció és total. En un edifici de 12 x 65 metres (una dotzena de cases de cos de Mataró, sense comptar el pati ...), amb dues plantes, hi han posat sis motos (catalanes ...), un cotxe vell, un esportiu dels anys 70, i tres bicis a la planta baixa, i, a la planta alta, màquines de retratar antigues, un saló de dentista, un podòmetre, unes quantes cintes de mesurar distàncies, unes màquines de cosir i planxar ... i poca cosa més. Unes quantes caricatures de científics "variopintos" mal classificats, quatre frases sobre coneixement, imaginació i creativitat, in un ninot del pobre Einstein que no sembla saber on l'han posat ...

La sola excusa: està en obres de reforma ... i té "ventanas" a Granada, Valladolid, València.
He visitat el Parque de las Ciencias, a Granada dos cops, i vaig penjar comentaris en aquest blog [març de 2009] i [maig de 2010].

Quina diferència amb l'opció catalana: només cal visitar la web del Museu (nacional) català i, especialment, el sistema territorial que integra.
Sembla que la tecnologia i la ciència, el treball i les màquines, a la capital espanyola, no són massa valorades.
Tenen altres valors i interessos: política, administració, banca, ...

... i el dissabte 15, exposició ...


Primer a la Casa Encendida, obra social de CajaMadrid, on mana el Rodrigo Rato, amb una exposició molt interessant sobre valors, arts i cultura a la Unió Soviètica, dels anys 20 als 40, anys de revolució i guerra, manant el Lenin i l'Stalin. L'han titulat la Caballería Roja, fent referència a un dels quadres on se la veu atacant ...

Ambientada en el context polític, econòmic i social de l'època, els quadres, maquetes i escultures són maques, ilustradores.
Però el que més m'ha impressionat són les pinzellades textuals, ben trobades, que retraten les principals idees de l'època: dura, cruel, mecànica ...

Penjo algunes imatges, però, sobretot, les pinzellades ...
Cliqueu-hi a sobre per engrandir-les, i llegiu-les dues vegades, o tres.
És interessant comparar situacions i polítiques d'aquella època i d'ara. Els mecanismes són molt semblants als d'ara, però han canviat de mans i d'objectius finals.



























Hi deuria haver molta indignació, però no es podia manifestar.
Ens va impressionar el quadre d'un personatge sense cara, sense mans, davant d'una casa sense finestres ...

... i manifestació dels indignats, a la Cibeles !

Aprofitant la nostra estada a Madrid, hi varem anar per reclamar dignitat, per manifestar la nostra indignació davant les maneres dels qui governen i dels qui tenen poder de decisió, davant dels qui condicionen les dinàmiques econòmiques, polítiques i socials d'aquests darrers anys. Ho explica força bé Enric Hernàndez:

Hi havia molta, molta gent (els organitzadors parlaven de mig milió ...), des del Paseo del Prado, Neptuno, Cibeles i cap a Sol, per la calle de Alcalá, en un ambient molt juvenil i familiar, divers, festiu:
Estamos arreglando el mundo, disculpen las molestias !








El moviment és com una flama que recorda periòdicament que les coses van malament, que la indignació creix, i que molts no ens volem quedar a casa callats, suportant mesquineries, manipulacions i incompetències. Amb totes les contradiccions i limitacions, la gent vol expressar la seva consciència, el seu crit reclamant dignitat !












Parlàvem de que això beneficia al PP, que deu mirar la manifestació somrient des de les finestres ... contenta !
Però no és la manifestació, no és el moviment del 15 O qui beneficia al PP, a les dretes.
És més aviat, la incompetència de les esquerres oficials la que ha deixat sense esperança i perspectives a molta gent.
No és la gent que s'indigna qui afavoreix la dreta. És l'esquerra tova la que genera frustració, impotència, indignació.
És la dreta qui ens porta a la crisi, però és l'esquerra establerta que no sap reaccionar, la que empeny la gent al carrer !

13 d’octubre 2011

Primàries al PSF: el gran debat

Quina nit, la d'ahir, amb la Martine i el François !














Feia molt de temps que seguíem un debat polític d'una hora i mitja sense adormir-nos, sense decebre'ns o emprenyar-nos. Contents, a quarts d'onze varem anar al Café del Mar a fer un bocata, satisfets i contents !

Quina sana enveja ! Espanya i Catalunya podem ser campions del món en futbol, plens d'habilitat i inteligència. Però, políticament, cal assumir-ho, juguem a segona.

Potser seria bona idea fitxar per un temps el candidat que no surti diumenge. Que vingui a entrenar els socialistes locals !

Una organització exemplar, meticulosa, dirigida pel David Pujadás (petitet i nascut a BCN !),
i debats ben estructurats, ben debatuts, amb claredat, contundència i respecte mutu, animats pels periodistes de Le Monde i de France 2.

Em feia por que l'experiència de confrontar dos candidats del mateix partit no derivés cap a atacs personals i joc brut,
perjudicant-los a tots dos sota la rialla de la dreta sarkozyana. Pas du tout ! Respecte democràtic exemplar !

Molt pedagògics pel que fa els grans temes: capitalisme financer i especulatiu, paper de la banca, reconstrucció de la Unió Europea, crisi de l'euro, démondialisation/globalització regulada, ocupació, formes de governar, participació, ocupació, educació, immigració ... i reclamant un Estat estratega i el desenvolupament de polítiques industrials ! Amb dades precises, rigoroses, dominant la complexitat i la interrelació entre els diferents àmbits polítics.

Aquí, sota l'impuls de la cultura de dretes, i davant la incompetència/ignorància/incapacitat de la nostra esquerra governant, sembla que l'Estat només serveixi per contribuir al benestar de la gent, un Estat compassional en diu el tercer candidat, l'Arnaud Montebourg. És evident que amb visió, voluntat i coratge, una altra governança més eficaç, més justa i solidària és possible.

Varem dormir una mica més tranquils, pensant que, encara, hi ha qui té algunes idees inteligents per mirar de parar tot aquests merder.

Amb la Montse, nosaltres votaríem a la Martine ... que sembla més sensible a les problemàtiques i més dura amb els poderosos. El François sembla molt competent, però potser una mica "tou": la gauche molle, li diuen ...

Aprofito per penjar un document francés del 1993, que m'inspirava quan treballava a la política estructural de la Comissió Europea, i que conté propostes concretes per enfortir la intervenció estratègica de l'Estat !

Bricolatge mariner: la petita navegació tranquila

Fa uns dies, el programa Thalassa, de TV3, presentava l'experiència de Bosco Plana, professor de tecnologia en un institut,
que s'ha construït un petit veler a partir de plànols comprats via internet.

Malgrat totes les traves i obstacles burocràtics, ha pogut finalment navegar amb la seva embarcació. Explica que, a diferència d'altres països europeus, on hi ha una cultura del mar i del bricolatge, del faci-s'ho-vosté-mateix, aquí sembla que tot són dificultats i desconfiances respecte de l'autonomia constructiva. El Bosco, a més d'un espavilat constructor autònom de petites embarcacions, és un heroi anti-formalismes.

Tots els polítics i gestors s'omplen la boca predicant la innovació, l'emprenedoria, però, a la pràctica, hi ha un reaccionarisme aclaparador. Formalitats, paperassa, normes, reglaments ... que impedeixen desenvolupar la imaginació, la inventiva, la innovació, l'autonomia vivencial.


Jo, de petit, mamava cada mes la revista Mecanica Popular. I cada setmana la francesa l'Usine Nouvelle. Tinc la impressió de que vaig aprendre molt més enginy i enginyeria amb aquestes revistes que amb la grisa i freda carrera a l'ETSEIB !

El Bosco va dedicar probablement unes 1.000 hores del seu temps d'oci (10 hores/setmana x 40 setmanes/any x 2 anys), més 1.500 o 2.000 euros en materials, a construir-se aquest petit veler que disfruta ara en família.

No hi ha hagut "negoci": el Bosco ha disfrutat 2 anys, més els 8 o 10 que probablement gaudirà del seu petit veler, amb la seva família, a uns costos gairebé insignificants. Ha satisfet les seves necessitats d'esbarjo, de realització i satisfacció personal, sense donar negoci a d'altres, sense consumir productes del mercat, sense crear llocs de treball ...
Haurem d'anar explorant aquestes vies complementàries per gaudir d'un oci saludable, pel benviure i el benestar.

No tot han de ser oportunitats de negoci i creació de llocs de treball. Potser caldria promoure la indústria de materials i components pel bricolatge mariner, per l'auto-construcció de petites embarcacions. I promoure la petita navegació tranquila: un grup al facebook ja porta aquest nom, la slow sailing ! En els debats del Mataró Marítim ja vaig fer aquest tipus de proposta: però els animadors ieseros només buscàven negoci, oportunitats de negoci !

I, posats a imaginar, perquè no aplicar la lògica d'IKEA en aquest àmbit ?

Hauríem de recuperar les reflexions del Michel Rocard de 1966, Les moyens d'en sortir !
Un altre dia ...