L'últim "cagarro" del govern del ZAPATERO ?

Un amic entés em diu que aquí deu haver-hi alguns crèdits pendents condonats o a punt de ser-ho ...
La renovació hauria de passar per suprimir pràctiques d'aquest tipus.
M'agradaria sentir la veu dels líders que es postulen per a renovar el PSOE ...

Què en deuen pensar els qui pateixen el rigor cruel i inhumà de la banca ?
Cada cop més indignat !

Danielle Mitterrand ha mort ...

Era una senyora que em queia molt bé.
Vaig llegir dos llibres seus que són molt vius, molt propers, molt dignes.

Va tenir una relació molt especial amb el Mitterrand, que cal entendre des de la cultura dominant a França. M'ho van explicar precisament a l'ENA, durant el meu stage el 1996: pels francesos, deien, l'home que tenia una "amant" era considerat més home, tenir una amant era símbol de distinció ... De tota manera, sembla que havien pactat entre ells una autonomia relativa, tot respectant seguir sent, socialment, una parella: la Danielle, com el François, també tenia un company molt proper ...

Explico sovint una reflexió seva, contundent, clarificadora: un és d'esquerres quan reacciona davant de qualsevol injustícia ...

Penjo aquesta nota per recordar-la,
amb unes ratlles que publica Libération,





un link a un article una mica més llarg sobre la seva vida,
publicat per Le Monde,

... i la portada del Libération d'avui, magistral !

En l'editorial, titolat LIBRE, Libération diu que, després de la mort de Mitterrand,
"Etrangement, depuis, alors que nombre de mitterrandiens se transformaient en vétilleux gardiens du temple, elle prit le chemin inverse : regarder résolument vers l’avenir, se porter aux côtés des mouvements qui cherchaient à inventer une autre gauche, imposer de nouveaux sujets politiques, définir des armes militantes pour des luttes désormais globales. Quitte à agacer ou à lasser, avec toujours la même énergie. Comme si la parenthèse présidentielle refermée, la vie ne faisait que commencer ..."

més de 4 milions, més de 750.000 a Catalunya

... és a dir, els socialistes han perdut al voltant d'un 40% dels vots de 2008.
Dels més de 11 milions de 2008, fins els gairebé 7 milions d'ara. 4 votants de cada 10 del 2008 li han perdut la confiança.

I Convergència i Unió, malgrat governar i retallar, ha convençut ara 230.000 més que el 2008, augmentant un 30% els seus votants. Cada 10 votants n'han portat 3 de més.

Sortosament, els joves d'Iniciativa en guanyen 100.000, augmentant un 50% els seus votants. De 180 a uns 280 mil. Cada parella de votants n'ha portat un de més. A Espanya, aquesta esquerra ha passat del milió de vots del 2008 als 1'7 milions d'ara, més d'un 70% !

Finalment, el PP, gran guanyador en escons, passa de 10'3 milions de vots a 10'8 milions: un mig milió més, un discret 5% de més. Gairebé insignificant, donat el context i la llarga i dura batalla contra els socialistes. Han aconseguit desanimar els votants progressistes, més que convèncer nous ciutadans.

Per tant, el resum és que el PSOE ha perdut clamorosament les eleccions ...
Es poden afinar més les anàlisis, però el fracàs és tan enorme, que la resta són detalls gairebé anecdòtics.

Els darrers 2 o 3 anys, l'escenari econòmic i polític ha canviat molt.
Abans, amb el vent de cul, probablement tothom era capaç de navegar plàcidament,
qualsevol espavilat podia fer de ministre ...
Ara, amb forts vents de cara, cal ser un molt bon navegant i saber implicar tothom en la navegació ...

Des que es varen girar els vents, quan la cobdícia, l'ambició, l'acumulació malaltissa, la desregulació, el consumisme, la competitivitat descarnada, sense valors ni principis, quan tot això va rebentar ... hauria calgut parlar amb la gent, repensar la governança colectiva, agafar fort el timó, situar bé les veles, repartir pesos, i posar-nos tots a remar fort.

Però la majoria de governants només tenien el "titulín". La majoria només sabia, justet, conduir golondrines en port tancat.

El sarcasme és que, ara, qui ens governarà, són els mateixos que ens inflaven les veles per anar enlloc ...
I, a l'horitzó, no es veuen mariners competents per definir nous rumbs i coordinar els esforços i les remades colectives.



L'editorial de El País d'ahir dilluns és prou contundent.

Però el problema no és només el ZP: és el disfuncionament d'una organització que és capaç d'encumbrar líders com aquest noi de León.
Em temo que al congrés del febrer les coses no anirán millor ...

Competitivitat, encara ...

Dijous 17 es va presentar el 4art (Informe) de l'Observatori de la Competitivitat fet pels Enginyers Industrials de Catalunya.

Quan es va presentar el 3er, el 18.11.2010, ara fa just un any, vaig fer uns comentaris en aquest blog. Les impressions i consideracions que vaig fer aleshores em sembla que segueixen essent, bàsicament, aplicables a aquesta 4arta entrega:
- no hi ha reflexió comparativa sobre les propostes de la Unió Europea,
- no hi ha dades comparatives, relatives a d'altres regions semblants,
- no m'ha semblat veure referències a les cada cop més necessàries polítiques industrials,
- les conclusions continuen essent, penso, excessivament simples ...
- i la utilitat general de l'exercici, dubtosa, poc evident.

Després de parlar-ne amb molts companys en aquest darrer any, la majoria en qüestiona la seva utilitat.

L'informe de 2010 es basava en les respostes de 150 enginyers. El d'aquest any, en les respostes dels responsables (enginyers) d'unes 200 empreses adherides a l'Associació d'enginyers. El Director General va confessar que les respostes no són representatives del colectiu. Malgrat que les respostes provenen de diversos tipus d'empres, de sectors i de territoris, obtenir-les via les empreses adherides pot sesgar probablement els resultats. El Director General va defensar la metodologia argumentant (si ho recordo bé ...) que el virtuosisme de l'exercici suplia la mancança de representativitat.

L'impacte mediàtic no sembla extraordinari: quatre ratlles i les conclusions inexactes.
No és cert que el 68% d'empreses catalanes prevegui ... ni que el 68% dels enginyers pensi que ...





Em sembla que es consolida la tendència que fa temps vinc intuint: la deriva cap a una associació empresarial, molt orientada per iniciatives basades en la imatge i la comunicació.

Valdria la pena pensar en les possibilitats d'elaborar un informe des d'una perspectiva més professional que empresarial. Ambdues perspectives són complementàries, però com són a l'Associació d'enginyers ... i els mitjans ja van plens d'anàlisis des de perspectives empresarials, seria bo pensar en la perspectiva dels companys, que fós referència útil per a la majoria de companys.

Posats a pensar en millores, si es vol continuar publicant un Informe sobre competitivitat, podríem pensar en:
- constituir un comitè d'experts que en millori la orientació general;
- revisar, reconsiderar el contingut, la utilitat i el rigor;
- analitzar la problemàtica en base a una enquesta a tots els companys;
- simplificar els comentaris de les dades obtingudes (que tenen poc valor absolut en sí mateixes), i assegurar un millor tractament de la seva evolució temporal, molt més significativa i útil ...


Continuo tenint dubtes sobre l'interés, la utilitat, sobre l'impacte real de tots aquests esforços.
Tret dels beneficis mediàtics (que caldria mesurar) i de les satisfaccions personals, em sembla que ens hauríem de preguntar:
- qui o quants companys reben l'Informe ?
- quants llegeixen realment les anàlisis i conclusions ?
- quina valoració pràctica en fan els qui el llegeixen ?
- quants companys pensen que caldria seguir amb les orientacions actuals ?
- quines propostes eventuals de canvi ferien els companys ?
No seria complicat fer una petita enquesta via mail a una mostra representativa (aquest cop si ...) de companys,
una enquesta senzilla, directa, ràpida, que servís, també, per consolidar la nostra capacitat de reflexió colectiva,
per dotar-nos d'eines operatives, eficients i efectives, útils ...

De totes maneres, vist com van les coses,
potser caldrà imaginar estratègies una mica més innovadores que la tòpica prèdica de la competitivitat.
Potser haurem de reconsiderar prioritats, i reorientar activitats per adaptar-nos a una nova realitat ...

Jornada de reflexió: el Senat, tancat !

Fa uns dies que la tenia pensada, i avui ho he decidit: el meu vot pel Senat

L'islamisme, més que una religió ...

Diumenge 6, a La Vanguardia, vaig veure aquest article interessant de Tahar ben Jelloun sobre perspectives a Tunis i a Líbia.
En penjo alguns paràgrafs que m'han semblat aclaridors:















I aprofito per recuperar algunes idees sobre la situació a Egipte, on els "germans musulmans" tenen un paper rellevant.
Són de Javier Valenzuela, en un article a El País del 4 de febrer de 2011,
en que es preguntava ¿Quiénes son los Hermanos Musulmanes? ... i aportava algunes informacions:




M'interessa molt aquesta estratègia d'acció social, caritativa, educadora de les organitzacions religioses. Ha estat sempre l'estratègia de l'església catòlica per aconseguir fidels, adeptes, feligresos ... en el mercat de les angoixes i pors existencials de les que parlava en la nota del passat 12 de novembre.

I és tema d'actualitat al Regne Unit, on el govern del David Cameron està afavorint descaradament el paper de les organitzacions confessionals per prestar serveis socials, assistencials i educatius ... com ho denuncien els amics de la BHA, la British Humanist Association.





Alguns links a informacions sobre els germans musulmans, els muslim brothers:
- en un blog especialitzat de Jorge Fuentelsaz, un observatorio de la organización islámica;
- un article en el blog de Mateo Madridejos, que per cert, parla de Tariq Ramadan intelectual molt ambigu que havia vist en debats a les televisions franceses.

Canvis a Grècia ... goita què fan ara !

(sense paraules ...)

El mercat de les angoixes, pors i creences

El 2008 i el 2009 vaig penjar en aquest blog unes notes sobre el mercat de les inquietuds, angoixes i pors: [ una ] i [ dues ]. La idea és que davant les necessitats, inquietuds, qüestions de tenim les persones i que tenen els grups, apareixen organitzacions o institucions que ofereixen respostes o serveis per satisfer aquestes necessitats, aquesta demanda.

Simplificant un cop més, l'esquema seria aquest:

Per analitzar i comprendre millor aquest mercat, caldria precisar aquestes necessitats (la senzilla piràmide de Maslow continua essent relativament útil ...), i, més enllà dels discursos i litúrgies, caldria estudiar també la oferta concreta de productes i serveis (seguretat, confiança, pertinença, solidaritat, ...), i, especialment, els interessos explícits i implícits que hi ha al darrera.

Dijous passat, La Vanguardia publicava un interessant reportatge sobre les tendències de la oferta.
Penjo els trossos que m'han semblat més adients:

en record del Pep Zaragoza ...

... que se'ns ha mort aquests dies.
Aquest matí hem anat al tanatori pel comiat. Molt emotiu i sentit: tenia 67 anys plens de vida.
Ens el trobàvem sovint caminant pel braç llarg del port ... cuidant-se !



Penjo el recordatori amb dibuixos i escrits de les seves netes. A la cerimònia, molt ben organitzada, els parlaments de la seva filla i de la seva neboda, han estat entranyables i emotius: molts hem plorat.



Varem treballar plegats els primers anys '80, a l'Ajuntament, reestructurant els serveis de recaptació, que els governs municipals del franquisme tenien abandonats. Professional dedicat i competent, rigorós i exigent, ens donava confiança i seguretat fent de pont amb els anteriors gestors ...





Tinc molt bon record del seu pare, molt amic del meu.
Ens donava classes de dibuix i de cartells a Valldemia !









He sortit content de veure que, poc a poc, les cerimònies naturals es consoliden.
Una noia conductora molt professional (fins i tot un pel massa ...), una música ben triada, han emmarcat els comiats dels seus.
Llàstima no tenir reflexes: m'hagués agradat intervenir, o que algú de l'Ajuntament ho hagués fet,
per destacar precisament la seva professionalitat, la seva dedicació a la gestió dels afers colectius.

He sortit content constatant què fàcil que és fer un comiat senzill, humà, digne, càlid ... desempallegant-nos de ridícules verborrees, rituals i litúrgies que ens han imposat durant dècades, durant segles.

Davant meu tenia el Ramon Bassas, i, al costat, el Joan Antoni Barón. Espero que n'hagin pres bona nota.
Pensava, especialment, en el Bassas, que fa pocs mesos patrocinava el congrés de confraries a Mataró: esperpèntic.
Com es pot treballar per l'emancipació de les persones i promoure iniciatives per consolidar creences i supersticions medievals ?
Per interessos inconfessables ...

Ah ! ... Europa ... la UNIÓ EUROPEA !

Fa temps que no penjo una nota sobre la Unió Europea. Malauradament, em queden molt lluny els meus 15 anys a la Comissió.
Jo era dels romàntics ilusionats en construir una Unió forta, liderada per una Comissió potent, competent i autònoma.

Amb les misèries i mesquineses burocràtiques, les estratègies voluntaristes orientades a fer impacte mediàtic, les tendències cap a la re-nacionalització, les batalletes dels parlamentaris europeus, l'ampliació imprudent abans de consolidar la casa ... la Unió ha hagut d'enfrontar-se a la crisi amb els "pixats al ventre".

L'espectacle del tàndem Merkel / Sarkozy, amb la resta de líders mirant, molts impotents, resulta patètic ...

Vaig seguir molt de prop totes les temptatives per millorar el funcionament tècnic de la Comissió, i recordo amb molt de respecte els esforços de l'equip del comissari Neil Kinnock per reformar la Comissió. Vaig fer, ja fa anys, diverses conferències amb powerspoint interessants, explicant les reformes de l'estatut dels funcionaris, els canvis en les maneres de planificar i avaluar les polítiques.

Vaig seguir, ja des d'aquí, la deriva de la Comissió Barroso, que progressivament es va deixar sotmetre de manera vergonyant a la lògica dels governs dels Estats membres.

Pateixo pensant en el què deuen fer els meus companys funcionaris.
Els que quedin, perquè els veterans històrics ja som tots jubilats ...

Recordo els durs debats sobre les subvencions a Grècia, quan era a la Unitat de Coordinació de les Polítiques Regionals, molt a prop de l'Eneko Landaburu, brillant, dèien, director general. Jo proposava exigir mesures concretes per enfortir les estructures, les capacitats i les polítiques executives, per impulsar el capacity building del govern grec. Varem perdre davant l'aliança dels liberals anglesos ... i dels propis grecs interns: entre d'altres, el Tassos Bougas, responsable d'avaluació !

Aquest cap de setmana, El País publica dos articles contradictoris:
- el de la Soledad Gallego-Díaz que segueix amb la clàssica reivindicació d'una Comisión fuerte,
- el del veterà verd Joschka Fischer, curiosament molt més realista i pragmàtic:
proposa una eurozona que actuï com a avantguarda, amb un govern de governs nacionals, un parlament de parlaments nacionals, i tot passat per referèndums nacionals.

Més sobre polítiques i governs: cal millorar la governança !

En la nota anterior, de divendres 4, he penjat dos articles prospectius sobre el futur, i un tercer sobre la necessitat de governs capaços de desenvolupar les necessàries polítiques industrials.

Avui diumenge, a La Vanguardia, Francisco (Paco) Longo, d'Esade, pinta una situació preocupant al nostre país, en base a indicadors concrets sobre les capacitats estratègiques i operatives dels nostres governs i administracions, dels nostres polítics, governants, dirigents i gestors de les polítiques colectives.

I acaba dient que, més enllà de les retallades, calen reformes !

Tenim uns governants i dirigents amb la visió, el coratge i les competències/capacitats necessàries ?
Ho dubto, malauradament ...

A sota de l'article hi ha, molt resumides, propostes dels diferents partits polítics de cara a les eleccions del 20 de novembre. Excepte alguna idea, m'ha semblat que van totes a canviar les teulades de les seves cases colectives. Reformes estratègiques, funcionals, operatives ... poques.



Aprofito per recordar algunes notes meves sobre els canvis d'ara farà un any, al govern de la Generalitat. A la comissió d'enginyers a les administracions, dins l'Associació d'Enginyers, havíem consensuat un manifest sobre les necessàries reformes. I les decisions del nou govern em varem decepcionar:

- la primera, a l'àmbit de governació [ nota ];
- la segona, la marxa enrera a l'àmbit de polítiques europees [ nota ], que després s'ha confirmat ...
- la tercera, una mica "tècnica", sobre la selecció dels "millors" [ nota ];
- la quarta, sobre la carta del nou president a tots els funcionaris: fer més i millor amb menys [ nota ];
- i la cinquena, decebut [ nota ], veient el nomenament de la nova directora general de Funció Pública ...

Industries, tecnologies, innovacions ... polítiques i governs !

Penjo tres articles que em semblen molt útils en les reflexions sobre el futur que ens espera: (cal clicar-hi a sobre per ampliar-los i poder llegir-los !)

- un, per confirmar l'inici d'una nova era: Paul Kennedy aporta 4 elements que ho demostrarien;



- dos, per demostrar que estem quedant molt enrere en la desfrenada i embogida cursa de les innovacions tecnològiques: Javier Santiso aporta moltes dades per donar per acabada l'etapa durant la que els països desenvolupats inventaven i dissenyaven, i els països emergents es limitaven a fabricar amb la seva mà d'obra barata;


- i tres, per constatar la necessitat de disposar de governs, de polítics, d'administracions i d'experts competents i capacitats per desenvolupar l'art de la necessària política industrial: Alfredo Pastor explica molt pedagògicament com caldria actuar davant l'interès d'una gran empresa de mobles (IKEA ?) per instalar-se en una comarca amb una forta implantació d'indústries del moble. Els tenim ?



















El descrèdit dels polítics i de la política,
la deplorable selecció de líders i dirigents que fan els partits,
l'obsessió de les dretes per reduir l'administració i les seves atribucions, funcions i recursos per orientar, regular i supervisar les activitats econòmiques, comercials i productives,
ens ha desarmat per poder governar eficaçment les nostres problemàtiques colectives.

Quan torni a sortir el sol, ens trobarem probablement pobres, despullats i molt endarrerits ...

Els dijous del MEM ... parlant dels indignats

Vaig anar-hi amb la Montse, a sentir el Manuel Delgado Ruiz.

Un tio molt simpàtic, inteligent, transparent, experimentat, compromès, actiu, vell militant comunista de fa més de 40 anys, i que ha seguit i viscut des de dins tot el moviment del 15M.

El seu blog reflexa realment el seu caràcter: s'enrotlla molt i de molt bon rotllo, sense parar ... i amb poca estructuració temàtica o temporal de les idees. Però és d'aquelles persones amb qui aniries a prendre un café per xerrar-hi hores i hores !






Va explicar moltes coses, entre d'altres que aquest moviment no és rés de nou, que mirant la història en podem trobar molts d'altres.
Jo també ho deia comentant l'article del Bauman, el passat 24 d'octubre. Des de posicions clarament anti-sistema, anti-capitalistes, va alertar sobre el perill d'obviar la perspectiva dretes/esquerres. Ell es declara clarament d'esquerres, i arrufa el nas quan algú diu que no és ni de dretes ni d'esquerres ...

A mi em sembla que té raó, i que cal diferenciar les visions, les orientacions, els valors d'esquerra, de les formacions polítiques concretes que els prediquen i diuen practicar-los.

Pensa que caldria que el moviment s'organitzés, i es va atrevir a insinuar que el Tea Party americà podria ser útil com a model operatiu, però amb objectius d'esquerres. Em va agradar l'atreviment: jo vaig penjar unes notes ara fa un any [ una ] i [ dues ].

Vaig aprofitar per intervenir i recomanar treballar en la organització del moviment, des d'una visió de complementarietat amb l'actuació dels partits polítics, absolutament necessaris pel funcionament de la democràcia. Fer política des de fora de la política, organitzar la desconfiança sistemàtica, la vetlla, el control ciutadà de la governança.

No veig perspectives a la creació eventual d'un moviment que esdevingui, de fet, un partit radical d'esquerres: ja n'hi ha desenes. Si l'objectiu és una àmplia mobilització dels indignats, els objectius han de ser uns altres.


Aprofito per penjar imatges i link al moviment naixent als USA (iuessei ...): el OWS, Ocupem Wall Street !






Després de penjar la nota, el dissabte 5, el Manuel Castells fa un article explicant detalladament la gènesi del moviment: