03 de juny 2013

Les veritables qüestions del catalanisme

Més enllà de les qüestions sobre la consulta [que són qüestions (importants) de procediment democràtic], hi ha les qüestions de fons sobre els sentiments i posicionaments dels catalans respecte de la problemàtica de l'encaix amb España.

Fa temps que l'Antoni Puigverd insisteix en el mapa de posicions catalanistes, o no, dels catalans. En una columna que titulava "la cruïlla catalana" (La Vanguardia / 10.09.2012), alertava dels riscos de no comptar "amb l'enorme bossa catalana formada per castellanoparlants que s'entusiasmen amb la roja, i que segueixen Telecinco ...".

Divendres passat criticava les actituds i actuacions de l'entorn ideològic de CiU i d'ERC: "en comptes d'acostar-se als espais catalanistes que els són estranys, se n'allunya com de la pesta: ... creuen que, per aconseguir l'objectiu excepcional que persegueixen, la millor operació és restar".


Avui torna amb la mateixa idea, parlant del catalanisme inclusiu enfrontat al romàntic. Mentre el catalanisme inclusiu, fracassat, escriu el seu testament (en referència a les memòries del Raimon Obiols), el nacionalisme català romàntic té pressa, és idealista i fa abstracció de la realitat. "El catalanisme inclusiu era lent", diu l'Antoni, perquè "posava per damunt de tot la unitat política i l'agregació civil de tots els components de la societat catalana". La lògica del nacionalisme català, en canvi, "no és inclusiva, és romàntica: es creu més fort del que és i es proposa d'escriure les gestes èpiques que troben a faltar als llibres de la història mítica ..."

Jo penso sovint en el què han fet els socialistes catalans per incloure tots els catalans en la defensa dels seus interessos davant els greuges que les castes dirigents centralistes provocaven amb les seves polítiques. Massa temps de tolerància i comprensió, massa confiança en discursos pedagògics. I ara ens volen distreure amb propostes de formalitats democràtiques federalitzants, sense atrevir-se a posar els veritables problemes sobre la taula. Navarros, Fernandez, Icetes, Corbachos, Lucenas, ... estan farts, tips, del tracte de "Madrid" envers Catalunya ?

Uns i altres, malauradament, amb molt poca eficàcia en les necessàries actuacions i polítiques
per construir una forta catalanitat, exigent, rigorosa, responsable i solidària
.

El Rafael Nadal interpela avui l'Artur Mas a La Vanguardia: i ara què fem ?
Li demana que avaluï "si se sent fort per tirar endavant el seu projecte secessionista amb una estratègia menys ambigua i només amb el suport de CDC i ERC ...", o no, si considera que "amb les forces que li donen suport el projecte és inviable", i aleshores triar entre "el sacrifici personal o la rectificació per tornar a consensos més amplis ..."


Però també cal interpelar als dirigents socialistes catalans: i ara què ?
Penseu que amb propostes formals n'hi ha prou ?
Davant els comportaments dels nacionalistes españols, i de la mesquineria de molts regionalistes, seguireu proposant, educadament, innocentment, només, nous procediments per decidir ? Respecto, malgrat tot, la vostra bona fe, i saludo el coratge de tornar a Madrid, un cop més, a explicar-vos ... [link a l'acte]

El problema però és què hi ha una correlació de forces molt desfavorable per manca de consciència, de cohesió i de lideratge de tots els catalanismes ... i pels egoïsmes descarats i desvergonyits de la casta dirigent españolista. Cal construir catalanitat, entre tots ... I mirar de no fer el ridícul, com el becari Lucena amb les reflexions sobre Estats grans i petits ...



[AFEGIT]
El dimarts 4, Enric Company, a El País, recull algunes idees de l'Antoni Castells: "la actual coyuntura política catalana está marcada por un empacho de sentimentalidad que nubla la percepción de quienes tienen la responsabilidad de dirigirla ... ", i alerta, el Castells, del risc de que "el país se deslice hacia otro de los episodios de flamarada emotiva de los que hay sobrados ejemplos en su historia".

M'ha agradat veure en l'article de l'Enric Company referències al concepte de la correlació de forces, que semblaven "sonar a chino" a d'altres que semblen tenir creences més aviat màgiques, que pensen que es poden fer canvis importants "por el mero conjuro de quienes los deseen" ...

Per info, després del 25N, CiU té 50 diputats i ERC 21: total, 71, molt lluny dels 80 ó 90 que desitjarien ...

Com que estic llegint el VICTUS, aquestes reflexions em semblen molt pertinents !