Notes pendents sobre PODEMOS i el "PROCÉS" ...

Aquestes festes les hem passat fent companyia a la mare a l'Hospital,

per una mala coordinació operativa: el 24, des d'Urgències, ens la fan ingressar,

malgrat que, probablement, sabien, o havien de saber, que no hi hauria cap metge especialista per atendre-la !

En estones perdudes, anoto algunes idees sobre dues qüestions importants:

I encara falten algunes idees més.

Per exemple, tinc la impressió de que els impulsors del "procés", tan uns com els altres, estan una mica cagats de por: han de saber que, molt probablement, malgrat la originalitat de la temptativa, no hi haurà prou suport ciutadà per fer la gran aventura !

Quina incompetència estratègica !

Respecte de PODEMOS, un article molt interessant de Joan Culla a El País (2.01.15: Foc grec ...), comparant els dos "fenòmens": el grec Syriza i l'español PODEMOS


Respecte del "procés", un article de Borja de Riquer a La Vanguardia (2.01.15: Algú ho havia de dir ...), alertant de que "avui, a Madrid, hi ha la concentració de poder polític, econòmic i administratiu més gran de la història hispànica ... i hi ha importants grups d'interessos disposats a emprar tots els procediments per tal d'impedir la independència de Catalunya", es sorprèn que molts "pensin que tot és bufar i fer ampolles, amb una simplicitat tant extrema com irresponsable", i que, per tant, si no surt bé el procés, "la clatellada podria ser espectacular i el moviment recularia decennis".

Conclou que cal fer més pedagogia del què seria una Catalunya independent, per convèncer els indecisos.

Jo penso que, més aviat, hauríem d'explicar millor la problemàtica greu de seguir en aquestes condicions de submissió política, econòmica i cultural. Més que unes Bases Programàtiques de la futura Catalunya sobirana, que també calen, jo trobo a faltar un Memorial de Greuges contundent que justifiqui la radicalitat del canvi que ens cal. Una "cartilla" per poder passar a milions de catalans, especialment els d'origen espanyol, explicant clarament la problemàtica ...

I després, el com: segueixo pensant que, si el més important és comptar-nos (ho va dir el president Mas ...), saber qui vol què, abans de llençar-nos cap a camins incerts, cal fer una consulta, si. Però una estricta consulta, aprofitant el mecanisme formal d'unes eleccions.

Per això proposo una iniciativa a dues voltes:
- unes eleccions "consultives"
- unes eleccions posteriors "executives", governatives si voleu, el més aviat possible, amb propostes estratègiques i de govern segons els resultats.

Ho vaig insinuar a finals de novembre [aquí]
No es fera així, segur: farem probablement el ridícul amb fórmules de compromís ambigu per anar tirant i culpant Madrid !
Criatures ...

Autocrítica institucional mai vista

Impactant el discurs de Jorge Mario Bergoglio, el papa Francesc, davant la cúria romana. Una autocrítica feta pel màxim responsable de la institució eclesial, davant les cares petrificades dels seus membres.

La Vanguardia en fa un reportatge més ampli que El País, amb un article de l'Eusebio Val. Les fotos deixen entreveure la sorpresa dels autoproclamats ministres de (el seu) deu. Però vaig veure les cares a les imatges que va transmetre TV3 i servirien elles soles per fer un documental sobre governança institucional.

Si tingués temps, valdria la pena fer una comparativa de com han tractat aquest discurs del Papa els diferents diaris dels diversos colors polítics ...

Sabeu probablement el què penso de les religions: construccions dels homes, liderades per elits jeràrquiques que manipulen els sentiments comprensibles de milions de "persones de bona fe".

Però cal admetre que el què està fent aquest Papa (en majúscules) és espectacular. No mediàtic com el seu predecessor, molt hàbil en els gestos. Aquest Papa sembla més serio, més rigorós, més obert d'esperit.

Ja em va impressionar l'entrevista que li va fer Eugenio Scalfari l'octubre de 2013, i que vaig penjar en aquest blog [mireu-la].

Ara, l'anàlisi del funcionament i comportaments dels membres d'aquest òrgan de govern és exemplar, dur, clar, contundent.

Molt més que el que cap partit polític, ni cap institució, ha fet fins ara, pel que jo conec.
Chapeau Jorge Mario !!!


Val la pena llegir la llista de malalties curials ... i pensar que, si aquests son els millors, els escollits, les elits,
... o bé els processos de selecció son dolentíssims, o bé els ministres divins de nivells inferiors poden funcionar encara pitjor !















































... quina diferència amb el que passa al nostre país, i també a d'altres. La reflexió del Josep Ramoneda a El País del diumenge 21 és contundent !

Tristor europeísta ...

A l'extra de El País semanal del 30.N hi trobo dues imatges sobre la nova Unió europea que impulsa el nou president de la Comissió:

- la imatge del Juncker comentada pel Millás, i que mostra la poca confiança que podem tenir en els vells polítics i la vella política: estafen, roben, però és legal !




- el nou estil comunicatiu de les polítiques europees: "la Unió invierte en las personas como Elena, que creó su propia empresa de productos cosméticos ecológicos" ... Però continua la lògica del petit saupoudrage per vendre la Unió als ciutadans: totes les administracions (ajuntament, comunitat autònoma, Estat, Comissió) confluint en iniciatives locals propagandístiques ...

Mentrestant, l'OCDE continua essent el referent ideològic, polític ... i estratègic en temes d'educació i treball (que ara se'n diu ocupació) !

Sembla que continua l'ambigüitat del procés ...

Fa mandra escriure sobre el tema ...
Sembla que seguim fent floritures per manca de coratge per definir una estratègia contundent.

Si la idea és convertir unes eleccions en una consulta, fem-ho ja i ben fet.
Si el què compta és comptar-nos, diu el president, comptar la força dels independentistes, diguem-ho clar i actuem en conseqüència.

Per moments sembla que tinguin por de plantejar les coses clares.
Els reptes exigeixen forces potents ben definides.
Ara ja no depén de Madrid: podem fer aquesta consulta/electoral com vulguem.

He penjat a facebook aquesta carta al president, que podria millorar-se, però que proposa dues etapes:
- una de ràpida i curta per comptar-nos, per clarificar visions i forces,
- una segona, immediatament després, per facilitar que els catalans decidim el camí a seguir en funció dels resultats.

No ens martiritzi amb 18 mesos de debats inútils !

Falten 300 o 400.000 ciutadans per saltar la paret

Ara fa dos anys en una nota en aquest blog ja parlava jo, també, figurativament, de saltar una paret.
En les conclusions del primer punt de [ la nota ] deia que:

- cal ser astuts, inteligents, i no fer el ridícul ...
- cal evitar estrellar-nos contra una paret per voler saltar-la sense tenir-ne els mitjans ...
- cal molt de realisme, mesurar molt bé les forces, les actituds i els sentiments de tothom ...
- i elaborar estratègies efectives d'enfortiment real (no simbòlic) de la catalanitat.

El passat dilluns 17, el Francesc-Marc Álvaro, en una columna a La Vanguardia, feia un exercici atrevit de realisme comptant els resultats del 9.N.

Tant de bo els dirigents del procés en prenguessin consciència concreta i pràctica.
I no reaccionessin com qui em deia que, si tenia dubtes, que m'apartés, que ells anaven amb força ... a saltar la paret !

Els númerus des d'aleshores no han canviat gaire ... malauradament !

Europa, Europa ... encara

Mentre es calma una mica l'èxtasi participatiu del 9N, aprofito per penjar algunes reflexions sobre els catalans i la Unió Europea.

Fa pocs dies vaig rebre una invitació per participar en uns diàlegs sobre el paper de la Unió Europea al món.

La meva primera reacció va ser pensar que dialoguem com si fóssim petits Delors mirant el mon ... sense preocupar-nos massa del què fem a la Unió. A part d'aplicar directives i reglaments, de mirar de rebre diners i de participar en projectes, què hi fem a la Unió ? Quines estratègies d'intervenció tenen els diferents Departaments de la Generalitat per participar i influir en l'elaboració de les diverses polítiques comunitàries ? Com es promou, a cada Departament, la dimensió europea de les seves polítiques ?

Una amiga ben informada confirma les meves intuïcions: les temptatives dels governs Maragall i Montilla, no sembla que s'hagin consolidat amb els governs de CiU, ans al contrari. Malgrat els esforços encomiables, a BXL, de l'entusiasta delegat, el meu amic Pere Puig.

D'altra banda, el diumenge dia 2, La Vanguardia, publica uns interessants articles d'experts sobre la relació entre formació i treball. La Unió i les seves polítiques educatives, no apareixen enlloc. La referència no són les polítiques i programes de la Unió, són els treballs de l'OCDE !


















Durant la primera dècada d'aquest segle, de 2000 a 2008, la dinàmica de cooperació/coordinació entre les administracions educatives dels Estats membres va ser molt important i significativa, impulsant la reforma dels sistemes educatius cap a la lògica del "lifelong learning". Aquí es va focalitzar massa en una mala comprensió del què es va anomenar "Bolonya". L'Estat espanyol hi va participar poc i malament: l'enllaç d'interelació a la Representació Permanent era una buròcrata a qui no interessaven, ni entenia, els processos de coordinació oberta ...

Però també és cert que les propostes metodològiques concretes de la Comissió no estaven massa a l'alçada ... Entre 1995 i 2000, des de la meva unitat a la DG EAC, varem finançar desenes de projectes-pilot sobre aquesta problemàtica (prospectiva de necessitats formatives), amb uns 3 o 4 milions d'euros, sense fer-ne l'adequada explotació.

Les meves propostes sobre explotació/valorització dels resultats (mireu les dues imatges, pel record ...), malgrat els recursos que hi varem destinar (7 milions d'euros), varen acabar agafant una dinàmica de simple divulgació dels resultats dels projectes, sota la "direcció" d'una dona ex-sindicalista ambiciosa i "trepadora" (enfiladissa, diu el Google) ...














A finals de la dècada, en diverses comunicacions de la Comissió, es parlava d'una estructura europea de prospectiva. La Resolució del Consell "Noves Competències per a noves Ocupacions" (New skills for news jobs), de novembre de 2007, apuntava la necessitat d'estructurar una xarxa europea de mecanismes d'anticipació prospectiva de noves competències.

No he seguit el tema, mancat de clients interessats ... però es poden seguir les activitats de l'iniciativa [ aquí ]
Nosaltres, els catalans, mirant Europa des del mon !

Ha arribat el nou9N: hi aniré, però no a fer comèdia

Participaré, però a la meva manera.

En les condicions en què ha estat organitzada aquesta no-consulta nova, els resultats tindran molt poca rellevància.

Tal com esta formulada la pregunta, sense pràcticament campanya explicatòria,
no sento que permeti expressar realment la meva opinió: que n'estic fins els collons de pertànyer a aquesta España,
i que si no hi ha un canvi radical en la seva concepció i funcionament, cosa que no s'albira en l'horitzó, prefereixo que ens busquem la vida per lliure.


Malgrat tot, i per respecte al gran esforç mobilitzador dels més fervents militants, he intentat concretar i justificar la meva opinió: no votaré SI + SI, i manifestaré que PROU + PROU: prou humiliacions des d'España, i prou comèdies entre nosaltres.

Aquesta serà la meva papereta:

Més misèria intelectual i mesquineria política

És indubtable la contribució del Felipe González, i de l'Alfonso Guerra també, però menys, a la modernització d'España. És estrany que ningú recordi l'episodi del matiner del seu germà, fent i desfent a Andalusia, ja a la dècada dels '80.

Però ja fa temps que patinen: un en el mon dels consells de les grans empreses, l'altre apoltronat al Congrés dels Diputats, guardià de la Constitució.

Ells dos, mestres de la manipulació comunicativa i de l'encanteri popular, populistes com els que més, acusen ara l'Artur Mas de "borratxo de vanitat", desacreditant d'alguna manera les reivindicacions catalanes (molt mal conduïdes, certament, penso jo ...), i mostrant-se molt poc favorable a una eventual reforma de la Constitució: "la política de l'acontentament no funciona amb els nacionalistes", diu.

Des de Catalunya, som milions els que n'estem tips de la política de menyspreu i d'enganys que practiquen de fa dècades els nacionalistes españols.

Fa just ara dos anys, vaig penjar una [nota] criticant la misèria intelectual i la mesquineria política de la Carme Chacón i del José Montilla.

Repeteixo títol dos anys després. I em sap greu pensar en els efectes del populisme reaccionari d'aquest dos "compañeros" (ex).

Una altra idea/proposta: canviem de "frame" !

Ahir vaig estar amb un bon amic que treballa entre setmana a Granada. Molt temps sense veure'ns, però hem evolucionat, lògicament, cap a posicions semblants.

Compartim neguits i apreciacions, i ell va posar sobra la taula la possibilitat de promoure una gran consulta, a tot España, sobre la problemàtica territorial. Em sembla molt suggerent, tot i que ja sento l'esbroncada dels inconscients obsessos que tenen molta pressa per decidir la independència catalana.

Abans de seguir haig de fer declaració de les meves visions i intencions:
- estic absolutament desconnectat sentimentalment del què anomenem España;
- no em semblen significatius els canvis reglamentistes i formals que tímidament proposen els pocs federalistes que tenen la dignitat de manifestar-se;
- no tinc cap esperança que la casta dirigent de matriu castellana ens pugui oferir un projecte nou i engrescador de convivència;
- estic per la unió lliure i concertada entre els pobles, com ho és el procés de la UE.

Però també haig de dir que, atesa la correlació de forces realment existent, no tenim altre remei que imaginar, des de Catalunya, estratègies alternatives, tot i que no tinc massa esperances de que els nostres líders tinguin la lucidesa, el rigor ni la valentia necessària per trencar inèrcies inútils. Anem cap a unes eleccions dites plebiscitàries, i haurem de tornar a votar, amb una sola papereta, sobre les dues grans qüestions: l'articulació amb España i la governança del país.

Hem de canviar de frame, hem de canviar l'emmarcament o l'enquadrament conceptual del debat a Catalunya. Estem obsessivament condicionats per la lògica del dret a decidir. La majoria dels que el reivindiquen, de fet, volen la independència però no s'atreveixen a parlar clar i directe. El darrer espectacle dels crits independentistes dels alcaldes a les escales del Palau de la Generalitat és molt expressiu.

Hem de canviar de frame (mireu la viquipèdia ...), i centrar-nos en parlar d'una articulació radicalment nova amb España, si és possible. Discutim de la problemàtica, dels grans objectius com a pobles veïns, de les condicions de convivència, i escoltem que en pensa cadascú, arreu.

Si descartem, ara per ara, estratègies de força, caldrà, en un moment o altre, concertar solucions amb els españols. No sembla que puguem decidir lliurament, encara. Si no hem sigut capaços d'organitzar una simple consulta, podrem declarar unilateralment la independència ? Llegiu les reflexions de l'Antoni Puigverd ...




Vistes les actituds, les posicions i, sobretot, la correlació de forces en presència, fem un gran esforç per netejar el merder actual, fem un petit pas enrere i preparem un nou pas endavant.

Deixem enrere la consulta no referendària per decidir el futur independent de Catalunya, fem autocrítica del procés seguit aquests darrers 3 anys, i proposem, reprenent la idea/proposta del meu amic, una gran consulta a tot España: posem clarament sobre la taula el que volem concretament els uns i els altres, aquí i allà.

Excepte el PP, gairebé tots els demòcrates hauria d'acceptar aquesta idea. No parlem de trencar, de dividir, de separar: es tracta de saber clarament, democràticament, el que volem uns i altres.

Canviem la frame, l'esquema dels debats. Gairebé totes les forces progressistes estan d'acord en que el model territorial (i l'institucional, i el polític, i ...) està esgotat, en crisis ... por unas u otras razones, diu la Declaració federalista (mireu la recent nota del 9 d'octubre).

Parlem-ne doncs a fons, entre tots, de las razones i, sobretot, de les solucions possibles. Tots, entre tots, a tot España. Abans de que els polítics que ens representen comencin les seves picabaralles i tripijocs, abans que surtin els politiqueros, tertulians amb demagògies populistes. Fem-nos plegats una gran foto, per donar-els-hi un mandat !.

Les forces democràtiques i progressistes haurien de proposar i liderar:

1.- una campanya informativa curta, serena, a tots els españols, explicant les problemàtiques, els grans objectius possibles com a conjunt de pobles, les condicions d'una convivència lliure i consensuada;

2.- una àmplia consulta d'opinió, no referendària (no hi hauria, encara, projectes a referendar), preguntant a tots els espanyols, a les diverses comunitats, què pensen de les problemàtiques i de les possibles vies de solució, a partir de les opcions bàsiques utilitzades en els baròmetres i enquestes d'opinió (vegeu la meva nota sobre la consulta de maig de 2013);

3.- una anàlisi posterior dels resultats, generals, però també, especialment, comunitat per comunitat, que permeti elaborar les propostes d'eventuals reformes institucionals i polítiques ... o encetar altres processos més radicals sobre bases més sòlides i clares.

Un procés com aquest no pot estar condicionat pel que diu, ara, la vella Constitució. Hauríem de tenir el coratge de reflexionar colectivament on volem anar. I després, reformar lleis. No al revés. No començar el debat de reformar lleis i institucions sense haver discutit on volem anar.

Le Chat a la Chasse: simpàtica iniciativa de la gent d'Etterbeck amb Philipe Geluck

Arribant a Bruxelles, el dissabte 27 de setembre, varem veure anunciada la iniciativa de la gent del quartier comercial de la Chasse, a Etterbeck, on comença la chaussée de Wavre. Hi varem fer una escapada el dilluns 29.

Genial !

Unes imatges per la memòria:

Les velles maneres de fer política, encara

Al parlament Europeu, entre els socialistes i els populars europeus, per canviar cromos: tu m'acceptes aquest, jo t'accepto l'altre. Per sobre de principis i valors, un personatge com Cañete serà comissari en un àmbit (Energia i Canvi Climàtic) on té interessos i en el que ha promogut polítiques més que discutibles des d'una perspectiva "socialista". Amb un pacte "polític".

Diu la versió digital de El Periódico que "l'aprovat de Cañete, que s'ha adoptat després de diversos ajornaments, ha estat possible gràcies al suport de part del grup socialista europeu, que no ha fet cas de la petició del PSOE de votar 'no' al candidat espanyol ...

... la líder dels socialistes espanyols a l'Eurocambra, Iratxe García, havia reclamat als seus companys de grup que rebutgessin Cañete per les seves declaracions masclistes, els seus conflictes d'interès per la presència de la seva família en empreses petroleres i la seva política sobre canvi climàtic quan era ministre.

Però finalment s'ha imposat el pacte d'estabilitat parlamentària firmat entre populars i socialistes europeus per facilitar la investidura de la Comissió Juncker ... i que el Parlament aprovi també el socialista francès Pierre Moscovici com a comissari d'Afers Econòmics. El PP europeu havia amenaçat de vetar-lo si els socialistes tombaven Cañete ..".

Velles maneres.

I després ploren per l'allunyament de la ciutadania de la construcció europea ...
Menys mal que els socialistes espanyols i han votat en contra !



[AFEGIT]
L'amic Rafael Jorba, dissabte 11, a La Vanguardia, es mostra preocupat per la febre nacionalpopulista entre els individus desorientats i els grups socials amenaçats per l'evolució econòmica, i diu que "la tasca urgent de la Comissió Juncker, superat el tripijoc polític, passa per reprendre el camí del creixement i restaurar l'Estat del benestar, és a dir, l'esquer per atreure les classes mitjanes a la democràcia liberal ..."

Em sembla una bona mostra de les velles maneres d'entendre la política: constata sense reaccionar un altre tripijoc polític, habitual, i pensa que a les classes mitjanes se les pesca, simplement, amb una mica de creixement i benestar ... Potser sí. Però les evidències semblen demostrar que hi ha cada cop més gent tipa del politiqueig, dels tripijocs, que desconfien d'aquestes maneres (velles ?) de fer política.

Gesticulació federalista

Un amic molt bon amic a qui respecto molt m'envia la declaració que serà presentada avui a Madrid. Declaració molt curta, molt sintética, que té més de gest testimonial i d'intencions que no de veritable proposta ...
(per llegir-la bé, cliqueu el botó dret i obriu l'enllaç directe ...)






La meva resposta també molt sintética és aquesta:

- me parece muy simple la justificación, el diagnóstico: dice que "por unas razones o por otras crece el descontento ..." Es fundamental intentar compartir un análisis riguroso del problema para justificar propuestas posteriores.

- los 4 puntos/ejes no están mal, pero me parecen formalidades, procedimientos, reglas ... que deberían servir para conseguir unos grandes objetivos concertados. Me parece indispensable definir qué España queremos (que España queréis o imagináis ...) y después hablar de las reglas del juego. Algunos han propuesto un gran Pacto de Estado.

- desgraciadamente, después de todo lo vivido estos últimos tiempos, somos millones en Catalunya los que desconfiamos, los que nos sentimos emocionalmente desconectados de esta España actual: según El País (que lo amaga), 3 de cada 4 queremos cambios radicales o muy radicales.

- hace falta algo más que una propuesta de cambio de reglas para recuperar la empatía necesaria entre todos ...

- desgraciadamente, no veo en el horizonte líderes con las ideas, las competencias i la credibilidad necesarias para promover una vía de consenso. Y parece que 3 de cada 4 los españoles piensan que esto de las autonomías es un coñazo ...

Veremos ...

Els darrers estertors (raneres) del Colegi/Associació ?

Després de molts anys de silenci, de nulitat propositiva envers les Comissions, d'aguantar un barret sense cap idea positiva, ara, el 16.09.2014, el vicepresident de l'Associació responsable de les Comissions, comunica als presidents de Comissions Tècniques, que les Juntes del COEIC/AEIC, a proposta de la Comissió de Noves Iniciatives, reflexionin sobre els "reptes i oportunitats de l'enginyeria industrial catalana davant l'estat propi".

Diu en el seu mail que "dins de l’actual context sòcio-polític actual, les juntes del COEIC/AEIC, a proposta de la Comissió de Noves Iniciatives, han considerat que es convenient, per seguir essent un colectiu referent, aportar un anàlisi dels reptes i les oportunitats que suposaria l’Estat Propi, des de la nostra perspectiva professional. En aquest context es solicita a les Comissions, i fonamentalment a les Comissions Tècniques, la preparació de presentacions generals referides als reptes i les oportunitats que, en el seu àmbit professional pot suposar l’Estat Propi, tractant de promoure la participació global de la Comissió i la diversitat d’opinions."

Vaig reaccionar de seguida amb un mail als meus companys de la Comissió d'enginyers a les Administracions Públiques, dient que havia "trobat simpàtica la proposta de la Comissió de Noves Iniciatives acceptada per les Juntes", però que, de tota manera "suggeria que, abans de començar, abans de decidir els treballs a realitzar, cada Comissió fes una votació per consultar la opinió dels companys de la Comissió, amb una pregunta com ara aquesta: "Creus, sincerament, que és molt probable que abans de 5 anys Catalunya tingui Estat propi ?" SI o NO ?

I deia que "si els Sis son majoritaris a la Comissió, endavant. però que si guanyen els escèptics, millor buscar altres iniciatives".

Acabava el mail dient que "com que jo penso que, malauradament, no el tindrem, probablement seria més útil, per ser referents professionals davant la nostra societat, fer un acte de coratge, de sinceritat, de rigor i de professionalitat, i realitzar, colectivament, una avaluació seriosa de tot el què s'ha fet fins ara, des de l'estiu de 2011 (no al pacte fiscal ...), per millorar la situació dels catalans i canviar radicalment la desgraciada articulació/encaix amb España.

"Experts com hauríem de ser en planificació estratègica, em sembla que hi han prou elements per concloure que, durant aquests anys, els nostres líders polítics ens han estat marejant amb l'ambigüitat del dret a decidir, amb una consulta que ara diuen que no és vinculant ... i que tothom sabia que no es faria."

"I ara unes eleccions plebiscitàries ? El què cal és buscar estratègies que permetin enfortir, efectivament, la nostra capacitat de plantar cara a "Madrid". Ja hem plorat prou, tenim totes les raons, si, i ganes no ens en falten: necessitem inteligència estratègica, claredat, transparència, no somnis utòpics de quan érem infants ... Excuseu la meva reacció, però n'estic una mica tip ... i fart de com ens tracten des d'España !"

Només un company, de moment, ha reaccionat al meu mail, dient que li semblen "encertades, en termes generals", les meves reflexions.

Aprofito per penjar un article pertinent de l'Ignasi Guardans.

Un petit enamorament: la caseta de Setcases

El dia que varem anar a Camprodon i a Prats de Molló, varem veure l'anunci d'aquesta petita, coqueta i ben pensada caseta ... a un preu força atractiu. Varem anar-hi: és a 300 metres del poble de Setcases. I dissabte passat varem visitar-la amb la Montse.

Una mica usada, com el nostre país, necessita reformes importants però factibles. Té alguns inconvenients: massa a prop de la carretera (sorolls, llums de nit, ...), humitats, escales ... però sembla molt interessant per anar-hi amb criatures.

Fàcil d'anar-hi fins a Ripoll, on es perden 10 minuts travessant el poble amb semàfors mal regulats,
després la carretera fins Camprodon, Llanars i cap a Setcases és molt bonica.



La meva reacció a l'agència que gestiona la venda:

• la caseta és molt simpàtica tot i que tenim dubtes per la situació a peu de carretera ...
• per gaudir-la i adaptar-la a les nostres maneres i necessitats, hauríem de refer el bany de baix, fer la cuina nova, modificar el bany de dalt, repensar el dormitori obert, modificar les escales ...
• també voldríem fer-hi treballs per suprimir la humitat dels baixos, canviar la ubicació de les bombones de gas, i hauríem de revisar les instalacions d'aigua, tiratge de la llar de foc ...
• en una primera estimació, hauríem de gastar-hi entre 20 i 30.000 euros.

Per tant, per fer-la realment atractiva per a nosaltres, el preu hauria de poder baixar sensiblement ...

Tenim un problema, si: no ha entès rès

Pedro Sánchez, en la seva condició de secretari general del PSOE, publica avui diumenge a La Vanguardia un article explicant el què ha parlat amb el president Artur Mas i les propostes que li ha fet. Efectivament, tenim un problema: no ha entès gairebé res de la problemàtica catalana. Quina pena !

En realitat en tenim més, de problemes:

- el primer problema i més greu, l'encaix català a una Espanya que viu una crisi institucional greu i que té unes prioritats polítiques, econòmiques, culturals i socials molt poc respectuoses de la diversitat. Uns quants milions de catalans estem molt emprenyats amb la situació, sortim o no al carrer. El País d'avui presenta resultats d'una enquesta, però amaga el fet que gairebé un 70% dels enquestats voldria més i millors competències per a Catalunya (42%) o, simplement, esdevenir independents (27%) ...

- el segon problema, molt preocupant, que estem en un context absolutament hostil a les nostres posicions. A Espanya, en general, segons algunes enquestes, el 70% de la població pensa el contrari, que hi ha massa autonomies, que caldria simplificar i recentralitzar l'Estat. I els dirigents dels dos grans partits, segueixen pensant que cal assegurar, encara, el cafè para todos.
Mireu l'article del flamant nou regenerador socialista, Pedro Sánchez:

1. nega l'especificitat de la problemàtica catalana (primer paràgraf destacat, on sembla dir que Catalunya és el resultat d'un poti-poti ...),
2. diu que no acceptarà mai la independència catalana (... encara que es votés democràticament ?) Pablo Iglesias, de PODEMOS, diu que ell preferiria que no hi hagués independència, però defensa la consulta, i pensa que Catalunya ha de ser el què els catalans decideixin que ha de ser ...
3. pensa que es tracta de disfuncions i deficiències generals, i d'errors en la configuració i pràctica de l'Estat de les Autonomies ...
4. i proposa reformar la Constitució, però sense parlar de continguts, per no entorpir el diàleg !

- el tercer problema, i també greu, és que l'estratègia seguida pels dirigents i animadors del procés em sembla ambigua, innocent, voluntarista ... No n'hi ha prou en tenir (totes) les raons: cal la intel·ligència estratègica per generar democràticament les posicions de força per aconseguir els objectius. Aviat fará 4 anys que el president Mas governa Catalunya, i 2 que ens condueix cap a la transició nacional ...

- el quart ...

Ja no tinc més ganes d'escriure, preocupat i decebut.
Moltes notes en aquest blog expliquen la meva visió i propostes.

Fa uns anys proposava una estratègia en dues etapes. Em varen dir que calia anar més de pressa. Ara portem més de dos anys marejant la perdiu amb una ambigua consulta per decidir el nostre futur ... que no es farà.

Partidari radical de la unió lliure i concertada dels pobles, em sembla que amb l'actual procés acabarem prenent mal tots plegats.

Malgrat tot, dijous aniré a la Diada a compartir el meu cabreig general amb el poble senzill que ilusionadament reivindica el seu futur en llibertat.


Penjo aquest cartell de l'Esquerra Independentista, que trobo molt ben pensat:

Una escapada a Prats de Molló per reviure la retirada

Després de formatejar les notes de guerra del meu pare (vegeu nota anterior del 7 d'agost), volia tornar a l'escenari dels fets. Hi haviem estat diverses vegades, però sense la consciència que les notes del pare m'han aportat. Aquesta escapada m'ha permès lligar les notes, les fotos de l'època i la realitat d'avui. Ens va ploure tot el dia, per fer més realista la retrobada.

Tret d'algunes plaques commemoratives, no hi ha pràcticament rés a Camprodon ni a Prats de Molló que expliqui els fets i en faci la pedagogia necessària. Només en un racó d'una antiga fàbrica d'Arles varem trobar una petita sala amb fotos. I a Camprodon, un gran casalot on l'Alejandro, fill del taxista Cuadrado, ha recollit gran quantitat d'objectes de [la retirada]. Davant la indiferència municipal, obre i tanca quan pot: hi haurem de tornar per entrar-hi. Mentrestant, per les finestres i per internet n'he pogut fer un primer tast.

Sortosament, el Patrick Lluís, que porta la llibreria d'ocasió de Can Gironella, ens va explicar la situació, ens va facilitar documents i fotos, i les bones perspectives amb el nou alcalde. El primer que haurien de fer, canviar el personal de l'oficina de turisme. Potser el decideixen des de París i sembla que encara no coneix la història dels llocs.

Penjo les noves fotos per les notes del pare. Son fotos dels llocs concrets on ell va estar: l'entrada a Prats de Molló, els carrers del poble per on buscaven menjar, els senegalesos que els vigilaven, i el tronc per on es va escapar.
































Curiosament, xoco amb el meu admirat Vauban. Després de la lectura de VICTUS (nota), aquest enginyer militar em queia simpàtic. A Prats, on hi va fer un magnífic fort (Lagarde), hi han hagut campanyes en contra del seu reconeixement per la Unesco ! El llibre promogut pel Patrick Lluis i unes webs ho expliquen abastament. Un castell molt ben restaurat ... per controlar el poble, com passa sovint ! Catedrals per manipular els esperits, fortificacions per controlar els cossos. Les armes dels poderosos son infinites !

A Prats varem estar en un petit apartament de la Maison dels Baxter, simpàtics i acollidors propietaris anglesos que han respectat el fervor sardanista de l'antic propietari.

A Arles de/sur Tec varem descobrir uns tallers artesanals en una antiga fàbrica tèxtil, moguda, a l'origen, per un molí d'aigua. Un sofisticat embarrat movia una quarantena d'antics telers ara plens de pols, i que encara mostren tota la seva complexitat mecànica i els seus sofisticats mecanismes de programació.

I els treballs del Simon Marill, forgeron sculpteur, que ha fet una libèlula gegant, com la petita de canya que tenim a l'Escala, però de ferro, que deu pesar 50 kilos, i que es mou fàcilment, gràcilment, en una delicat equilibri.

Notes de la guerra del meu pare

El juny, en una nota sobre el nou rei i el republicanisme, vaig fer referència a uns escrits del meu pare sobre la seva experiència a la guerra integrant la quinta del biberó.

Notes escrites probablement a Madrid, fent els 3 anys de mili després dels 10 mesos de guerra, des del front de Balaguer, la batalla de l'Ebre i la trista retirada per passar a França i tornar, pel coll d'Ares i Prats de Molló.

En Jaume, el meu cosí, m'ha facilitat el pas del dens escrit mecanografiat sense paràgrafs a un format digital treballable. Així, he pogut airejar una mica els 17 densos folis afegint-hi salts de paràgraf, uns subtítols per facilitar-ne la lectura, i, sobretot, unes imatges i documents de l'època per contextualitzar-lo. El resultat em sembla encara més esfereïdor i confirma que, realment, soc aquí de casualitat: el pare va esquivar per atzar milers de bales i bombes enemigues, extenuacions, malalties, comandaments histèrics, comissaris polítics, guàrdies senegalesos ... etc.


Si us fa gràcia llegir-les, us les podeu descarregar en format pdf [ aquí ] amb la portada dissenyada per la Maria.

Pujolisme: la gran estafa al descobert

Jordi Pujol va confessar el 25 de juliol. No va poder resistir més l'engany, la traïció, els abusos d'ell i dels seus, durant tants anys. Acorralat pels esdeveniments que evidenciaven cada cop més el comportament mafiós del seu clan, es va rendir amb un gest calculat per mirar d'evitar penes majors.

"El silenci dels còmplices i la por dels que compraven favors empresarials, amb tres per cents o més, ha fet possible que en nom de la pàtria es construís un patrimoni fraudulent de dimensions escandaloses ..." diu avui dimecres dia 6 el Lluís Foix a La Vanguardia.

Pel record, penjo aquí algunes portades històriques i alguns resums d'articles que m'han semblat representatius de la diversitat de perspectives i del sentir de molta gent.


La primera reacció del president Mas, és molt significativa. Una mostra més del cinisme hipòcrita de les velles maneres de fer política. Sembla no haver aprés rés: difícilment es pot esperar d'ell que lideri una regeneració democràtica ...





Els resums d'articles d'Antonio Franco, Lluís Foix, Pilar Rahola, i la proposta interessant de Borja de Riquer:








































Interessant la proposta d'un pacte nacional contra la corrupció, però difícilment els partits faran alguna cosa seriosa: fa anys que haurien d'haver fet alguna cosa, però s'han limitat a pactar tapar-se les vergonyes !

Seria interessant que els naixents moviments de la societat civil prenguessin alguna iniciativa: ara és una bona oportunitat.

Començant per l'Assemblea Nacional Catalana: probablement deu haver declarat que vol una Catalunya millor, diferent, oberta, transparent, però hauria de dir també el com. Quines iniciatives, quines polítiques, quins mecanismes concrets per prevenir i controlar les pràctiques corruptes ?

També podrien prendre la iniciativa la gent de l'Itziar Gonzàlez, de l'Ada Colau i el Joan Subirats ...




Apunto alguns exemples citats en notes meves en aquest blog:

- una iniciativa senzilla, de Transparence International/França: pobre de contingut, val la pena copiar el mètode ! [link]

- una nota que presenta dues iniciatives: la de l'ecologista francès Nicolas Hulot
i la de la Taula d'entitats del Tercer Sector Social de Catalunya: [link]

- una iniciativa anglesa, en forma de crida (POWER'2010) per intentar influir en les eleccions de 2010,
amb propostes concretes contra la corrupció i per una renovació democràtica: [link]

Reflexions, idees i més propostes estan classificades a les carpetes d'Iniciatives Ciutadanes i del Sindicat de Ciutadans ...