30 de març 2014

Sindicalisme, història i present

L'Ajuntament de Mataró va atorgar la medalla de la Ciutat a la UGT.

Va ser un acte senzill, amb homilia de l'historiador Ramon Salicrú: un relat documentat, amb moltes dates, llocs, i noms, i amb els fets més rellevants de la reacció obrera a la crítica situació social i econòmica. Idea mataronina per un projecte català i español.

L'estiu de 1887 al Centre Obrer de Mataró diferents societats obreres vinculades als socialistes de la ciutat i als seus simpatitzants, van proposar convocar un congrés nacional de totes les organitzacions de treballadors. La iniciativa es va concretar mesos més tard, en una reunió de representants d'arreu d'Espanya al carrer Tallers de Barcelona. La proposta es va fer realitat un any més tard, l'agost del 1888, amb la fundació de la UGT, la Unió General de Treballadors, sota l'orientació de l'ideari socialista. El 2013 va fer 125 anys. Ara, 7 mesos després, l'Ajuntament li entrega la medalla de la Ciutat.

Malauradament, curiosament, algunes de les circumstàncies dramàtiques que expliquen l'iniciativa sindical de finals del 1800 (la pobresa extrema, l'explotació intensiva, l'exclusió i marginació ...), sembla que tornen a aparèixer amb força en aquests inicis de nou segle ...

Tant l'alcalde Mora, com José Luís Álvarez, el màxim dirigent de la UGT catalana des de fa 23 anys, varen insistir en la problemàtica deguda a la crisi i a la creixent globalització descontrolada, i en la creixent fractura social. I varen recordar, també, als joves i a tothom, d'on venim: el benestar s'ha hagut de treballar molt i, sobretot, reivindicar, lluitar, proposar, defensar ... colectivament. I la necessitat de seguir lluitant pels interessos de tots, va dir l'alcalde, no només dels treballadors ...

De les actituds, voluntats, compromisos, militància, dels instruments d'actuació, gairebé cap anàlisi. I això que estem en un moments de crisi socio-econòmica greu, però em sembla que encara és més greu la feblesa dels valors, ideologies i projectes progressistes, la manca de capacitats per la cooperació i l'acció colectiva. Què diuen els indicadors sobre militància i acció sindical ?

Gairebé l'única referència als instruments la va fer el secretari general de la UGT al Maresme, Lluís Torrents, que va senyalar com a fets recents més rellevants, al Maresme, que la UGT hagi guanyat, les eleccions sindicals al TecnoCampus i a Aigües de Mataró ... . Recorda, potser, en l'àmbit sindical, la lògica burocràtica dels aparells dels partits.

M'hagués agradat sentir anàlisis sobre el moviment sindical i els seus instruments: recordar els orígens, però, sobretot, projectar vies de futur. Patim els problemes, no sé si tenim els objectius, les estratègies clares i els instruments necessaris per canviar radicalment la dinàmica individualista i competitiva dominant.

Metodològicament, la lectura del Ramon em va semblar poc efectiva. Transmetre llegint un gran paquet de fets, dates, dades, noms, llocs ... no em sembla la via més efectiva de comunicació. Hagués estat millor distribuir un parell de folis amb tota la informació, per guardar-la, i sentir en directe les reflexions, interpretacions, o consideracions més significatives. Fa dècades que ho repeteixo, sobretot des de l'experiència a la Comissió. El sentit de reunir-se és intercanviar idees i reflexions, no rebre passivament informació. Per rebre, millor assegut davant d'un document amb un llapis per subratllar i prendre notes ...

Com a anècdota sentimental: varem coincidir a la sala tres vells reconstructors de la UGT, després dels anys grisos del franquisme. El 1976, als serveis tècnics de la UGT catalana, uns quants mataronins varem donar suport tècnic, jurídic i econòmic als sindicalistes, a les seccions sindicals i comitès d'empresa: el Joan Ametller, el Manel Mas, l'Arcadi Vilert, el Javier Casciaro i jo mateix. I, pecant d'immodèstia, i perque els historiadors locals potser no ho recorden, deixeu-me dir que jo n'era el cap, i que era membre del secretariat nacional del sindicat català, i que una setmana al mes anava a Madrid a donar suport tècnic directe, sobre condicions de treball, al Joaquín Almúnia, mà dreta del Nicolás Redondo, màxim dirigent de la UGT española.


Al saló de plens, amb l'Emili Ferrer (economista) i l'Arcadi Vilert (expert aleshores en qüestions de salut en el treball !)

Adjunto uns links:
  • sobre l'acte, a la web de l'Ajuntament, al facebook de la UGT, al totmataró, i al CapGros;
  • a un document, antic, del Ramon sobre la història de la UGT, publicat en els Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria i accessible al Raco, una web de Revistes catalanes amb accés obert ...
  • un link a l'acte de celebració d'ara fa un any, on vaig explicar algunes coses del meu treball a la UGT;
  • un link a una nota sobre un article de l'Ignacio Sotelo, de 2010, sobre present i futur del sindicalisme.



28 de març 2014

Sorolls ? una innovació pel benestar colectiu ...

Fa molt temps, sobretot des de la tornada de BXL, que som molt sensibles als sorolls, especialment en llocs tancats com ara bars i restaurants. A molts, per les males condicions acústiques i per les maneres de parlar de la gent, resulta sovint difícil xerrar tranquilament ...

Quan uns parlen (o criden ...) una mica fort, els del costat han d'apujar també el to de veu per fer-se sentir. I així progressivament, exponencialment, fins que la sala esdevé una cova de grills, o una "auberge espagnole" com ens qualificaven des de BXL. Fa pocs dies, el forges ho presentava així a El País :

En algunes ocasions he pensat que els responsables dels locals, quan s'arriba a certs nivells, haurien de fer un toc d'alerta, un petit senyal perquè tothom abaixés la intensitat de les veus. Però es mostren escèptics ... o no ho entenen. Potser sí que resulta una mica violent fer un advertiment, sobretot si van de bòlit servint, o si no saben com fer-ho: cal una certa capacitat de lideratge, una certa simpatia pedagògica.

Una vegada ho vaig fer jo, a l'hostal la Granota, a un grup de camioners: els vaig dir que si afluixaven la veu, jo pagava el cafè. Va funcionar, ho varen entendre, i en varem riure tots plegats.


L'única iniciativa que recordo és la de la Granja Caralt, a la Riera de Mataró, el 2011. No en sé els resultats ni si continua l'advertiment ...




Pensant-hi doncs, se'm va ocórrer una solució automàtica: un sonòmetre senzill (30 o 40 euros ...), amb un afegit tècnic que, quan es detectés un cert nivell (programable), fés sonar, per exemple, una petita campana:

Vaig fer alguna gestió per veure si algun jove tecnòleg emprenedor podia comprar la idea ...



Però, pensant-hi més, vaig voler explorar les possibilitats dels nostres telèfons mòbils cada cop més inteligents. Efectivament, hi ha un munt d'aplicacions que permeten mesurar els decibels, el soroll ambiental, convertint el telèfon en un veritable i gratuït sonòmetre.

Primera part superada: és fàcil i barat captar i avaluar el nivell de soroll. La segona part exigeix un mecanisme de reacció. Vaig pensar que una connexió via el cable USB cap a un PC podria obrir portes.


Però, navegant, navegant, va passar el què m'acostuma passar en aquestes circumstàncies: ja hi ha una solució operativa !




Ja hi ha (com a mínim ...), una aplicació descarregable, sota Android, senzilla (potser una mica massa ...), barata (per 1 euro ...), que quan detecta un cert nivell de sonoritat, és capaç de fer parlar el telèfon (funció Text to Speech ?), o reproduir un fitxer d'àudio prèviament enregistrat. Una campaneta, unes suaus picadetes de mans, o un "shiiisssst, si us plau, parleu més fluixet, gràcies ...".

Cal afinar l'aplicació i promocionar-la. Voluntaris ?

27 de març 2014

Voluntariat a la Comissió Europea

Dimarts passat vaig rebre un mail de Dominique Deshayes, secretària general d'AIACE/Europa, informant-nos de la iniciativa dels serveis de la Comissió (la DG de Recursos Humans), per tal de "valoritzar" l'expertesa dels "anciens" funcionaris comunitaris.

Sorpresa, molt agradable, tot i que amb una mica de retard. Jo ho havia proposat fa uns anys al Manel Camós, quan era director de l'Oficina de la Comissió a Barcelona. Potser encara seré a temps d'impulsar alguna cosa.

Penjo aquí la nota de promoció de la iniciativa, però cal llegir les orientacions, les regles, el codi de conducta, i els documents de formalització del compromís entre els serveis i l'ancien.

Sembla ben orientat !

Estudiaré els papers, faré una nota concreta de què es podria fer aquí i ara, i miraré de parlar-ne amb l'actual director de l'Oficina de la Comissió a Barcelona, el Ferran Tarradellas.

Mentrestant, recordo algunes notes sobre el tema:
  • la meva proposta de "cafè dels sèniors", el setembre de 2009;
  • una reacció il·lusionada a unes declaracions del aleshores president Montilla, el 2010, que no van dur a rés concret;
  • i una nota "teòrica" meva, també de 2010, sobre innovació i capital humà que vaig intentar "vendre" als responsables del TecnoCampus i de la UPC, sense resultats.



21 de març 2014

Pinzellades granaínas

... de la tercera anada de la Montse a predicar-hi !
Hi havíem estat ja el 2009 (nota1) (nota2), i el 2010 (nota), hostatjats al magnífic carmen de la Victoria ... sobre els moros.

- Viatge en cotxe, de 6 del matí a 2/4 de 4 de la tarda, 900 kilòmetres ... molt tranquil si no fos pel neguit dels radars laterals, penjats o a l'asfalt: ens vigilen per tot arreu. Veurem en tornar si ens han caçat alguna vegada ... i encara queda la tornada ! Celebro el dia dels Joseps amb un donut a Puerto Lumbreras, pasat Lorca, a Murcia. En arribar a Granada, l'entrada cap a la Corrala és complicada: fem una volta de més a una rotonda, i la Guàrdia Civil em veu sense cinturó: 100 euros i 3 punts, collons !

- ens allotgen a la Corrala de Santiago, una simpàtica i cèntrica residència universitària, sense vistes, però amb wifi. Fem la demanda corresponent, però com que és a la tarda, no m'arriba la clau d'accés fins el dia següent. I com que el senyor Google és desconfiat, pensa que és un correu dolent, i me l'amaga.



- dijous al matí passajem pel barri del Realejo i anem al Carmen de los Màrtires, on disfrutem amb els arbres que comencen a florir. Trobo una castanya germinada com la que vaig regalar a la Montse, a BXL, un dia del seu nom, a primers dels '90.

De cop, penso en el senyor Google, verifico correus "brossa", i veig el mail de la Universitat ! Arribats a la Corrala, havent dinat, puc navegar a partir de les 4 de la tarda ... del dia després !






- la Montse treballa, jo poso al dia els correus i els afers (dinar de Matadepera, arquitecte de l'Escala, jornades europees, papers de la mare, comptes, bens a l'estranger, ...), i la Marta passeja. Cap a les 7 de la tarda, merder de nanos al pati de la Corrala, i de sobte, càntics espirituals: Salve, reina de los mares ... o una cosa semblant ! El pati fa d'amplificador potent, i se'm fa difícil concentrar-me, alèrgic com soc a aquestes expressions culturals.

- el vespre del dijous, sopar a l'Alacena de las Monjas (Gastronomia y Diseño, SL ...), un antic convent.
Tradició i modernitat, amb la Rocío explicant-nos el què tenen i servint-nos amb molta simpatia: lagarto ibérico, tataki de atún, berenjenas con miel ... Encuriosits, ens hi enrotllem una mica.
Sorpresa, se'n va cap a la cuina: "no se lo vai a creé, pero hay uno catalane la mar de simpático !"

Tast d'olis arbequino, brend, picual, fotos, clip, el cuiner ve a saludar-nos, i ens regalen un parell d'ampolles d'oli picual de 500 ml. Deixem 10 euros de propina: catalans total !























- esmorzar en un bar senzill i digne del costat de la Corrala,
amb un dels molts cartells que anuncien la setmana santa granaína,
declarada de "interés turístico internacional" !




- divendres, mentre la Montse segueix predicant, volteta obligada pels entorns de la Catedral. Un capellà jove, davant 7 o 8 assistents, explica alguna cosa del poble escollit ...

A les 9, anem a recollir la Montse i anem de tapes amb els voluntaristes i simpàtics organitzadors: la Mercedes, el Juan, ...




- dissabte el matí, la Montse segueix treballant, i amb la Marta anem al Parque de las Ciencias (botiga, cafeteria, ...)
Després entrem a l'impressionant mole de ciment del Museu de l'Obra Social de CajaGranada,
monument etern als anys de la bogeria !















Sortim de pressa, a les 3, cap a Mataró, i hi arribem just a les 12 de la nit: 940 km en 9 horetes !
.

15 de març 2014

Passejant per Alemanya, amb Martí Anglada ... des de l'Empordà


Sopar simpàtic i llarg organitzat per EUREM, una fundació impulsada per Lluís Maria de Puig i d'altres empordanesos europeístes. A Emporion ho van explicar així en el n. 69 de setembre 2012 [link]:

El Lluís Maria, malauradament, va morir el desembre de 2012, amb 67 anys ... Ens havíem conegut a principis dels '70, al local de les Edicions Catalanes de París, on ens va deixar dormir una nit, i feia poc que ens havíem trobat al restaurant de Viladesens. [Wkpedia]

A EUREM m'hi han convidat el Josep M. Lloveras i el Víctor Pou, i em vaig estrenar aquest divendres, a la presentació del llibre de Martí Anglada. Com que el llibre acabava de sortir de màquines gairebé el mateix divendres, no tenia idea de per on anava.

Pujant de nit cap a Palau Sator, fent confiança total al meu navegador, gaudint de la magnífica autovia de Palafrugell, neguitejat pels possibles radars ... pensava que potser seria un dens sopar sobre estratègies europees de la gran potència germànica.

Sorpresa, el Martí Anglada és una persona humana, senzilla, directe, entusiasta ... que encomana de seguida les ganes de mirar, de descobrir, de comparar.


D'una erudició extraordinària, els seus ulls vius encomanen ilusió i ganes. Jo estava situat estratègicament just davant seu (amb l'edat, vaig aprenent a situar-me ...)

La seva primera idea respecte dels alemanys: que són molt amables, perfeccionistes ... però no puritans. Explica, per exemple, que a Alemanya la prostitució és legal, i que han fet experiències de bústies de nens per evitar trobar nadons morts als contenidors. Per començar, no està gens malament.

Em va recordar la meva experiència personal el 1982, quan amb el Josep Mª, la Dora, el Joan i la Marisol varem fer un viatge extraordinari al Munic olímpic. Era la primera vegada que anàvem a Alemània (dèiem abans), teníem tots els clixés del nazisme feixista hitlerià, i teníem una certa de por de com ens tractarien ...

I la nostra sorpresa va ser majúscula: gent oberta, encantadora, agradable, solícita.
I perfeccionista, sí: es veia la inteligència, el rigor, les coses ben fetes i ben ordenades, arreu.




El llibre del Martí Anglada (Brau Edicions, de Figueres), és el resultat d'uns viatges per retrobar espais coneguts, amb ganes de teixir una perspectiva des de diferents angles: geogràfics (el riu Elba, sobretot !), cultural, religiós, econòmic, tecnològic, musical, polític, laboral, comercial, administratiu ... El subtítol és significatiu: viatge per les terres luteranes de la conca de l'Elba.

Absolutament recomanable !

13 de març 2014

Pels passadissos de Bruxelles ...

El belga Jean Quatremer escriu comentaris sobre la Unió Europea, des de BXL, en el seu blog "les coulisses de Bruxelles".

Arran de la designació de Jean-Claude Juncker com a candidat del PPE a presidir la futura Comissió (que caldrà renovar després de les eleccions del 25 de maig), fa les reflexions que penjo (un xic retallades per fer-les més llegibles ...), i que ajuden a entendre com funciona la política europea ...








































Necessitem moral, molta moral. Però ho intentarem, sense pecar d'innocència !


Justament, ara ja fa 5 anys (el 2009 !),
vaig penjar una [nota]
amb un dibuix del forges molt impactant, i que torno a fer sortir:

El veïnat amb els metges de família

Iniciativa molt simpàtica i positiva per millorar la interrelació entre "malalts" pacients i els metges doctors de família. Organitzada per les associacions de veïns i amb més de 150 persones escoltant els metges i opinant sobre sentiments i experiències viscudes.

Què poc que costa fer coses senzilles per millorar la comprensió entre uns i altres, en benefici de tots. Tot va funcionar bé, tant, que, sortosament, el Carles Forns no va haver de moderar ...

La Maria Bartolomé, que tinc la fortuna de tenir com a metgessa de família, va fer una exposició molt ben pensada per al públic assistent (de 60 cap a munt, la majoria !). Un power point molt ben construït, imatges molt adients, conceptes senzills i molt clars.

Amb referències al seu avi, donant la perspectiva dels canvis d'època, fins a la cita final de l'Albert Jovell, exemple extraordinari de metge/pacient: va morir a finals del 2013, als 51 anys, després d'una llarga lluita contra el càncer, i amb una àmplia activitat en favor de la sanitat pública i la defensa dels drets dels pacients. Passant pel doctor Google, cada cop més present en les visites !

I, també, va parlar, sense demagògies, de les retallades.

I va explicar propostes de futur: grups de pacient experts (a mi no m'han cridat, lògicament: em porto fatal amb el pes ...), utilització dels mails (però encara no, sembla, a iniciativa dels pacients ...), i d'altres que ara no recordo (li demanaré el power point a la Maria!).






Moltes preguntes i aportacions de molts veïns pacients. Algunes sobre l'ús de l'ordinador que, de vegades, deien alguns, atrau massa els metges, que no et miren prou els ulls ... D'altres sobre informació als malalts. Un senyor amb cara de Rouco insinuant l'objecció de consciència davant dels avortaments i l'eutanàsia. Molt clara la resposta de la Maria, predicant la formalització del documents d'últimes voluntats, i suggerint la fórmula que jo vaig utilitzar: encara que ara per ara la legislació és molt restrictiva, hi han redactats oberts per si canvia en el futur. Podeu veure el meu document de fa 3 anys [ aquí ].

Molt content d'haver assistit a una experiència colectiva enriquidora.
Emocionant, confirmant les grans possibilitats de la cooperació i de l'empoderament de les persones !
Quin luxe tenir un equip de professionals tan motivats i vocacionals !

12 de març 2014

L'indignació al poder

La setmana passada, Guillem Martínez, a les pàgines de Cataluña de El País, parla de les diferents opcions que els impulsors del 15-M estan desenvolupant per accedir al poder o per incrementar la seva capacitat d'influència. Amb el títol "Los demócratas", reflexiona sobre les relacions entre participació política i desconfiança respecte de les estructures de poder vigents, entre representativitat i mobilització social.

Respecte del poder realment exercit, diu que sovint s'exerceix desde el "limbo", i seguint procediments molt informals: la Merkel parlant amb el Zapatero en un passadís. Ja ho sabíem, i el llibre del Quim Nadal és un gran inventari de situacions i relacions polítiques que ajuden a entendre-ho. Hi ha tot una picaresca i una casuística que desmunta la concepció de la política com un conjunt de processos racionals i estratègics al servei de grans objectius.



Però l'interès de l'article és el petit recull d'iniciatives derivades de la indignació general sobre la ineficàcia corrupte de la democràcia a España.








Penjo algunes referències amb imatges de webs i blogs. Primer les orientades a participar en processos electorals:

- de Podemos [ link ]: un procés obert i ben organitzat d'elaboració d'un programa per a les eleccions europees


- del Procés Constituent [ link ]: la iniciativa catalana de l'Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades


- del Partido X [ link ]












D'altres, orientades a consolidar moviments creant "institucions", diu el Guillem Martínez.
En realitat, es tracta de plataformas i iniciatives diverses:

- Multireferèndum [ link ] i el Movimiento por la Democracia [ link ]










Però, curiosament, no recull el Parlament Ciutadà [ link ], l'iniciativa liderada per Itziar Gonzàlez, i que aquest cap de setmana organitza les seves segones Jornades.

Jo ja n'he parlat en dues notes en aquest blog: una quan va venir a Mataró per rescatar Europa (nota), i l'altre sobre el grup ABCD, promotor de la idea (nota).












Malgrat el seu esperit obert, no he aconseguit trobar la via per fer contribucions a les Jornades. Només petits comentaris quan t'inscrius ...

En la presentació d'aquest Parlament, diuen que volen esdevenir una ciutadania empoderada: magnífica imatge !

I expliquen que aquest procés d’empoderament ja s’està manifestant a través d'accions d'auto-organització, de mobilitzacions, de debats públics, d'experiències auto-gestionàries, de desobediència civil ... i de polítiques i iniciatives legislatives elaborades des de les organitzacions ciutadanes mitjançant sistemes participatius, i la celebració de consultes ciutadanes per decidir les polítiques, els programes i les lleis.

Em sembla una mica ambigu aquest redactat final. Les organitzacions ciutadanes poden fer propostes polítiques però no adoptar-les o decidir-les, no poden aprovar lleis en un parlament paral·lel ...

Em sembla suggerent la idea d'un parlament "lobby" ciutadà, però no es poden barrejar institucions. El Parlament que ells proposen, com a confluència integradora i potenciadora de les iniciatives de participació democràtica, per donar-les-hi més perspectives i capacitats d'influència, em sembla molt interessant. Però el parlament actual, el "gros", també és ciutadà i democràtic. No funciona massa bé, però un parlament representatiu amb diputats delegats pel conjunt dels ciutadans en processos electorals radicalment democràtics, em sembla, ara per ara, absolutament indispensable.


Seguint amb la presentació, em sembla molt bé que presentin el Parlament Ciutadà com a espai de confluència, com a escenari de cooperació, com a forma de pressió ... però no entenc que pugui ser un instrument amb funcions legislatives, proposant (si) i revocant (no) lleis i la celebració de consultes ciutadanes (si) vinculants (no).

Considero molt suggerent la idea d'un instrument que procura eines de participació, que desenvolupa estratègies colaboratives, que afavoreix l'optimització de recursos, que estimula processos de deliberació i de mobilització social. I que, en definitiva, promou iniciatives ciutadanes per ser aprovades pel Parlament (gros) de Catalunya.

Aquestes idees van en el mateix sentit de les que jo proposava amb el meu sindicat de ciutadans: motor de seguiment, de guaita, de control, d'estímul ciutadà de les velles i rovellades estructures democràtiques actuals ...

Mireu la carpeta amb les notes sobre el meu "sindicat" ciutadà, a la columna de l'esquerra !

09 de març 2014

Miradors

Divendres passat, dia 7, l'extra El Viajero, de El País publicava un reportatge de Belinda Saile sobre miradors. Interessants, espectaculars, n'hi van haver tres que em van interessar:

- el cub del paratge de Tudela, al Cap de Creus. Mireu el clip !





- el mirador sobre el Duero a Almazán: remodelació de la placeta i simpàtic mirador ... amb un pressupost el 2008 de 2,5 milions d'euros ! Més informació, [aquí]
























- i, sobretot, la torre vora el riu Mur, la Murturm Nature Observation Tower, de 27 metres, a Gosdorf, Austria, que és una doble hèlix complexa.





M'encanten aquest tipus d'escales, des que les vaig veure en un museu de París.
Les havia imaginat per la meva proposta de far gros al port de Mataró.


Una bona mostra del què es pot fer quan sobren els calers: complicar les solucions tècniques amb un excés de disseny !









I després en vaig trobar a els sitges dels aiguamolls de l'Empordà, convertits en mirador espectacular.

05 de març 2014

Europeisme càlid ?

L'amic Rafael Jorba escrivia un article, el passat dissabte dia 1, a La Vanguardia, demanant un europeisme càlid (cliqueu a sobre per ampliar-lo ...)

Parteix de constatar que la idea d'Europa s'ha anat diluint, diu, per dues forces de signe oposat: un moviment centrífug encoratjat per la globalització, i un altre de centrípet, afavorit pels nacional-populismes que promouen el tancament identitari i l'enfortiment dels vells estats nació.

Es pregunta com es pot trobar un nou relat amb ànima capaç de superar la disjuntiva entre els valors calents (identitaris i simbòlics) i els valors freds (drets i deures de ciutadania). I parla d'un federalisme càlid com el que proposava, diu, l'Ernest Lluch per a Espanya.

També parla d'identitat cívica, d'ilusions ... n'hem parlat sovint (notes), però hem d'evitar caure en un voluntarisme innocent. Tot i que programes com Erasmus, que sempre he proposat ampliar a d'altres colectius, em sembla que generen relacions de complicitat personal absolutament necessàries.

No es tracta, penso, d'un problema ideològic, espiritual, o de valors ... és una problemàtica d'interessos concrets que cal identificar, reconèixer, respecte de la que cal buscar solucions concretes, factibles i efectives.

Ni tampoc d'un problema de comunicació. No si val fer demagògia com fa la "tigressa" Reding dient que escolta la ciutadania. Quan era la meva comissària, contra tota lògica simplificadora i concentradora dels programes de formació professional (l'antic Leonardo da Vinci ...), va fer passar el seu petit programa (e-Learning) per poder vendre millor la seva imatge ...

El panorama que va plantejar dilluns passat l'Eneko Landaburu, a la xerrada organitzada pel Consell Català del Moviment Europeu, és realment crític i preocupant.






Pensant en les properes eleccions europees, cal tenir en compte els diversos nivells de la problemàtica:

- a nivell mundial, la regió europea és en clara decadència respecte de les noves potències i dels països emergents: en poques dècades, si les regles del joc continuen sent les d'una competència acarnissada de tots contra tots, els estats europeus podem esdevenir un conjunt relativament insignificant, irrellevant, des d'un punt de vista econòmic i polític. A més, si no canvien els models de creixement i consum, podem anar cap a crisis molt difícils de resoldre: aigua, energia, materials, clima ...

- a nivell de cada estat membre, les repercussions es fan sentir cruament i les perspectives són molt preocupants: es generen problemàtiques socials i econòmiques greus, apareixen pors i angoixes entre la ciutadania, amb reaccions de replegament individualista, insolidàries, que intenten protegir i conservar el que es té. És molt difícil d'acceptar, però cada estat membre, sol, no pintarà res en el futur que es prefigura. Probablement, vistes les actituds de les elits dirigents, si s'adopten polítiques de cooperació amb altres estats, serà més per necessitats imminents que per solidaritats ideològiques o voluntaristes ...

- pel que fa a la Unió Europea, el projecte polític més important (probablement), de la història de la humanitat, ha aconseguit avenços extraordinaris i resultats espectaculars, però es troba probablement en un impàs: o tirem endavant amb força (millores radicals de governança, recuperar cooperació i solidaritat, ...), o sucumbirem a les amenaces creixents de regressió econòmica i política. Fins fa poc, fins abans de les crisis, jugàvem a Europa perquè tots hi guanyàvem. Però ara que la Unió ha perdut la seva funció repartidora i exigeix compartir esforços, assumir limitacions i riscos, l'esperit europeu decreix: a España, entre 2008 i 2013, la confiança en la Unió ha baixat 50 punts, del 66 al 17%!


Així les coses, quins objectius i estratègies ? Adjunto un esquema que pot ser útil per explicar qui fa què:

- a nivell mundial, penso que cal anar cap a d'altres sistemes on comptin altres factors que la simple maximització dels beneficis i la crua lògica simplista dels costos directes de producció. Cal imaginar altres modes de producció de bens i serveis orientats a la satisfacció raonable de necessitats comunes, a la utilització racional de recursos, a la distribució equilibrada i coherent de capacitats productives entre països i regions, des de principis de coordinació i cooperació solidària, amb mecanismes de governança mundial democràtics, eficients i efectius ...

- a nivell europeu, és evident que la Unió ha de reconstruir la seva arquitectura i assegurar dinàmiques de funcionament operatiu molt més eficients i eficaces, al servei de noves polítiques. Cal promoure altres regles del joc a nivell mundial, cal garantir esforços compartits i equilibrats entre tots els estats membres, cal promoure polítiques més cooperatives i solidàries, més sostenibles, cal suscitar, si, més consciència ciutadana i més adhesió a un projecte europeu clar, comprensible que eviti derives tecnocràtiques o elitistes ...

- a nivell de cada estat membre, caldria prendre consciència de la problemàtica mundial, europea i estatal, promoure el canvi de les grans orientacions que ens porten al xoc, evitant les sortides solitàries el campi qui pugui, els egoismes colectius dels diversos pobles, i promovent polítiques de reorientació cooperatives i solidàries, europees i mundials !


I, pensant en les eleccions europees del 25 de maig, quines conclusions ?

Caldria revisar els programes per veure si hi ha propostes bàsiques pels grans reptes que he dibuixat:
  • quines prioritats volen donar a la Unió per jugar en el tauler mundial ?
  • quines reformes de l'arquitectura institucional comunitària, i quines propostes per assegurar una dinàmica efectivament comunitària enfront les vergonyoses derives intergovernamentals ?
  • quines mesures concretes per tornar a donar a la Comissió Europea el seu paper motor amb capacitat de proposició i d'impuls de polítiques per l'interès general comunitari ?
  • quines iniciatives per simplificar radicalment, finalment, les polítiques comunitàries i per concentrar-les en l'essencial ?
  • ... i quines reformes en la funció pública europea que garanteixin les competències i les capacitats dels seus treballadors, l'eficiència i l'eficàcia de les seves feines ?
Aquests objectius molt ambiciosos exigeixen una capacitat d'imaginació, de promoció i, sobretot, de concertació, des del futur Parlament Europeu. Per tant cal mirar també els candidats:
  • quina formació tenen ?
  • quins coneixements de la realitat institucional europea ?
  • quines competències, quines capacitats, a més de les lingüístiques ... que se'ls hi suposen ?
  • quina experiència de concepció i concertació de polítiques en entorns diversos, hostils i amb interessos diferents, que caldrà articular ?
La nostra opció hauria de ser funció de les respostes ...
Però, en qualsevol cas, sobretot, hauríem d'anar-hi, a votar !
Qualsevol resultat, si no és recolzat per una participació significativa, tindrà poca força per afrontar els reptes que he apuntat.

Malauradament, ja és una mica tard per canviar actituds i predisposicions, però cal intentar-ho. Ens hi juguem molt els propers anys !

04 de març 2014

L'Eneko a Barcelona ...

Ahir al vespre, al Palau Macaya, convidat pel Consell Català del Moviment Europeu, l'Eneko Landaburu va fer unes reflexions clares, contundents, valentes, sobre el futur de la Unió, en la perspectiva de les properes eleccions europees.

Deixeu-me escriure la meva satisfacció: vaig estar tres anys a la unitat de Coordinació Estratègica del seu FEDER, del 94 al 97. I ahir, després de més de 15 anys, em va reconèixer amb el clàssic " ... hombre, Pep !".

He fet una nota en un bloc que mantinc obert per si, en un futur proper, consolidem l'associació catalana d'anciens funcionaris de les institucions europees: mireu-la aquí.

Hi ha també una columna del Fernando Ònega molt, molt bona, sobre populismes.

Com a complement, el Francesc (Paco) Granell ens envia una reflexió des de la perspectiva catalana.
Curiosament, ahir, en el torn de paraules, ningú va fer sortir el tema !
Diu el Francesc que creu "que les properes eleccions europees del 25 de maig seran especialment importants per Catalunya. Veurem si ERC guanya per primer cop unes eleccions a Catalunya després de les de 1936, o si li haurà fet mal absorbir a l'Ernest Maragall en una absorció que encara crea mes confusió cara a les opcions electorals en presencia.

Es llàstima que els personalismes hagin fet que no es pogués fer, a Catalunya, una candidatura unitària per les Europees de tos els partits independentistes i així haguéssim vist quin es el suport de la independència entre els electors catalans.

Ja sé que això que dic és una aberració en termes europeus, i mes en aquest moment en que el Parlament te molta força de codecisió i pot influir i molt en les polítiques europees. Resulta evident que a les eleccions europees no s'hauria de votar en termes d'opcions nacionals, però m'heu de permetre la llicencia de dir que a Catalunya estem vivint un moment tan excepcional que s'hagués justificat utilitzar les europees per fer una especie de "referèndum" pel dret a decidir i inclus per la "independència". Aquesta idea justifica que faci derogació de la meva convicció europeista fonamental ..."

Li he contestat dient que comparteixo totalment les teves consideracions !

Si és cert el què diu avui La Vanguardia el Jordi Barbeta, el procés serà de molt curta volada: ens esperen anys de seguir marejant la perdiu.

Continuarem, com deia l'Antoni Puigverd, el juliol de 2013,
amb la sentimentalitat catalana enfront de l'orgull torero español:








(ja vaig penjar aquest resum de la columna del Puigverd l'estiu passat: link)


02 de març 2014

Petit suggeriment al PSC ...



L'Alícia Romero m'envia l'article que avui publica el diari ara, signat pels representants del nou colectiu En canvi permanent.

M'ha semblat interessant i valenta la seva iniciativa, i, malgrat el meu escepticisme creixent respecte del meu ex-partit, li he fet quatre ratlles amb reaccions i comentaris.

Bàsicament:

- les crítiques a les posicions independentistes m'han semblat una mica fluixes. Catalunya podria ser com Dinamarca, Irlanda o Portugal, per exemple. Un petit país ben federat a la Unió Europea;

- no comparteixo la seva confiança una mica innocent en què la consulta es realitzarà. Ho veig impossible en l'estat actual de relacions. Tothom pensa, sembla, que hi hauran eleccions anticipades ... i els ciutadans haurem de pronunciar-nos sobre dues qüestions amb una sola papereta !

- en el futur, cal insistir molt més en els greuges i en els objectius d'una articulació amb España radicalment millorada, que en els gestos tàctics ambigus i procedimentals (dret a decidir ...);

- en els posicionaments del partit hi veig molt de social però poc de socialista. No n'hi ha prou amb defensar els marginats, com diu el Balmón (entrevista Antoni Bassas a l'ara.tv de gener 2014). Em sembla que cal repensar radicalment el sistema que genera cada cop més irracionalitats socials, econòmiques, culturals ... cal revisar la globalització basada en la competitivitat selvàtica i economicista, imaginant noves maneres de cooperar solidàriament per un projecte colectiu !

Posat davant l'ordinador, en un diumenge relativament tranquil, m'he decidit a redactar i enviar-li un suggeriment per ajudar, si volen, a definir la que podria ser la posició del PSC en les futures previsibles eleccions.




A la tarda, com que seguia donant-li voltes, aprofitant propostes antigues, he mirat de reformular el meu suggeriment, que adjunto aquí "a tout fin utile" ... per si pot servir per alguna cosa (cliqueu a sobre per ampliar !).


01 de març 2014

Corrupcions, moltes ... però quines reaccions ?

El Manel organitza periòdicament xerrades de presentació de llibres al Foment.
El dimecres 19 de febrer va portar el Ramon Miravitllas a presentar el seu llibre sobre "La conjura de los corruptos" ...

Molt amè, molt informat, potser el més interessant que va dir és que tots som una mica còmplices de les corrupcions ...

Jo, després de la sistemàtica i tradicional primera pregunta de l'habitual d'aquestes xerrades, i que no falla mai, vaig plantejar dues qüestions:

- primera, que només parlava de corrupció econòmica, però no d'altres corrupcions. La corrupció de la incompetència: designar o anomenar incompetents per gestionar iniciatives i polítiques colectives. En aquest blog hi he penjat moltes notes al respecte. En tinc una de pendent sobre els candidats socialistes a les llistes de les properes eleccions europees ...

- segona, que parlava molt en detall de les corrupcions, però poc de les mesures anti-corrupció. Des de la seva experiència recollint corrupteles, li vaig preguntar si potser havia vist iniciatives interessants per evitar-les.

Cap reacció a la primera, i cap resposta a la segona. Estem malament, molt malament, va dir, i es va mostrar molt pessimista. Tant, que l'editor del llibre, per salvar vendes, va intervenir per dir que, malgrat tot, ell editava llibres per aportar elements positius ...

Darrera meu, a la sala, hi havia comissaris polítics del PSC que no varen preguntar res, muts ... Varen callar també, el 2006, davant les meves denúncies de corrupteles i maniobres de l'amic Carles Manté, al Consorci Sanitari dels Maresme. Fins i tot, bel·ligerants, dos dels presents (regidora i primer secretari), varen intentar que no pogués parlar-ne en una reunió sectorial del PSC.

Tots som una mica còmplices, si, ... però uns més que d'altres, probablement.


Vaig insistir en la meva pregunta sobre iniciatives, però sense cap aportació de l'escriptor. Vaig recordar les meves propostes de sindicat de ciutadans, el 2008, però sense cap reacció. Només a la sortida, la Carme Maltas, m'informa que El Periódico de diumenge, 16 de febrer, entrevistava Itziar Gonzàlez, i parlava de la seva iniciativa de Parlament Ciutadà com un lobby ciutadà: bona etiqueta per clarificar la seva proposta de parlament ...




Ara fa un any, el març de 2013, vaig anotar les seves propostes en dues notes en aquest blog:
- una sobre la seva presentació a Mataró del seu parlament (nota);
- una sobre el grup promotor de base (nota).


En definitiva, potser seria interessant un llibre o un article que recollís i analitzés posicionaments, declaracions, propostes i accions concretes dels partits i dels governs.