350 diputats i els milers d'experts, periodistes, juristes, politòlegs i tertulians, no van ser capaços ahir de parar un moment i clarificar de què anava el debat: votar, decidir, consultar, opinar, dialogar, autodeterminar, refrendar ... quin espectacle !
Petita mostra, entre moltes altres: en poques ratlles, Fernando Garea, de El País, fa servir aquestes expressions: promover una consulta independentista ... buscar una salida al conflicto territorial ... impedir el referendum de autodeterminación ... defensa del derecho a decidir ... una consulta no vinculante de autodeterminación ...
La majoria dels qui defensaven les propostes del Parlament de Catalunya argumentaven que calia deixar que el poble català expressés la seva opinió ... decidint el seu futur.
Aquesta és l'esquizofrènia conceptual i metodològica en que vivim des de fa dos anys llargs. He penjat força notes en aquest blog al respecte: al final hi ha la llista.
Intentant sintetitzar, un cop més, penso que, entre els qui estem farts d'aquesta articulació amb l'Estat, tips dels comportaments de la casta dirigent dominant a Madrid, i fastiguejats de l'actitud dels principals media estatals, em sembla que hi ha (hi havia) dues estratègies possibles, com a mínim, per tal de canviar radicalment la situació:
- una estratègia radicalista, parteix de la idea de que no hi ha rés a fer plegats, i s'orienta cap a decidir, ja, separar-nos: ambiguament, sense massa collons, reivindica el dret a decidir però pensa en la independència com a única solució.
Ben intencionats, pensen que una gran majoria del poble català hi està clarament a favor, i que la correlació de forces és netament favorable al separatisme. Però em sembla que una cosa son els sentiments i les emocions d'uns quants milions de ciutadans i una d'altre les posicions efectives del conjunt de catalans. Jo no soc massa optimista respecte de la capacitat de resistència davant la previsible i dura confrontació amb les forces de l'Estat ...
- una estratègia progressiva, també radical en la constatació dels problemes i en l'exigència de canvis radicals, confrontant-se radicalment amb els poders de l'Estat, però buscant una correlació de forces més favorable i associant a una majoria molt més ample de catalans en el dur combat amb Madrid.
En aquesta segona estratègia, hagués tingut molt més sentit, penso, que, a mitjans del 2012, el president del govern, en comptes de convocar unes eleccions esquizofrèniques, hagués parat un moment i hagués dit al poble català: senyors, això no va, què fem ?
I hagués organitzat una consulta al poble no amb una simple pregunta de si o no, sinó amb un petit qüestionari que hagués suscitat la reflexió i el posicionament madur de la ciutadania, després d'una campanya curta i ben organitzada sobre problemes i alternatives. Amb una Llei de consultes catalana, i deixant ben clar que no es pretenia decidir rés, sinó conèixer, efectivament, concretament, democràticament, directament, la opinió de tota la ciutadania per orientar les futures polítiques dels diversos partits.
Amb una estratègia com aquesta haguéssim pogut avaluar el suport polític (partits al Parlament) i social (ciutadania) a les diferents estratègies possibles: també el suport a d'altres vies, a les posicions menys radicals, a les immobilistes o a les reaccionàries.
Ara la tenim liada. I la seguiran liant.
Tip, fart, fastiguejat ... i acollonit pel que pugui passar. Entre altres coses, malgrat els milions de catalans que n'estem tips, farts i fastiguejats, per manca d'inteligència estratègica, a remolc de polítics partidistes mancats de coratge, podem perdre la batalla i passar-nos alguna dècada recuperant posicions. Com al Quebec.
La llista actualitzada de les meves notes sobre el tema (des del 2006 !):
- 05.2006: dues reflexions sobre el mètode de consulta pel referèndum sobre l'Estatut: del (dia 4) i del (dia 16);
- 06.2010: nota comentant la campanya "Mataró decideix", en la que deia que, de fet, ens entrenàvem ...
- 09.2010: proposta d'una iniciativa amb dues etapes: campanya pedagògica i una consulta popular;
- 09.2012: nota del dia 20 insistint en la pedagogia necessària per fer una consulta, i una del dia 22 explicant l'estratègia en dues etapes;
- 10.2012: nota sobre la meva intervenció estelar al programa del Cuní la nit electoral: [aquí]
- 10 i 12.2012: dues notes fent estimacions sobre actituds i posicions dels catalans: què pensen els catalans, del 20 de novembre 2012, i quatre números sobre les eleccions del 25.N, del 2 de desembre 2012;
- 05.2013: nota del dia 2 sobre les diferències entre decidir i opinar, entre referèndum o consulta (amb proposta de papereta àmplia inclosa), una altre del dia 8 sobre la diversa concepció de l'Estat a Catalunya i a la resta d'España, i una tercera nota del dia 29 sobre l'estratègia del dret a decidir ...
- 06.2013: nota sobre les presses del nacionalisme català romàntic ... [aquí];
- 07.2013: nota sobre la unió lliure dels pobles, l'oferta federal del PSOE, i l'encertada imatge de l'Antoni Puigverd: sentimentalisme català i ganes de toros a España ...
- 09.2013: insistint en la necessitat de clarificar ambigüitats: opinar o decidir;
- 02.2014: nota sobre una possible frenada: decidir o consultar, article del convergent Jordi Barbeta;
- 03.2014: fent suggeriments estratègics a l'Alícia Romero, des de l'escepticisme més trist veient la desorientació (la reorientació vergonyant) del PSC.
Petita mostra, entre moltes altres: en poques ratlles, Fernando Garea, de El País, fa servir aquestes expressions: promover una consulta independentista ... buscar una salida al conflicto territorial ... impedir el referendum de autodeterminación ... defensa del derecho a decidir ... una consulta no vinculante de autodeterminación ...
La majoria dels qui defensaven les propostes del Parlament de Catalunya argumentaven que calia deixar que el poble català expressés la seva opinió ... decidint el seu futur.
Aquesta és l'esquizofrènia conceptual i metodològica en que vivim des de fa dos anys llargs. He penjat força notes en aquest blog al respecte: al final hi ha la llista.
Intentant sintetitzar, un cop més, penso que, entre els qui estem farts d'aquesta articulació amb l'Estat, tips dels comportaments de la casta dirigent dominant a Madrid, i fastiguejats de l'actitud dels principals media estatals, em sembla que hi ha (hi havia) dues estratègies possibles, com a mínim, per tal de canviar radicalment la situació:
- una estratègia radicalista, parteix de la idea de que no hi ha rés a fer plegats, i s'orienta cap a decidir, ja, separar-nos: ambiguament, sense massa collons, reivindica el dret a decidir però pensa en la independència com a única solució.
Ben intencionats, pensen que una gran majoria del poble català hi està clarament a favor, i que la correlació de forces és netament favorable al separatisme. Però em sembla que una cosa son els sentiments i les emocions d'uns quants milions de ciutadans i una d'altre les posicions efectives del conjunt de catalans. Jo no soc massa optimista respecte de la capacitat de resistència davant la previsible i dura confrontació amb les forces de l'Estat ...
- una estratègia progressiva, també radical en la constatació dels problemes i en l'exigència de canvis radicals, confrontant-se radicalment amb els poders de l'Estat, però buscant una correlació de forces més favorable i associant a una majoria molt més ample de catalans en el dur combat amb Madrid.
En aquesta segona estratègia, hagués tingut molt més sentit, penso, que, a mitjans del 2012, el president del govern, en comptes de convocar unes eleccions esquizofrèniques, hagués parat un moment i hagués dit al poble català: senyors, això no va, què fem ?
I hagués organitzat una consulta al poble no amb una simple pregunta de si o no, sinó amb un petit qüestionari que hagués suscitat la reflexió i el posicionament madur de la ciutadania, després d'una campanya curta i ben organitzada sobre problemes i alternatives. Amb una Llei de consultes catalana, i deixant ben clar que no es pretenia decidir rés, sinó conèixer, efectivament, concretament, democràticament, directament, la opinió de tota la ciutadania per orientar les futures polítiques dels diversos partits.
Amb una estratègia com aquesta haguéssim pogut avaluar el suport polític (partits al Parlament) i social (ciutadania) a les diferents estratègies possibles: també el suport a d'altres vies, a les posicions menys radicals, a les immobilistes o a les reaccionàries.
Ara la tenim liada. I la seguiran liant.
Tip, fart, fastiguejat ... i acollonit pel que pugui passar. Entre altres coses, malgrat els milions de catalans que n'estem tips, farts i fastiguejats, per manca d'inteligència estratègica, a remolc de polítics partidistes mancats de coratge, podem perdre la batalla i passar-nos alguna dècada recuperant posicions. Com al Quebec.
La llista actualitzada de les meves notes sobre el tema (des del 2006 !):
- 05.2006: dues reflexions sobre el mètode de consulta pel referèndum sobre l'Estatut: del (dia 4) i del (dia 16);
- 06.2010: nota comentant la campanya "Mataró decideix", en la que deia que, de fet, ens entrenàvem ...
- 09.2010: proposta d'una iniciativa amb dues etapes: campanya pedagògica i una consulta popular;
- 09.2012: nota del dia 20 insistint en la pedagogia necessària per fer una consulta, i una del dia 22 explicant l'estratègia en dues etapes;
- 10.2012: nota sobre la meva intervenció estelar al programa del Cuní la nit electoral: [aquí]
- 10 i 12.2012: dues notes fent estimacions sobre actituds i posicions dels catalans: què pensen els catalans, del 20 de novembre 2012, i quatre números sobre les eleccions del 25.N, del 2 de desembre 2012;
- 05.2013: nota del dia 2 sobre les diferències entre decidir i opinar, entre referèndum o consulta (amb proposta de papereta àmplia inclosa), una altre del dia 8 sobre la diversa concepció de l'Estat a Catalunya i a la resta d'España, i una tercera nota del dia 29 sobre l'estratègia del dret a decidir ...
- 06.2013: nota sobre les presses del nacionalisme català romàntic ... [aquí];
- 07.2013: nota sobre la unió lliure dels pobles, l'oferta federal del PSOE, i l'encertada imatge de l'Antoni Puigverd: sentimentalisme català i ganes de toros a España ...
- 09.2013: insistint en la necessitat de clarificar ambigüitats: opinar o decidir;
- 02.2014: nota sobre una possible frenada: decidir o consultar, article del convergent Jordi Barbeta;
- 03.2014: fent suggeriments estratègics a l'Alícia Romero, des de l'escepticisme més trist veient la desorientació (la reorientació vergonyant) del PSC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada