De tant en tant m'agrada parlar de la Unió Europea. Per convicció (15 anys a BXL mirant de contribuir a una construcció cooperativa i solidària) i per interès personal (la Unió em paga puntualment la meva pensió a finals de mes).
Les expectatives no són bones. Diumenge 18, Josep Borrell va publicar a El Periódico, un article que m'ajuda a reflexionar i que sembla útil per situar la problemàtica.
Critica els joves universitaris perquè no valoren els 30 anys de pertinença a la UE, els millors de la nostra història moderna, diu, i s'orienten cap a posicions "cupaires" predominants, diu, en zones rurals, que subsisteixen, insisteix, gràcies a les ajudes europees.
No és ben bé així. Si han de subsistir és degut a l'obertura salvatge de mercats que suposa la Unió i als acords de globalització competitiva. Les ajudes pactades, a l'època, eren la compensació per desmuntar progressivament capacitats productives i reconvertir-nos tots en cambrers (excuseu la demagògia simplista !).
Després reconeix que una gran part de les economies europees segueixen amb alts nivells de desocupació i unes finances insostenibles. La crisi dels refugiats ì, sobretot, la nova dosi d'austeritat pot agreujar molt la situació. I constata que les economies europees, amb l'euro, en comptes de convergir, han divergit més que mai !
Corregir els desequilibris exigiria fortes transferències (fiscals, diu) nord-sud, però que generen desconfiança en les opinions públiques dels estats del nord i condicionen, de fet, la constitució d'institucions fortes i operatives per aplicar les polítiques necessàries.
En aquest context, conclou que el futur de la UE dependrà de:
- si els europeus volen de veritat unir els seus destins,
- i de si els seus líders són capaços de fer entendre a les seves opinions públiques els avantatges de la unió. És la reflexió tradicional dels tecnòcrates europeistes ilustrats ...
Perquè, en aquestes circumstàncies, els europeus haurien de voler unitat, cooperació solidaritat ... si tota la lògica dominant, ultraliberal, és descarnadament competitiva ? Com imaginar que els líders poden predicar polítiques que exigeixen esforços, si corren sempre darrera de les intencions de vot ?
En dècades anteriors, el procés d'unificació avançava, lenta i difícilment, mentre la gent i els governs tenien la sensació/sentiment de que, efectivament, tots i guanyàvem. Quan les economies anaven bé, quan hi havia superàvits, excedents, acumulació de riquesa gràcies a una posició relativament dominant en el context mundial, era relativament fàcil compartir projectes i polítiques de consolidació i enfortiment de posicions.
Però quan la cosa s'ha posat difícil, amb les grans crisis i la cada vegada més dura i forta concurrència mundial, el panorama a molts Estats membres és, efectivament, molt preocupant, com reconeix el mateix Borrell.
Mentre la lògica econòmica dominant sigui la del tots contra tots, amb regles mínimes de regulació i sense cap mecanisme de govern al servei de l'interès general de l'espècie humana, és difícil buscar consensos de cooperació solidària. El que hi ha és incertesa, angoixa, por, desconfiança, replegament individualista.
La concurrència generalitzada, sense mecanismes efectius de protecció de les capacitats productives bàsiques de cada regió o territori, és perniciosa per els més febles, pels mal ubicats o pels poc dotats de recursos productius ...
Tenen raó els anti-sistema. El sistema actual és ineficient, ineficaç i depredador. I, malauradament, molt difícil de reconvertir per tota la trama d'interessos i de mentalitats manipulades. Petarà, però no sabem com. Cal preparar alternatives de salvaguarda !
Les expectatives no són bones. Diumenge 18, Josep Borrell va publicar a El Periódico, un article que m'ajuda a reflexionar i que sembla útil per situar la problemàtica.Critica els joves universitaris perquè no valoren els 30 anys de pertinença a la UE, els millors de la nostra història moderna, diu, i s'orienten cap a posicions "cupaires" predominants, diu, en zones rurals, que subsisteixen, insisteix, gràcies a les ajudes europees.
No és ben bé així. Si han de subsistir és degut a l'obertura salvatge de mercats que suposa la Unió i als acords de globalització competitiva. Les ajudes pactades, a l'època, eren la compensació per desmuntar progressivament capacitats productives i reconvertir-nos tots en cambrers (excuseu la demagògia simplista !).
Després reconeix que una gran part de les economies europees segueixen amb alts nivells de desocupació i unes finances insostenibles. La crisi dels refugiats ì, sobretot, la nova dosi d'austeritat pot agreujar molt la situació. I constata que les economies europees, amb l'euro, en comptes de convergir, han divergit més que mai !
Corregir els desequilibris exigiria fortes transferències (fiscals, diu) nord-sud, però que generen desconfiança en les opinions públiques dels estats del nord i condicionen, de fet, la constitució d'institucions fortes i operatives per aplicar les polítiques necessàries.
En aquest context, conclou que el futur de la UE dependrà de:
- si els europeus volen de veritat unir els seus destins,
- i de si els seus líders són capaços de fer entendre a les seves opinions públiques els avantatges de la unió. És la reflexió tradicional dels tecnòcrates europeistes ilustrats ...
Perquè, en aquestes circumstàncies, els europeus haurien de voler unitat, cooperació solidaritat ... si tota la lògica dominant, ultraliberal, és descarnadament competitiva ? Com imaginar que els líders poden predicar polítiques que exigeixen esforços, si corren sempre darrera de les intencions de vot ?
En dècades anteriors, el procés d'unificació avançava, lenta i difícilment, mentre la gent i els governs tenien la sensació/sentiment de que, efectivament, tots i guanyàvem. Quan les economies anaven bé, quan hi havia superàvits, excedents, acumulació de riquesa gràcies a una posició relativament dominant en el context mundial, era relativament fàcil compartir projectes i polítiques de consolidació i enfortiment de posicions.
Però quan la cosa s'ha posat difícil, amb les grans crisis i la cada vegada més dura i forta concurrència mundial, el panorama a molts Estats membres és, efectivament, molt preocupant, com reconeix el mateix Borrell.
Mentre la lògica econòmica dominant sigui la del tots contra tots, amb regles mínimes de regulació i sense cap mecanisme de govern al servei de l'interès general de l'espècie humana, és difícil buscar consensos de cooperació solidària. El que hi ha és incertesa, angoixa, por, desconfiança, replegament individualista.
La concurrència generalitzada, sense mecanismes efectius de protecció de les capacitats productives bàsiques de cada regió o territori, és perniciosa per els més febles, pels mal ubicats o pels poc dotats de recursos productius ...
Tenen raó els anti-sistema. El sistema actual és ineficient, ineficaç i depredador. I, malauradament, molt difícil de reconvertir per tota la trama d'interessos i de mentalitats manipulades. Petarà, però no sabem com. Cal preparar alternatives de salvaguarda !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada