Caritat, Justícia ... Humanisme

L’Antoni Puigverd escrivia ahir a La Vanguardia sobre aquests conceptes.

Admiro i comparteixo gairebé sempre les anàlisis, consideracions i posicions de l’Antoni. Discrepo una mica quan parla de cristianisme, però des del convenciment de què, en el fons, comparteixo els seus valors bàsics.

Per això, sense voler discutir d’història i de comportaments polítics del cristianisme i de les religions en general (el cristianisme ha estat sovint incapaç de ser fidel als seus principis, diu l’Antoni), vull comentar les seves quatre darreres ratlles.

Començant per reconèixer que, en general, les ideologies i les pràctiques d’esquerra han donat molta importància a les forces productives i a les relacions de producció (conceptes elementals del materialisme marxista ...), però molt poc (a la superestructura ideològica), als valors personals i comportaments morals dels ciutadans (socialistes). El socialisme no és possible sense valors i comportaments socials solidaris àmpliament compartits.

Escriu l’Antoni que “en el rostre d’un que pateix, l’amor cristià més genuí hi veu el rostre Déu ... allà on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu ...”.

Jo voldria escriure que en el rostre dels qui pateixen hi veig la humanitat adolorida, i que quan som caritatius i estimem fem humanisme, millorem la humanitat !

Un Papa collonut ...

Des de la distància ideològica, he de reconèixer que Jorge Mario Bergoglio té collons !

No em fa cap gràcia el seu objectiu final (modernitzar o fer més eficient l'Esglesia), però el seu coratge reformador i les seves reaccions contra la crosta cardenalícia són exemplars !

Fa un parell d'anys que ja va escridassar la Cúria i la burocràcia vaticana: [link]


















M'ha fet pensar en la reforma de la Comissió Europea de l'any 2000.

Davant les orientacions per millorar la governança, de les propostes de reforma radical del funcionament de les estructures comunitàries, el Director General d'Educació (equivalent, d'alguna manera, a un "ministre"), ens va reunir a Directors i caps d'Unitat, per dir-nos, sense rubor, que "maintenant, il faut faire semblant qu'on est transparent ..."

Europa, Europa ...

Ahir dimecres vaig ser a l'Oficina de la Comissió/Parlament per escoltar el balanç de comiat de l'Ernest Maragall.
Les presses de l'organitzadora i la limitació horària, difícils d'entendre, varen impedir que fes un comentari ...

Potser sóc massa respectuós amb les normes protocolàries ... Dedicar (només) un parell d'horetes a una reflexió molt interessant, animada per una periodista molt competent, amb una vuitantena de persones ben (excepcionalment) servides (petits entrepans, croissants en petites taules de 6/7 persones), em sembla més propi d'una missa que d'un debat polític.

L’Ernest va explicar la seva apassionant experiència al Parlament Europeu. Molt interessants les consideracions sobre corrupció i evasió fiscal, gairebé equivalents al mateix pressupost comunitari. Va dibuixar el panorama “clàssic” sobre la situació: la por de la gent que els fa votar a partits d’extrema dreta i xenòfobs, la gent no té esperances de futur ni confiança en les castes dirigents, els Estats membres desconfien de les estructures i polítiques comunitàries i tornen cap a les polítiques nacionals ...

De refilada va recordar que Malta (400.000 habitants, com ara l’Hospitalet, dic jo), exercirà a partir de gener la presidència semestral del Consell de la Unió, orientant les polítiques de 500 milions d’europeus ... mentre als USA (dic jo), estrenaran l’època Trump ! Una participant va reclamar una mica de poesia engrescadora al projecte europeu ...

La meva reflexió és que mentre anem ridiculitzant les pors i les desconfiances de la ciutadania, sense posar en primer pla les causes principals, seguirem plorant i enterrant, potser, el nostre gran projecte comunitari.

L’Ernest en va parlar de refilada, però el cert és que mentre la lògica global sigui la descarnada competència de tots contra tots, el creixement obsessiu i la innovació per la innovació, els europeus, i d’altres, no tenim perspectives. És un tòpic parlar de la crisi de la socialdemocràcia. Però en general es fa pensant, sobretot, en la crisi dels partits socialdemòcrates, i acusant de populistes les formacions radicals d’esquerra o de dreta.

El problema no és, només, l’evolució de les perspectives electorals d’uns i altres. La qüestió principal, des de l’esquerra o des del progressisme, quina lògica global alternativa es pot concebre i propugnar, amb credibilitat, capaç de fer renéixer esperances i confiances en polítiques i solucions conjuntes, “socialistes” ? Hi ha molta consciència crítica amb les misèries del sistema actual, hi ha moltes iniciatives encoratjadores anti-competitives, però no tenim encara definit un model, un sistema alternatiu.

Aquests darrers dies he recollit un parell d’articles, entre molts d’altres, que penso que centren aquesta qüestió:

- un de l’Alfredo Pastor, que simplifica les estratègies presents (continuar com sempre ... o tornar amb la mare), dibuixa els grans canvis que venen en l’escenari mundial, critica les estructures burocràtiques de la Unió, que deixen desprotegits els europeus, i pensa que la nova europeïtzació hauria de començar per exhumar els valors tradicionals: llibertat, tolerància, dignitat, compassió ... Mireu la genial i trista imatge (probablement del Perico Pastor) del globus europeu desinflat ! ...

- un altre de Xavier Vives, que insisteix en les mateixes crítiques (el suport social al model de règim democràtic més economia de mercat s’ha reduït), i repeteix allò de que han emergit líders que presenten solucions simplistes a problemes complexos ... Però té la valentia de dir que, efectivament, la qüestió fonamental és trobar una alternativa clara de futur a les solucions populistes, i tem que la frustració popular pot anar en augment en el futur ...







































Un indicador d’aquesta tendència pessimista és la guerra comercial oberta per la Xina reclamant deixar enrere el seu estatus de "economia no de mercat", i exigint suprimir les defenses comercials europees i nord-americanes ! La Unió podria perdre més de 3 milions de llocs de treball i baixar el seu PIB un 2% ...





Finalment, una cirereta catalaneta: des de la representació a Barcelona de la Comissió/Parlament, s’ha fet una simpàtica campanya publicitària (clips de video, calendari ...), per recuperar el sentiment europeu. Excuseu, i que m’excusin els seus voluntaristes responsables: em sembla pròpia de fa 3 dècades, simple, emotiva, infantil ... inútil.

Puigverd i Requejo sobre el prusés

Rellegint diaris d'aquests darrers dies, penjo dos articles que coincideixen en un punt que considero fonamental: clarificar molt bé quin és el problema del "procés".

En la gran reforma de les maneres de treballar a la Comissió (el 2000), per deixar enrere el formalisme burocràtic francès, es va promoure una metodologia de planificació estratègica basada en el sentit comú, i concretada en 6 o 7 fases o etapes: la primera, definir ben clar quin és el problema.

Antoni Puigverd i Ferran Requejo en parlen.


Puigverd considera un error forçar a decidir si o no a un 70% de catalans amb doble sentiment de pertinença, i exigeix al PP corregir les seves campanyes que fregaven la xenofòbia.




















Requejo, més escèptic davant del "diàleg", alerta de que una separació fàctica exigeix molta força, amb una estratègia d'acció inteligent (no només lleis, insisteix), i un lideratge polític clar de la necessària unitat de partits, entitats i majoria ciutadana ...

Algunes idees sobre el Patronat de la Fundació Hospital

1. La meva petita història com a vocal del Patronat:

• l’Ajuntament em nomena el gener de 2016
• me’n entero per casualitat el març, reunit amb l’Àngels Cantos
• tenim una primera reunió del Patronat el juliol de 2016, en la que se’ns convida a la missa de ritual ...
• proposo una reunió per conèixer-nos i compartir idees ... i la Directora (no el president) ens convoca a una reunió informal amb visita prèvia a l’antic Hospital pel 4 d’octubre, per ampliar informació. No assisteix el president, i som 7 o 8 vocals dels 12 nomenats. Molta informació però gairebé gens reflexió estratègica.
• des de juliol 2016, he enviat 3 ó 4 mails a la resta de vocals del Patronat, amb documents de reflexió i comentaris, i pràcticament no hi ha hagut reaccions ...

2. Revisant antecedents, el Patronat, malgrat algunes problemàtiques importants, delicades i complexes, sembla haver-se reunit només 8 vegades en tres anys, més una petita extraordinària. Segons els Estatuts, el Patronat s’hauria de reunir 4 cops l’any, 12 en aquest període (veure quadre adjunt).



3. En aquest tipus d’òrgan, el President té un paper clau en el seu funcionament, al costat de la Direcció executiva. Semblaria que els presidents no han tingut especial interès en activar o “empoderar” el Patronat com a òrgan efectiu de govern de la Fundació, per exercir “l’alta direcció” que li assignen els Estatuts. Tampoc sembla que els vocals hi hagin tingut molt d’interès: no han exercit la seva capacitat de convocar-lo: poden fer-ho si ho demana un quart dels seus membres, 4 sobre 1+12 en aquesta etapa, 3 sobre 1+10, en l’anterior.

4. Mirant una mica les actes d’aquests darrers 3 anys, sembla evident que:

• l’assistència és més aviat limitada (justet si arriba als 2/3 dels vocals). A la de novembre 2015, que tenia de fer les propostes de renovació de vocals, no hi va haver quòrum inicial (només 4 vocals de 10 )
• les temàtiques són gairebé sempre, exclusivament, pressupostàries, contractuals, moratòries i deutes, en les que el Patronat sembla haver-se limitat a escoltar informes de la Direcció i d’experts comptables, i a recolzar les propostes del president de torn ...
• no sembla haver-hi hagut cap debat estratègic estructurat ...
• en cap reunió sembla haver-hi hagut algun prec o pregunta significativa d’algun vocal ...
• després de la renovació del Patronat, a la reunió de juliol 2016, i a la darrera de desembre 2016, alguns vocals hem demanat una reflexió estratègica.

5. De moment doncs, sembla prevaldre la sensació d’inutilitat, de formalitat procedimental del Patronat.
Sembla difícil que el Patronat pugui exercir efectivament les seves funcions reunint-se unes 6 hores l’any (8 reunions, a 2’5 h/r repartides en 3 anys).
Semblaria doncs que la Fundació funciona sota la direcció voluntarista i efectiva de la Directora, supervisada de lluny pel President de torn ... i per uns vocals designats pels grups polítics municipals, que hi són, sembla, més per observar que per exercir la alta direcció de la Fundació.

6. Probablement es tracti d’una qüestió d’enginyeria organitzativa o d’arquitectura institucional. Mirant el context municipal en el que s’integra la Fundació Hospital, resulta que hi ha diverses Comissions i Consells que tenen una composició personal i unes funcions molt semblants a les de la Fundació Hospital.
En realitat, un nucli de persones tracta, probablement, dels mateixos problemes, en tres o quatre òrgans diferents ... Els àmbits d’actuació de la Fundació poden concernir, molt probablement, els Consells Municipals de Benestar Social, de la Gent Gran, de Solidaritat i Cooperació, de Salut Pública, de Joventut ...
I, en ocasions, sembla que encara no n’hi ha prou: el propi Ajuntament, per exemple, va organitzar fa poc una Jornada específica de participació sobre els Casals de Gent Gran, tema important per a ser tractat normalment al Consell Municipal de Gent Gran ...

7. Per tant, amb uns presidents i vocals implicats en aquesta diversitat d’òrgans amb competències i funcions tan similars, és comprensible el reduït interès en dinamitzar aquest Patronat. No funciona, no exerceix, en definitiva, perquè probablement no té massa sentit pràctic ...

8. Reconduir aquesta situació del Patronat exigeix una reflexió prèvia sobre la multiplicitat “d’òrgans de participació” en la direcció/gestió d’aquest tipus de serveis i d’activitats municipals.

9. Pensant en el futur, per millorar la governança de la Fundació, caldria clarificar qui “governa”, qui dirigeix, i com.

Una primera, enfortir la Presidència i dinamitzar el Patronat com a òrgan efectiu de govern, assumint els vocals el compromís de dedicació necessària considerant la importància i complexitat de les responsabilitats de la Fundació, i buscar maneres de convenir o concertar estratègies amb els òrgans municipals concernits, per evitar duplicitats i millorar l’eficàcia ...

Una altre opció seria concentrar les funcions del Patronat en la gestió prospectiva del Patrimoni de la Fundació, en la gestió de la motxilla històrica (moratòria, deute, concurs creditors...), subvencionar activitats amb els recursos econòmics eventualment disponibles, i buscar d’altres subvencions per a les activitats exercides pels recursos operatius de la Fundació.

Aquests recursos operatius es podrien reconvertir en un “centre” executor d’activitats funcionant sota la orientació estratègica d’alguns Consells Municipals concernits, i d’acord amb les grans prioritats municipals. La Direcció hauria de proposar objectius i activitats i fer balanç anual de resultats davant els Consells Municipals.

Valdria la pena veure com es “governa”, per exemple, el Centre 3 Roquetes.

Al magatzem de màquines velles de Vilanova

Aprofitant que la Montse anava a Saifores a parlar dels valors democràtics que poden transmetre les Escoles Bressol, vaig fer de xofer per poder escapar-me a Vilanova a veure el Museu del Ferrocarril. Després de cercar mitja hora pàrquing, vaig deixar el cotxe a més d’un kilòmetre del Museu, que és al costat de l’Estació.

Fa molts anys, intentava promoure la idea d’una TECNOTECA, i la pensava com un instrument per conèixer i aprendre del passat per imaginar i projectar el futur. Un instrument per fer pedagogia tecnològica, per ajudar a les noves generacions a entendre el com i el perquè els enginyers i tècnics havien fabricat eines i màquines. La dimensió sentimental dels objectes és important pels avis, però els joves necessiten comprendre.

Des d’aquesta perspectiva, el Museu em va semblar molt poc pedagògic. Per això parlo d’un magatzem (net i polit) de màquines de tren velles. Una gran esplanada amb les velles màquines ben aparcades, cadascuna amb un petit cartellet amb quatre ratlles d’explicació, en tres idiomes, això sí. Entre totes, majestuosa, la nostra Mataró encara viva ! Vaig fer-li 50 o 60 fotos de detall: no abandono la idea de fer-ne una reproducció com varen fer, el 1980, els del petit poblet belga de Vresse, o la instalada al flamant nou museu de Schaerbeck, el TrainWorld.

Però no vaig veure cap explicació o cap maqueta explicativa de com funciona una màquina de vapor, una dièsel o una elèctrica, o una dièsel-elèctrica o una dièsel amb transmissió hidràulica, o cap explicació comparativa de potència i de consums de carbó, de dièsel, d’electricitat ... Probablement tenen material documental, però no en exposició.

En l’espai de recepció, simplificant, alguns materials per nens, alguns contes infantils, algunes petites i senzilles reproduccions americanes de màquines de tren americanes, un espai de jocs ferrocarrileros per infants, alguna maqueta, alguns llibres d’especialistes ... i poca cosa més. Bé, si, una petita “Mataró” de bronze, un xic matussera, a 55 €. I un petit detall significatiu: el Museu ha cedit un vagó-restaurant a l’Ajuntament de Callús !

A la sortida, un mural com ara el que jo proposava per a la nostra Rambla, davant de l’Iluro [nota].
I al parc de l’estació, una petita màquina de tren per jugar-hi els nens, molt senzilla, amb tecnologia semblant a la que vaig proposar, també, fa temps, per la nostra ciutat ...

Una trobada per recuperar memòria sindical a la UGT

Dijous passat, la UGT va organitzar una petita trobada de 2 hores per reivindicar el paper del sindicat en el període de la “transició”, de finals del franquisme fins a mitjans dels 80, més o menys.

No havia estat mai a la seu barcelonina del sindicat, des del juny del 1979. I les primeres impressions al local de la Rambla de (Santa) Mònica, 10 varen ser una mica tristes. A la recepció, el mateix aire gris de les administracions dels anys 50 i 60. A l’esquerra unes àmplies estanteries oferint descomptes i serveis de tot tipus (com fan la Vanguardia o el RACC ...). Fa uns anys vaig penjar una [nota] comentant aquesta orientació als "serveis" del sindicat.

Al costat, un despatx d’oficina de viatges d'El Corte Inglés. Al fons a l’esquerra, el despatx de la sectorial de jubilats i pensionistes, que coordinaven la compra de loteria. Com a documents, el llibre "El fil roig", editat el 2013, sobre la història del sindicat, i un parell de números de la revista "Llengua i Treball", quin sentit no acabo d'entendre ...




























Ens vàrem reunir unes 30 o 40 persones en una sala del primer pis. Retrobades amb alguns històrics de les federacions i amb el José Luís Rodríguez, membre del Secretariat Nacional, i de la federació de químiques, el 1979, quan jo també n’era. No em va dir rés, jo tampoc ...

El Rafa Madueño va explicar les batalletes corresponents i va marxar al funeral del Francesc Casares. De passada, quan va veure’m a la sala, va fer referència al nostre suport com a assessors econòmics i jurídics. El Paco Parras va fer una intervenció citant noms i noms, com si fóssim en un funeral. I el Josep Mª Triginer va explicar aquells anys des de la seva experiència i vivència polítiques al PSOE. No recordo que mencionés el PSC, però sí el procés de unitat de finals dels ’70.

Algunes intervencions:

• el José Luís Rodríguez, reflexionant sobre valors i ideologia (!) ...
• un fill que no hi era a l’època, però agraint al seu pare, que sí que hi era, i seia al seu costat, els valors socialistes i sindicalistes que li va transmetre. Es varen abraçar i es varen fer un emotiu petó;
• el Joan Pintó, del tèxtil, mà dreta del Damián Joya;
• el convidat Manuel Zaguirre, encara a la USO, que va agrair la convidada i va explicar alguns detalls de les relacions d’aquells temps entre els dos sindicats socialistes ... i el front comú davant la potent maquinària de les Comissions Obreres. Ens diu que té a punt de publicar un llibre/memòria que titularà, més o menys, sembrando memòria para el futuro ...
• el Joan Tudela, que treballava aquella època en l’àrea de comunicació del sindicat, amb el Rafael Jorba, va fer una intervenció molt respectuosa criticant que JM Triginer parlés del procés d’unió amb el PSC, sense gairebé mencionar-lo com un petit problema sense importància ... I va fer referència a mi i a d’altres companys que vàrem anar a consolidar la reconstrucció del sindicat;
• . . .

Per alusions, vaig decidir finalment intervenir. Hi havia anat només a mirar, tant lluny em sento, malauradament, dels dirigents històrics del sindicat. Vaig començar dient que no volia retreure rés a ningú. Però com que un fill havia agraït el comportament socialista del seu pare, jo volia recordar també el meu pare. Jo havia triat fer enginyeria d’organitzacions industrials per poder contribuir a millorar les condicions de treball dels treballadors, des d’un sindicat. El meu pare va fer un gran esforç per que jo pogués estudiar-la, però li va costar assumir la meva opció sindical ...

El juny del 1979, el Secretariat Nacional (Fuertes, Luigi, Noguera, Soto, ...), ens va fer fora a l’Arcadi, l’Emili, l’Isidor i a mi, assessors del sindicat (jo era cap dels serveis tècnics al “despacho numero 6”), com a gossos: al carrer, ja, i sense subsidi. Ho vaig repetir dues vegades: com a gossos ! I vaig explicar que el meu pare no va entendre res.

No volia retreure rés a ningú, vaig insistir, però veient algunes maneres de fer d’ara, veient el què ha passat amb el Pedro Sánchez al PSOE, sembla que les maneres no han canviat massa. Reprenent la idea del Zaguirre, cal sembrar memòria pel futur: hauríem de recuperar, també, aquestes històries, per millorar el futur.

A la sortida vaig insistir en l’esperit de la meva intervenció. I em varen fer una foto per a la història ...

Innocència estratègica davant l’españolisme recalcitrant

Dilluns 14, a La Vanguardia, Francesc-Marc Alvaro criticava la capacitat estratègica de l’independentisme, dient que el seu gran problema de fons és que necessita més múscul, més suport social. Fa servir un “professor” (Andrew Dowling) per dir que caldria convèncer un 10% més de la població que l’independentisme és la solució als problemes ...

Dimarts, Pilar Rahola, va en la mateixa línia, i diu que ens sobra estètica i ens manca estratègia, que ens sobra improvisació i ens manca planificació. Totes aquestes accions d’un heroisme adolescent tan tendre com ingenu ens porten, diu, de batalleta en batalleta fins vés a saber on ...

Penjo les columnetes per la meva petita història, i aprofito per dir que, malauradament, en la nova etapa que comença a Madrid, molt probablement farem el ridícul. Vàrem presentar a Madrid 23 punts, primer, i, després, el Puigdemont, 46. Però on és un document de bases, un manifest concertat, explicant clarament a tots els catalans la problemàtica, l’España que voldríem, i el què hem de fer si no n’accepten la reconversió ?

El nou govern pepero, amb la connivència dels de Ciutadans i l’aparell de la Díaz andalusa, farà probablement gestos, petites ofertes econòmiques, o ambigües i inútils propostes de retoc a la vella Constitució, que no ens agradaran gens, però que faran encara més difícil aconseguir la necessària, imprescindible, ampla majoria de suport a les reivindicacions radicals.

I aquí, seguim amb el raca-raca dels referèndums i del dret a decidir ... quina pena, quin greu, quina incapacitat estratègica, quina visió provinciana. Escric i dic sovint que patim una esquizofrènia paranoide ...

Cada cop més convençut de que ens cal una articulació radicalment diferent amb España, que m’encantaria una Unió confederal amb tots els pobles ibèrics, forta dins la Unió Europea ... i, malauradament, cada cop més escèptic de que un dia ho pugui veure ...

Una galeria virtual de mataronins solidaris

Dilluns dia 7, a Can Palauet, es va presentar el llibre d’agraïment a Pere Hortós. Iniciativa necessària, molt interessant, feta de manera oberta i participativa. Amb tecnologia clàssica: contribucions a un llibre imprès ...

L’estiu passat va morir Julià Cots, el “capellà” que ens va acompanyar i orientar a molts en els nostres 20 anys confosos en una societat grisa sense massa referents progressistes ...

En ambdues ocasions he pensat i proposat que la ciutat (les ciutats ...) haurien de tenir un mecanisme de reconeixement dels ciutadans bones persones que han contribuït a millorar les condicions pel viure i conviure de molts dels seus conciutadans.

Ara, a alguns d’aquests ciutadans, quan són morts i hi ha un nou carrer o una nova escola, se’ls reconeix la seva aportació donant el seu nom al carrer o escola. No m’agrada la idea. Hi ha ciutadans vius que han fet tant o més per la ciutat, però com que no s’han mort, no tenen carrer.

Trobo a faltar un lloc, un espai, real i/o virtual, on tots puguem conèixer i re-conèixer el treball, les aportacions de ciutadans que en altres èpoques en deien “ilustres”. Hauríem de convenir d’unes bases ben clares, uns criteris ben entenedors, rigorosos, objectius, per valorar les aportacions al benestar, benviure i bon conviure dels mataronins, significats i reconeguts, solidaris. I els mecanismes per garantir un procés transparent i rigorós.

Algú s’hi apunta ? Podríem intentar redactar un esbós de bases i una llista de mataronins que podrien servir de test. I fixar un pla de prioritats. Per exemple, per recuperar la memòria dels anys 50 als 80, dels qui ens varen ajudar a resistir i dels qui ens varen ajudar a la recuperació democràtica. En diversos àmbits: polític, cultural, social, laboral, emprenedorial, tecnològic ...






El juliol de 2015 vàrem fer una trobada en record del Julià Cots, a l'antic colegi dels Maristes de Sant Josep. Records personals i familiars molt emotius. Als grisos anys 60, ens va acompanyar a molts a descobrir-nos, a entendre'ns, a comprendre'ns en un context social repressor i tancat. Valdria la pena recopilar i analitzar el què va significar el "fenomen" Julià en aquell Mataró, i la funció social extraordinària que hi va exercir.

Al fb de la Mercè Montserrat hi vaig escriure, el 14 de juny, que potser va ser víctima de les profundes transformacions polítiques i culturals dels anys '70, i que lamentava que no hagués pogut reconvertir la seva funció social en el nou context. Amb la nova democràcia, la majoria dels seus amics varem prendre partit i varem deixar una mica de banda l'esperit unitari inter-personal que transmetia el Julià.

A la trobada, vaig dir que Mataró hauria de fer alguna cosa per recordar a persones com ell, que varen ser referent en valors i comportaments per a molts, que va ser extraordinàriament útil colectiva i personalment. Vaig proposar crear un petit grup per pensar-hi, per imaginar alguna cosa diferent a posar el seu nom a un carrer o a una escola. Com a mínim, una web de ciutadans/mataronins que hagin contribuït significativament al desenvolupament social de la ciutat. Reconstruir Memòria per a tots els conciutadans.

La trobada, finalment !

Algunes fotos de la trobada a l'escala del Velòdrom i del sopar al Gaudium ...

(el Joan Vaquer que les va fer, no surt al sopar: passeu-nos fotos de telèfons !)
(el Juan Alamillo tenia reunió amb pensionistes i va venir directament al sopar ...)

Al meu parer, varem sortir tots molt, molt, contents i satisfets de retrobar-nos després de 40 anys !
De fet, em sembla que vàrem parlar poc de política i molt de valors, de compromís, de tecnologies d'intercomunicació ...
Ajudeu-nos a fer memòria: envieu tres o quatre ratlles amb impressions i en farem una síntesi !




























































En Joan Vaquer:
Jo n'estic molt satisfet de com va anar tota la jornada i content de la gent i de la seva participació.
Salut

La Rosa Masó:
Gràcies a tots per a poder fer possible la trobada de divendres passat dia 14.
Va ser una acte senzill, sense parafernàlies, ens vam retrobar després de 40 anys d'haver iniciat un projecte que tots compartiem; il.lusió, compromís i responsabilitats...
Després de 40 anys, som on som!!!

L’Enric Sala:
Vàrem passar un estona agradable. La meva valoració de la trobada és que, malgrat que la vintena de reunits probablement tenim avui opinions polítiques molt variades (i fins i tot un lògic escepticisme), tenim un bon record d'aquells anys. I vull pensar que no només pel fet que érem 40 anys més joves sinó perquè aquell PSC ens va ensenyar que en el debat polític i ideològic hi ha d'haver conviccions i passió però no sectarismes i maniqueismes.
Que no és poc bagatge.
Enhorabona per la organització.
Salut!

Unes reflexions personals sobre militància

En la convocatòria de la trobada per rememorar els 40 anys del primer míting socialista a Mataró, després de la dictadura franquista, dèiem que volíem "tornar-nos a veure, evocar fets i anècdotes, repassar documents i fotos de l’època, recordar els que ja no hi són i, si voleu, socialitzar vivències, reflexions i sentiments sobre la pràctica militant en l’àmbit de les esquerres en les quatre dècades que han passat... o en el que hagi de venir."

Jo pensava en organitzar una mica aquesta "socialització", però tenint en compte la resposta dels convocats i les consideracions del petit grup de promotors, no ho he fet.

Però com que, per a mí, aquesta rememoració em fa pensar en l'evolució de la militància voluntarista i innocent d'aleshores, cap a l'escepticisme desencisat d'ara, he volgut ordenar, escriure i compartir el meu pensament. Penjo aquí les dues pàgines que m'han sortit, en format imatge, però es pot descarregar el text en format word [ aquí ]


































He anat ordenant, recollint i escrivint sobre el tema en la darrera dècada en aquest blog. Vist en perspectiva, el blog ha demostrat ser un bon instrument per enregistrar idees i experiències meves, d'altres, d'aquí i d'allà. Buscant a la carpeta "Iniciatives ciutadanes", o a la del "sindicat de ciutadans", o posant "militància", o "PSC" a la casella de recerca, surten gairebé un centenar de notes !

Rememorant el primer míting socialista a Mataró

Finalment ho tenim gairebé tot lligat !

De la quarantena llarga que hem contactat, una vintena ha confirmat les ganes de trobar-nos i rememorar l’acte de fa 40 anys.

La idea és:
- trobar-nos a 2/4 de 8 del vespre del divendres dia 14, a l’entrada vella del Velòdrom,
- abraçar-nos, donar-nos les mans i fer-nos la foto de rigor;
- baixar fins el restaurant Gaudium, per fer a 2/4 de 9, un sopar lleuger, rememorar el passat i albirar perspectives.

Tenim força documentació gràfica. La darrera, del Fons Quintana (donat per Xavier Cateura) i facilitada per l’Arxiu Municipal de Mataró. Però la millor és l’enregistrament sonor que va fer i guardar el Joan Aliberas, i que ens ha passat ara, digitalitzada, amb una gran qualitat. Mireu la nota precedent !

El procés de convocatòria ha sigut una mica laboriós i delicat, com tots els processos ...
Hem pogut constatar com les dinàmiques personals, professionals i polítiques ens han influït a tots plegats.
Vivim temps complicats per la militància política, social i democràtica.

En podrem parlar el divendres 14 !

Primer míting socialista a Mataró el 1976: preparant el 40è anniversari

Uns quants dels què hi érem hem decidit organitzar una trobada amb aquesta convocatòria:
























Fa 10 anys vaig fer un quadern/dossier de l'acte [ aquí ], que vaig presentar al Robafaves un 13 d'octubre ...
Mireu la [promoció] i la [crònica] de l'acte. El PSC d'aleshores no va fer cap gest.

El Pep Puig Pla va fer un article explicant la història del procés constituent del PSC a Mataró. Mireu-lo [ aquí ]

Preparant la trobada de rememoració, hem trobat l'enregistrament audio de tot el míting: el Joan Aliberas va gravar-lo des de sota la taula, a peu de la tribuna, amb connexió directe dels micros, durant 2 hores i mitja, amb la tecnologia de l'època: un magnetòfon de cinta oberta que devia fer un pam de diàmetre ...

40 anys després, voluntariós, ha aconseguit un petit miracle: la cinta estava ben conservada, el vell aparell encara li funcionava, i li ha estat possible digitalitzar tot el so de l'acte, que té aquest contingut detallat:



Hem separat les intervencions per poder-les escoltar una per una. Són a Google Drive i es poden sentir, i descarregar, amb relativa facilitat, la presentació i les intervencions:

• de la Paquitona Floriach
• del Pep Molsosa
• del Joan Colomines
• del Ramon Manent
• del Pep Ros
• de l'Alexandre Cirici
• del Joan Bonamusa
• del Juan Alamillo
• i del Joan Reventós (... que dura més de 30' i pesa uns 20 MB !)
• la cantada de la Internacional . . .
• ... i d'Els segadors !

Buscant al Fons de l'Enric Quintana (donat pel Xavier Cateura), a l'Arxiu Municipal de Mataró, hem trobat els clixés originals d'una vintena de fotos. Aquí van les dues o tres més significatives ...





Recollint impressions amb els antics companys organitzadors i participants, una jove entusiasta de l'època ho recorda així:

"Recordo perfectament aquell 15 d'octubre perquè va ser el meu primer contacte amb tots vosaltres. No us coneixia de res, tenia 17 anys acabats de fer i aquell 1976 va ser l'any en que els meus ulls s'obrien al món. Recordo que vaig anar al míting amb un amic i que, en acabar, vam dipositar una butlleta demanant més informació sobre el PSC-c.

Uns dies més tard ens vas trucar. A ell el vau convocar abans. El recordo tornant, exaltat, de la seva primera reunió a can Joan Vaquer. A mi em vas convocar a casa d'en Quico Oller. Allà hi havia més gent que tampoc no coneixia. Em recordo a mi mateixa tota ulls, tota orelles, per entendre, per aprendre... "A Argentona hi un grup molt maco de socialistes" em vas dir. No els coneixia però imaginava qui eren i no em vaig equivocar.

Poca gent ho sap però aquells dies, aquell míting i tots vosaltres, em van canviar la vida. Probablement m'hauria canviat igual perquè jo ja estava buscant coses diferents al que havia conegut fins aleshores ... Però us vaig trobar a vosaltres ...

Recordo les tardes passades a Ronda Prim, 15. Tanco els ulls i veig perfectament tots els espais de la casa, sobretot el magatzem i aquella pila de pòsters en color sèpia que hi havia, de l'obra "Quarto Stato" impresa a l'inrevés. "Arribarà un dia que el treball vencerà" és un lema eternament associat a aquells meus dies de joventut ...

No vaig participar directament en l'organització de l'acte. La meva història amb tots vosaltres comença just quan l'acte havia finit, però estaré encantada de participar en el que sigui que feu, si m'hi voleu i si puc ..."

Le Belge i la Mataró !

He penjat una nota al meu blog dedicat a la idea de construir una maqueta no funcional de la Mataró.

El 15 de setembre vaig visitar el TRAIN WORLD a BXL, on hi ha una maqueta extraordinària de "le Belge" a l'entrada.

Mireu la nota, si us interessa, aquí

I aquí teniu la foto de "le Belge" feta espontàniament pels ciutadans de Vresse-en-Samois el 1980 !

El coure a les Masies de Voltregà

Una altre experiència extraordinària: la visita a la fàbrica de producció de coure reciclat, la Farga Lacambra, a les Masies de Voltregà ! Amb més de 200 anys d’història, i havent superat crisis i transformacions, ara sembla que funciona a tope. En un ambient modern i transnacional, han transformat l’antiga “casa de l’amo” en un museu senzill però molt clar i didàctic.

Però lo més interessant és que la visita al museu inclou una passejada per dins la fàbrica ! I es pot veure tot el procés: el gran forn per fondre el coure a reciclar, la gran instalació de colada continua, els trens per filar el coure als diversos gruixos, les màquines de trefilar ... i la gent com treballa !

Absolutament recomanable per a tothom, especialment per els nanos a partir de 8-10 anys, i per tota la gent de lletres que no s’ha embrutat mai els dits amb pols industrial !

La web de l'empresa i del museu.
































M’ha recordat INBESA, a primers dels 70, a Sant Adrià, amb els enormes forns per recuperar el ferro i els espectaculars trens de laminació.
Jo hi anava com a enginyer per millorar “l’organització humana”. Mireu la nota al meu blog sobre aquesta experiència juvenil ...

La fàbrica de llanes a Arsèguel, prop de la Seu

Vivència extraordinària: visita a la Fàbrica de Llanes d’Arsèguel, prop de la Seu d’Urgell.

La Neus Bonshoms, que deu rondar els 80, vídua d’un Isern, fill d’un dels tres germans impulsors de la fàbrica, ens explica directament tot el procés de la llana: des del cardat fins el teixit. Amb màquines que els Isern varen comprar a finals del segle XIX a Anglaterra, Bèlgica i Alemanya, i portades amb animals i carros des d’allà.

Cal imaginar i reflexionar com uns senzills pastors d’unes muntanyes enclavades a la Cerdanya, sense carreteres com ara, compren màquines europees capdavanteres i munten una fàbrica, i una turbina impressionant per fer-les funcionar,amb uns embarrats enormes.

La Neus és una persona entranyable, que fa anar, encara, ella mateixa les màquines, i te’n explica tots els petits secrets, especialment els de l’enorme “mule-jenny”, encara en funcionament. Però també els del cardat amb les cardes de les plantes, les eines dels ferrers i fusters de manteniment, les corretges entre embarrat i màquines ...









Sobretot, mireu d’anar-hi un dia, amb fills o nets. Val la pena ... s’ha de veure !