Caritat, Justícia ... Humanisme

L’Antoni Puigverd escrivia ahir a La Vanguardia sobre aquests conceptes.

Admiro i comparteixo gairebé sempre les anàlisis, consideracions i posicions de l’Antoni. Discrepo una mica quan parla de cristianisme, però des del convenciment de què, en el fons, comparteixo els seus valors bàsics.

Per això, sense voler discutir d’història i de comportaments polítics del cristianisme i de les religions en general (el cristianisme ha estat sovint incapaç de ser fidel als seus principis, diu l’Antoni), vull comentar les seves quatre darreres ratlles.

Començant per reconèixer que, en general, les ideologies i les pràctiques d’esquerra han donat molta importància a les forces productives i a les relacions de producció (conceptes elementals del materialisme marxista ...), però molt poc (a la superestructura ideològica), als valors personals i comportaments morals dels ciutadans (socialistes). El socialisme no és possible sense valors i comportaments socials solidaris àmpliament compartits.

Escriu l’Antoni que “en el rostre d’un que pateix, l’amor cristià més genuí hi veu el rostre Déu ... allà on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu ...”.

Jo voldria escriure que en el rostre dels qui pateixen hi veig la humanitat adolorida, i que quan som caritatius i estimem fem humanisme, millorem la humanitat !

Un Papa collonut ...

Des de la distància ideològica, he de reconèixer que Jorge Mario Bergoglio té collons !

No em fa cap gràcia el seu objectiu final (modernitzar o fer més eficient l'Esglesia), però el seu coratge reformador i les seves reaccions contra la crosta cardenalícia són exemplars !

Fa un parell d'anys que ja va escridassar la Cúria i la burocràcia vaticana: [link]


















M'ha fet pensar en la reforma de la Comissió Europea de l'any 2000.

Davant les orientacions per millorar la governança, de les propostes de reforma radical del funcionament de les estructures comunitàries, el Director General d'Educació (equivalent, d'alguna manera, a un "ministre"), ens va reunir a Directors i caps d'Unitat, per dir-nos, sense rubor, que "maintenant, il faut faire semblant qu'on est transparent ..."

Europa, Europa ...

Ahir dimecres vaig ser a l'Oficina de la Comissió/Parlament per escoltar el balanç de comiat de l'Ernest Maragall.
Les presses de l'organitzadora i la limitació horària, difícils d'entendre, varen impedir que fes un comentari ...

Potser sóc massa respectuós amb les normes protocolàries ... Dedicar (només) un parell d'horetes a una reflexió molt interessant, animada per una periodista molt competent, amb una vuitantena de persones ben (excepcionalment) servides (petits entrepans, croissants en petites taules de 6/7 persones), em sembla més propi d'una missa que d'un debat polític.

L’Ernest va explicar la seva apassionant experiència al Parlament Europeu. Molt interessants les consideracions sobre corrupció i evasió fiscal, gairebé equivalents al mateix pressupost comunitari. Va dibuixar el panorama “clàssic” sobre la situació: la por de la gent que els fa votar a partits d’extrema dreta i xenòfobs, la gent no té esperances de futur ni confiança en les castes dirigents, els Estats membres desconfien de les estructures i polítiques comunitàries i tornen cap a les polítiques nacionals ...

De refilada va recordar que Malta (400.000 habitants, com ara l’Hospitalet, dic jo), exercirà a partir de gener la presidència semestral del Consell de la Unió, orientant les polítiques de 500 milions d’europeus ... mentre als USA (dic jo), estrenaran l’època Trump ! Una participant va reclamar una mica de poesia engrescadora al projecte europeu ...

La meva reflexió és que mentre anem ridiculitzant les pors i les desconfiances de la ciutadania, sense posar en primer pla les causes principals, seguirem plorant i enterrant, potser, el nostre gran projecte comunitari.

L’Ernest en va parlar de refilada, però el cert és que mentre la lògica global sigui la descarnada competència de tots contra tots, el creixement obsessiu i la innovació per la innovació, els europeus, i d’altres, no tenim perspectives. És un tòpic parlar de la crisi de la socialdemocràcia. Però en general es fa pensant, sobretot, en la crisi dels partits socialdemòcrates, i acusant de populistes les formacions radicals d’esquerra o de dreta.

El problema no és, només, l’evolució de les perspectives electorals d’uns i altres. La qüestió principal, des de l’esquerra o des del progressisme, quina lògica global alternativa es pot concebre i propugnar, amb credibilitat, capaç de fer renéixer esperances i confiances en polítiques i solucions conjuntes, “socialistes” ? Hi ha molta consciència crítica amb les misèries del sistema actual, hi ha moltes iniciatives encoratjadores anti-competitives, però no tenim encara definit un model, un sistema alternatiu.

Aquests darrers dies he recollit un parell d’articles, entre molts d’altres, que penso que centren aquesta qüestió:

- un de l’Alfredo Pastor, que simplifica les estratègies presents (continuar com sempre ... o tornar amb la mare), dibuixa els grans canvis que venen en l’escenari mundial, critica les estructures burocràtiques de la Unió, que deixen desprotegits els europeus, i pensa que la nova europeïtzació hauria de començar per exhumar els valors tradicionals: llibertat, tolerància, dignitat, compassió ... Mireu la genial i trista imatge (probablement del Perico Pastor) del globus europeu desinflat ! ...

- un altre de Xavier Vives, que insisteix en les mateixes crítiques (el suport social al model de règim democràtic més economia de mercat s’ha reduït), i repeteix allò de que han emergit líders que presenten solucions simplistes a problemes complexos ... Però té la valentia de dir que, efectivament, la qüestió fonamental és trobar una alternativa clara de futur a les solucions populistes, i tem que la frustració popular pot anar en augment en el futur ...







































Un indicador d’aquesta tendència pessimista és la guerra comercial oberta per la Xina reclamant deixar enrere el seu estatus de "economia no de mercat", i exigint suprimir les defenses comercials europees i nord-americanes ! La Unió podria perdre més de 3 milions de llocs de treball i baixar el seu PIB un 2% ...





Finalment, una cirereta catalaneta: des de la representació a Barcelona de la Comissió/Parlament, s’ha fet una simpàtica campanya publicitària (clips de video, calendari ...), per recuperar el sentiment europeu. Excuseu, i que m’excusin els seus voluntaristes responsables: em sembla pròpia de fa 3 dècades, simple, emotiva, infantil ... inútil.

Puigverd i Requejo sobre el prusés

Rellegint diaris d'aquests darrers dies, penjo dos articles que coincideixen en un punt que considero fonamental: clarificar molt bé quin és el problema del "procés".

En la gran reforma de les maneres de treballar a la Comissió (el 2000), per deixar enrere el formalisme burocràtic francès, es va promoure una metodologia de planificació estratègica basada en el sentit comú, i concretada en 6 o 7 fases o etapes: la primera, definir ben clar quin és el problema.

Antoni Puigverd i Ferran Requejo en parlen.


Puigverd considera un error forçar a decidir si o no a un 70% de catalans amb doble sentiment de pertinença, i exigeix al PP corregir les seves campanyes que fregaven la xenofòbia.




















Requejo, més escèptic davant del "diàleg", alerta de que una separació fàctica exigeix molta força, amb una estratègia d'acció inteligent (no només lleis, insisteix), i un lideratge polític clar de la necessària unitat de partits, entitats i majoria ciutadana ...