Jordi Graupera: innovació política i social

Fa uns dies vaig llegir alguna cosa sobre la iniciativa de Jordi Graupera proposant unes primàries obertes per escollir un candidat a l’alcaldia de Barcelona. Original, vaig pensar que m’ho miraria. Avui, Llucia Ramis, que el coneix, escriu una columneta comentant la jugada.


“Això no és Amèrica”, li han dit. Ni tampoc Europa, penso jo. Llucia Ramis escriu que Graupera ha declarat una guerra sense exèrcit, que intentaran aprofitar-lo o aprofitar-se’n, fent veure que l’ignoren, i quan se’ls faci gros, llavors el decapitaran ...

M’ha fet pensar en els innovadors que fan propostes trencadores dels hàbits populars. "Això sempre ha estat així, sempre s’ha fet així ..."  resistències als canvis, mandra d’imaginar solucions, por de perdre confortabilitat i estatus, cofoísme, en deia el Bohigas arquitecte. El meu pare em va educar amb suscripcions a les revistes “Mecànica Popular” (americana) i “Industries et Techniques” (francesa), fonts inesgotables d’innovacions, d’actituds innovadores.

M’hi he sentit una mica identificat amb el Graupera: sovint, amics propers, em presenten com un torrecollons, un descontent amb tot, un crític sistemàtic. Em confesso obsessionat per reaccionar davant les disfuncions i les injustícies, per imaginar millors maneres d’organitzar la convivència, pel progrés social i tècnic. Sempre buscant propostes, solucions possibles, factibles. El meu blog n’és testimoni: moltes propostes en molt àmbits, especialment el polític i el de la governança de colectius i organitzacions, però també culturals o cíviques. La MATARÓ a Mataró, una de les darreres.

Tinc començades unes memòries professionals (i polítiques) per analitzar propostes innovadores i les reaccions conservadores, sovint dels propis companys: al partit, al sindicat, a l’Ajuntament, a la Comissió, a l’Hospital, amb els enginyers, a la Residència de la mare ...

Sovint imagino la gent anant en un tren mirant per la finestra ... i jo em veig al davant, a la màquina, per ajudar maquinistes i fogoners a mantenir la bona marxa, les bones condicions del viatge ... i la bona direcció del tren. Malgrat que quan dono alguna alerta, em senti dir, sovint: “ ... vaja, el Pep ja hi troba alguna pega !”

Buscaré informació concreta sobre les propostes del Jordi Graupera.





Mentrestant, per refrescar la memòria, alguns links a algunes reflexions en el meu blog sobre la innovació:

- del 2008, es pot ensenyar l'enginy ?

- del 2009, tradició, modernitat, innovació, progrés ... i una reflexió sobre la "maionesa" !

- del 2010, per una cultura general innovadora

- i una del 2014: conformistes o reformadors creatius !

A la punta del port ... de Barcelona

Diumenge 4 de març, al suplement VIURE de LaVanguardia, s'anuncia un projecte interessant per a la punta d'un (futur) braç del port de Barcelona, a la zona de l'hotel Vela.

A Mataró, malgrat tenir-ho tot a punt, la punta del gran braç del port és ridículament buida ...

Fa 25 anys, el 1992, havia proposat al aleshores alcalde Mas, de fer-hi un gran FAR, un FAR-GROS, amb una estructura oberta per pujar-hi a dalt i fer-lo servir de mirador de la ciutat.

Cada vegada que hi vaig, caminant o en bici, penso que, de fet, hi aniria bé un restaurant circular, pareds de vidre, una mica elevat, accessible només a peu pels clients.

Vaig participar fa uns anys a les reflexions sobre el Mataró-Marítim, i vaig fer la proposta.

Res de res ...

Les reflexions i propostes del Joan Tardà

Llegint l’article del Joan Tardà a El Periódico de diumenge 4 de març, m’ha semblat molt significatiu:

- que reconegui que cal “ser més”, que no son prou per recolzar el seu projecte tan ambiciós;

- que digui que Catalunya és i ha de ser un sol poble;

- que cal conèixer el millor camí per arribar al cim i amb qui cal transitar-lo;

- que cal una governança de progrés que aplegui els interessos de la ciutadania al marge que se sigui independentista o no.
































Les meves reaccions:

- que si cal ser més, difícilment l’independentisme com a projecte tindrà un 60 o 70% de suport decidit i insurreccional (Jaume Barberà a 8tv dilluns), difícilment la base independentista es pot ampliar mantenint-nos com un sol poble;

- que per ser més, cal redefinir el projecte. Seguir parlant de referèndum vinculant per atraure els “comuns”, continua sent una trampa procedimental. Un referèndum és una manera de decidir, però no és un projecte de país, no és una proposta d’articulació amb l’Estat;

- només un catalanisme radical pot aglutinar el 80% dels catalans;

- però cal saber gestionar bé, de manera rigorosa, digna i efectiva, aquesta força. Sense predicar fantasies i enganyant a la gent. I plantejant de manera contundent el piló de greuges que tenim davant d’aquesta merda de crosta política, mediàtica i jurídica que ens governa des de Madrid.


Uns dies després, Jordi Mercader reacciona de manera clara i contundent al mateix diari: si l'objectiu és ampliar la base de l'independentisme, no hi ha futur. A mi, que m'encantaria no dependre d'aquesta España, em sembla que en un futur proper, només es pot aglutinar un 70 o 80% dels catalans si el projecte és d'un catalanisme radical, com escriu Jordi Mercader ...